Comunicació

tot recordant

Robert Amill, un periodista abans d’internet

Era un gran periodista. Per mi sempre serà el símbol d’aquella Barcelona feliç, plena d’energia i confiança, que s’enfrontava al seu futur sense por, amb alegria i desimboltura, talonejant en català

Robert Amill Camps hauria fet 61 anys el passat 17 d’abril. 61?! Sembla increïble perquè al meu cap sempre el veuré en els seus 30 anys, guapíssim, la mirada brillant, els moviments flexibles, la resposta ràpida i aquell aire eternament despistat que enganyava qualsevol. Una aparent distracció que li permetia remoure tot allò negatiu que fos amovible, perquè Robert defugia el conflicte i fins i tot la discussió banal, es concentrava en allò positiu, no dedicava el seu temps al mal rotllo. I és que el temps és preciós i en el seu cas encara més, perquè si bé no ho sabíem, no se n’hi va concedir gaire. Aquell 12 de juny del 1993 tornàvem d’Itàlia, feliços, amb la meva filla Luna, que el va estimar profundament des del primer moment i en la meva panxa la que seria Ambar. Pràcticament ja havíem arribat, era el capvespre amb els seus jocs de llums i ombres i, a l’altura de Figueres, en una fracció de segon tot va canviar.

El nostre va ser un dels cinc cotxes que es van estavellar aquell dia a les carreteres catalanes i Robert va ser una de les cinc persones que hi van deixar la vida, però per a mi va ser una cosa que cap adjectiu pot definir. Només agraeixo que, a més de la meva meravellosa mama, l’extraordinària família de Robert i bons amics, tingués les nenes: Luna que amb els seus set anys va ser increïblement forta i meravellosa, la millor companya que vaig poder desitjar i tenir per tornar a viure i portar a la vida Ambar, que aquest any ha complert els 30 anys, s’acaba de casar i m’ha donat felicitat i orgull cada dia de la seva vida des que va arribar. Ambar, el seu últim regal, se li assembla moltíssim tant en els trets físics com en el caràcter, és solar, positiva i resolutiva, li agrada el disseny, més enllà de modes i convencions i, com Robert, ha fet de la seva passió la seva professió.

Per això agraeixo tant el regal de Maria Palau, que em brinda aquest espai per recordar Robert, que a més del meu amor va ser un gran periodista, precisament aquest any, un després dels trenta anys des de la seva partida, perquè no volem recordar aquell dia que el cel es va desplomar sinó celebrar la vida i el llegat que ens va deixar.

I és que Robert se’n va anar quan internet encara no havia colonitzat les nostres vides (el que li hauria agradat!), quan el Macba encara no s’havia inaugurat (hi vam fer una visita d’obres junts), quan el Sónar encara no havia celebrat la seva primera edició (va ser l’any després de la marxa de Robert). Voraç lector i excel·lent escriptor, Robert era un gran periodista. Quan va morir era redactor d’El Observador de la Actualidad, on jo el vaig conèixer. Jo era col·laboradora, ell portava temes institucionals i de política cultural i ens tiràvem els trastos a prop de la màquina de cafè. Li agradava molt fer entrevistes, perquè empatitzava fàcilment amb la gent i sobretot li encantava fer preguntes per saber, tenia una curiositat profunda i sincera, sense filtres ni hipocresies. No preguntava sabent-ho, esperant sentir en la resposta el que insinuava. Encara tinc l’enregistrament de quan vam entrevistar junts el director de cinema Patrice Leconte, que havia arrasat amb El marido de la peluquera i l’escriptor Paul Bowles, autor d’El cel protector, del qual Bertolucci va treure la pel·lícula homònima, que ens va rebre prostrat al llit de casa seva a Tànger. Qui hauria dit llavors que Robert moriria uns mesos després i que Bowles el sobreviuria sis anys...

Robert venia de la premsa comarcal, on es va forjar amb temes de tota mena. Va estar mesos darrere de les centrals nuclears catalanes, intentant posar llum sobre les zones d’ombra que envoltaven els seus accidents. Va estar treballant al Catalunya Sud, a Reus Diari, a La Vanguardia com a corresponsal des de Tarragona i es va incorporar a la redacció d’El Observador, quan s’estava gestant, quatre mesos abans que sortís als quioscos. Era una aventura i això li encantava. Com seria als 61 anys? Segur que continuaria sent antimilitarista (va ser objector de consciència, perquè llavors la mili era obligatòria) i ploraria d’impotència pel genocidi a Palestina, perquè mantindria “la capacitat de sentir profundament qualsevol injustícia comesa contra qualsevol arreu del món”, agafant les paraules del Che. Aleshores li agradava la nit, la música, els concerts, Camarón, Mano Negra i Pixies (per citar-ne alguns…), la moda, el cinema i els còmics... (i així jo ja no vaig poder llegir els de Beto Hernández, perquè em fa massa mal). També li agradava prendre el sol, viatjar, llegir i escriure.

Com hauria envellit? Segurament encara més sibarita amb aquell look profundament seu, modern però més enllà de les modes, una barreja de rock, mod, avantguardes històriques i David Lynch… amb la seva silueta espigada és com si el veiés somriure mentre escric.

Li agradava sortir amb els amics, xerrar de tot i de res, de l’art i la cultura, però també de les polítiques i les injustícies. Cuidava els seus amics, que van cuidar-me quan ell se’n va anar. N’hi va haver molts, però davant de tots Jaume Vidal, gran periodista que en aquells temps compartia secció amb Robert a El Observador i el padrí d’Ambar, Pedro Ballesteros, meravellós fotògraf i creador audiovisual que va aconseguir treure’m de casa quan pensava que mai més seria possible i es va mantenir al nostre costat fins avui. Pedro, que va ser amic de Robert des de la universitat, és l’autor del retrat que il·lustra aquest record, el va fer fa 31 anys i el va positivar per primera vegada dijous a la nit.

Passats els anys, quan respirar ja no feia mal, va arribar Stefano, company de vida i professió des de fa 25 anys. Les meves filles diuen que ens el va enviar Robert i la manera com els seus pares i germanes el van acollir i el van estimar demostra una vegada més d’on venia la tolerància i la generositat de Robert. Per mi, ell sempre serà el símbol d’aquella Barcelona feliç, plena d’energia i confiança, que s’enfrontava al seu futur sense por, amb alegria i desimboltura, talonejant en català. Aquella Barcelona que, com Robert, enlluernava el món i et feia creure que tot era possible.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia