Vallverdú i la colla d’acadèmics

El dia 9 de juliol pròxim, Josep Vall­verdú farà 101 anys. En el seu bon estat de salut física i men­tal, és una xifra enve­ja­ble. Un segle és molt de temps però, en el seu cas, encara ho sem­bla més perquè ha estat un home actiu que ha diver­si­fi­cat el seu talent i s’ha impli­cat en tota mena d’acti­vi­tats cul­tu­rals, soci­als i polítiques. És novel·lista, poeta, dra­ma­turg, lingüista, tra­duc­tor i assa­gista amb una llarga tra­jectòria com a autor de lite­ra­tura infan­til i juve­nil, amb més de dues-cen­tes obres. I també és arti­cu­lista de premsa (durant molt anys en aquest diari), dibui­xant i home pre­su­mit amb unes pau­tes d’acti­vi­tats diàries, d’exer­cici i ali­mentàries. Quan xerra ho fa amb con­tin­gut perquè té bona memòria, a l’hora d’expli­car bata­lle­tes –gai­rebé sem­pre deli­ci­o­ses–, i perquè té cri­teri, a l’hora de par­lar de temes d’actu­a­li­tat.

Fins ara, i no ha estat per falta de temps!, no s’havia fet cap estudi acadèmic a fons de la seva obra vari­ada de gèneres i de tra­mes. La cele­bració de l’Any Vall­verdú, comis­sa­riat per Carme Vidal­hu­guet, per com­me­mo­rar el cen­te­nari del nai­xe­ment de l’escrip­tor llei­datà –fer-ho amb l’autor pre­sent és insòlit i magnífic– ha posat solució a aquesta man­cança i d’aquí i pocs dies ja es podrà adqui­rir el lli­bre Amb ulls ben nets de por i pol­se­guera. L’apor­tació de Josep Vall­verdú a la lite­ra­tura cata­lana, publi­cat per Pagès Edi­tors, a cura d’Andreu Bosch i Rodo­reda i Joan Ramon Veny-Mes­quida, i amb la par­ti­ci­pació de setze autors més.

Els dos cura­dors expli­quen que “una de les fun­ci­ons de la Càtedra Màrius Tor­res és la de pro­moure l’obra i els estu­dis de lite­ra­tura cata­lana con­tem­porània, no tan sols de Ponent sinó de tota la cata­la­no­fo­nia”. “El 2023 no podíem que­dar al marge dels actes de com­me­mo­ració del cen­te­nari de Josep Vall­verdú i de seguida hi vam voler par­ti­ci­par amb diver­ses acci­ons. De fet, ja havíem fet un pri­mer pas en aquest sen­tit el 2022 amb la publi­cació de l’epis­to­lari entre Josep Vall­verdú i Gui­llem Vila­dot, esta­blint així un pont entre els cen­te­na­ris dels dos amics”, hi afe­gei­xen.

Després, Bosch i Veny van encar­re­gar a Maria Pujol Valls, una de les millors espe­ci­a­lis­tes en l’obra de Vall­verdú, i que fins ara té l’única tesi doc­to­ral sobre l’autor de Lleida –tot i que Laia Guzmán Car­rasco ara també n’està fent una–, l’actu­a­lit­zació de les pàgines web dedi­ca­des a Josep Vall­verdú al Direc­tori Lite­rari de Ponent de la CMT –una mena d’enci­clopèdia de la lite­ra­tura cata­lana ponen­tina encara en procés de cons­trucció–. I també van pro­moure, jun­ta­ment amb la Fun­dació Lo Par­dal d’Agra­munt, l’edició facsímil del pri­mer poe­mari que va publi­car Vall­verdú, Poe­mes del gos, el 1977, “volum que, a banda de l’interès intrínsec dels seus tex­tos, té el valor afe­git que aplega també tres amis­tats: les de Gui­llem Vila­dot, que en va ser l’edi­tor, Lluís Tre­pat, que el va il·lus­trar amb unes esplèndi­des lito­gra­fies, i el mateix Vall­verdú, que hi va posar els poe­mes”.

Final­ment, els cura­dors van con­ce­bre, amb la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes i l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, l’orga­nit­zació d’un sim­posi acadèmic que fes balanç de les apor­ta­ci­ons de Josep Vall­verdú a la lite­ra­tura i a la cul­tura cata­la­nes, amb la par­ti­ci­pació de diver­sos espe­ci­a­lis­tes que van ser con­vi­dats a fer anàlisis científiques dels diver­sos aspec­tes d’aque­lles apor­ta­ci­ons.

I aque­lles ponències són la base d’aquest lli­bre, edi­tat “amb el propòsit de dei­xar-ne constància per a futu­res inves­ti­ga­ci­ons i d’ofe­rir un acos­ta­ment objec­tiu a la polièdrica obra de l’escrip­tor ponentí, mirant d’abas­tar-ne el aspec­tes més relle­vants des del rigor acadèmic i lluny d’hagi­o­gra­fis­mes, com era volun­tat del mateix Vall­verdú”.

Aquest volum recull estu­dis sobre els aspec­tes següents de l’obra vall­ver­du­ni­ana: l’ús i la con­cepció de la llen­gua (Joan Veny i Albert Turull), la geo­gra­fia i la història del país (Ignasi Aldomà i Julián Acebrón), els refe­rents clàssics en els dis­cur­sos i les con­ferències (Matías López), la poe­sia (Àngels Gre­gori), els lli­bres per­so­nals i assagístics (Josep Mur­ga­des i Gonçal López-Pampló), el tea­tre (Jordi Ause­ller), la nar­ra­tiva (Maria Pujol Valls, Enric Fal­guera i Laia Guzmán), la seva obra com a his­to­ri­a­dor i com a crític lite­rari (Jordi Malé) i també com a escrip­tor tra­duc­tor i traduït (Paula Espi­nosa i Andreu Bosch), sense ban­de­jar ves­sants més íntims com la cor­res­pondència (Imma Sànchez) i per­so­nals, com la seva tasca de pro­fes­sor (Carme Vidal­hu­guet) i a la Secció Filològica de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans (Ramon Sis­tac).

Aquest sim­posi, amb les con­tri­bu­ci­ons que s’aple­guen en aquest volum i amb les valuosíssi­mes apor­ta­ci­ons i refle­xi­ons que van aflo­rar a les diver­ses tau­les rodo­nes orga­nit­za­des tant a l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans com a la Uni­ver­si­tat de Lleida, haurà ser­vit –com es pro­po­sa­ven els orga­nit­za­dors– per “espor­gar el des­co­nei­xe­ment cap a Josep Vall­verdú”, para­fra­se­jant parau­les de la comissària de l’Any Josep Vall­verdú, Carme Vidal­hu­guet, pro­nun­ci­a­des a Bala­guer en l’acte de clo­enda de com­me­mo­ració del cen­te­nari de l’escrip­tor.

“Vall­verdú ha escrit diver­ses vega­des, amb la iro­nia que el carac­te­ritza, que agra­eix a la crítica que no s’hagi ocu­pat de la seva obra: ens dona­rem per satis­fets si aquest volum esdevé una con­tri­bució al des­men­ti­ment d’aquesta sentència i ser­veix de refe­rent a futu­res recer­ques. Amb la mirada que reco­mana el mateix Vall­verdú: «El món és bell si el con­tem­plem amb ulls ben nets de por i de pol­se­guera»”, reblen els dos cura­dors de l’obra.

Farem tres tas­tos breus de tres de les ponències. Per a Joan Veny, “la pro­ducció de Vall­verdú és mul­ti­co­lor, com la rosassa immensa d’una cate­dral”. “Novel·lista, poeta, peri­o­dista, nino­taire, pro­fes­sor, assa­gista, tra­duc­tor, memo­ri­a­lista, etcètera, en tots els gèneres ha mar­cat la diferència. La faceta lingüística de la seva obra, però, és la veri­ta­ble mina, a par­tir sobre­tot de lli­bres auto­bi­ogràfics, infan­tils i d’epis­to­la­ris, on dona carta de quo­ti­di­a­ni­tat a expres­si­ons tan popu­lars i genuïnes com ela­bo­ra­des i cul­tes, fent gala d’una tera­nyina de la llen­gua que uneix un con­cepte uni­tari de l’estàndard, asper­git d’impul­sos de cre­a­ti­vi­tat, a una abraçada al regis­tre col·loquial. Ell ha reco­ne­gut que «no puc des­pren­dre’m de la llen­gua i dels seus pro­ble­mes» [...] «Jo no soc un eru­dit lingüista ni un filòleg amb bona base: m’interessa el català clàssic, però si començo a pen­sar en algu­nes pala­ta­lit­za­ci­ons dins la Romània m’agafa un poc de mal de testa. Ara, tinc curi­o­si­tat per la dia­cro­nia de la llen­gua i estic real­ment interes­sat en tots els pro­ble­mes de l’estàndard i els estàndards. Pot­ser el meu ser­vei a la llen­gua hagi estat fona­men­tal­ment civil, ense­nyant de lle­gir, fent que apren­guin a interes­sar-se per la llen­gua els joves a través d’una història con­tada»”.

Paula Espi­nosa, parla del Vall­verdú tra­duc­tor. “Josep Vall­verdú és una figura ben cone­guda en l’àmbit de les lle­tres cata­la­nes per haver exer­cit una tasca excep­ci­o­nal­ment prolífica, durant el segon període del segle XX i prin­ci­pis del XXI. És reco­ne­gut, sobre­tot, per ser autor de lite­ra­tura infan­til, juve­nil, poe­sia, assa­jos, però també ha estat un tra­duc­tor molt pro­duc­tiu: ha traduït unes setanta obres, de temàtica i gèneres molt diver­sos, com ara novel·la cri­mi­nal, lli­bres de temàtica reli­gi­osa, trac­tats d’antro­po­lo­gia social, publi­ca­ci­ons sobre edu­cació sexual i també obres d’autors reco­ne­guts com Ste­ven­son, Stein­beck i Jack Lon­don.”

Vidal­hu­guet parla del Vall­verdú docent. “Ha estat mes­tratge, el que hem rebut de Vall­verdú. Un home, això sí, pro­per en la distància. Però no només mes­tratge. L’apor­tació de nous mate­ri­als i la reflexió en escrits afer­men el seu com­promís inqüesti­o­na­ble per a la defensa i la millora d’un ense­nya­ment de qua­li­tat. Del 1975 al 1983, quan el país ini­cia aque­lla tan vol­guda nor­ma­li­tat, Vall­verdú pre­para un seguit de manu­als i lli­bres des­ti­nats a pro­fes­sors i alum­nes man­cats encara d’eines útils i ade­qua­des a la seva rea­li­tat, i ho fa amb el mateix objec­tiu amb què s’aboca a la lite­ra­tura infan­til i juve­nil i a la tra­ducció.”