Petits ninots, grans emocions
Irene Iborra dirigeix ‘L’Olívia i el terratrèmol invisible’, primer llargmetratge en català animat amb ‘stop-motion’
Adapta la novel·la de Maite Carranza ‘La pel·lícula de la vida’ i hi treballen animadors de prestigi com ara Tim Allen i César Díaz
L’Olívia vesteix com una adolescent de 12 anys. Porta ulleres rodones de color taronja, té uns cabells llisos i negres que li cauen fins poc més amunt de les espatlles i mesura 28 centímetres. És en un petit plató envoltat de cortines negres que representa casa seva, com si fos una gran casa de nines, amb l’interior acuradament decorat. L’Olívia està dreta i immòbil, obrint la porta, ben il·luminada i enfocada per una càmera connectada a un ordinador. Tres platós de la mateixa mida més enllà, hi ha una gran maqueta que representa un carrer de Barcelona que perfectament podria ser del barri de Gràcia. De fet, es diu “carrer del Progrés”, i una animadora filma, fotograma a fotograma, com l’Olívia i el seu germà petit corren costa amunt, per la vorera, subjectats per un mecanisme que després s’esborrarà digitalment. Cada animador crea en un set uns quatre segons de pel·lícula al dia.
Una vella nau industrial del barri de Sant Martí dona cabuda al rodatge d’aquestes dues escenes i cinc més. En total, hi ha catorze petits platós, però ara mateix treballen en set, cadascun amb el seu animador, càmera, decorat, ordinador, il·luminació, ninots... I amb els diàlegs en català ja enregistrats, per sincronitzar el moviment dels llavis. Un dels animadors és Tim Allen, un referent en el camp de l’animació amb stop-motion, com es coneix la tècnica de rodar amb ninots pla per pla, i altres tècniques, que ha treballat amb Guillermo del Toro (Pinocho) i Tim Burton (Frankenweenie). Tots ells, i altres especialistes i artistes (dinou dones i dotze homes) treballen a les ordres d’Irene Iborra en la producció de L’Olívia i el terratrèmol invisible , el primer llargmetratge amb stop-motion rodat a Catalunya i el primer de tot l’Estat dirigit per una dona.
El poder de l’amistat
“La pel·lícula parla de com l’Olívia descobreix la importància i el poder de l’amistat per sortir dels terratrèmols vitals –explica la directora en una pausa del rodatge–. L’Olívia troba una colla de nens d’un barri perifèric que li ensenyen a trobar el plaer en els petits detalls i a buscar-se la vida com sigui. No poden controlar les circumstàncies, però sí triar l’actitud i la manera de viure.” El rodatge s’allargarà fins al desembre, i esperen tenir a punt la pel·lícula el maig o el juny del 2025 per presentar-la en festivals i estrenar-la en cinemes cap al setembre o octubre del mateix any. Avui mateix, el festival d’Annecy, un dels més importants del món de l’animació, donarà cabuda a la presentació dels primers minuts del metratge en les sessions WIP (Work in Progress).
La pel·lícula es basa en la novel·la juvenil La pel·lícula de la vida, de Maite Carranza (Cruïlla). La protagonista, Olívia, és una nena de 12 anys que viu amb el germà i la mare, que és actriu i passa un moment complicat per trobar feina. És una família monoparental. Després de viure un desnonament, la mare perd l’energia i l’Olívia agafa el rol de la seva mare. Per superar la situació, s’inventa una pel·lícula imaginària. “Contribuir a desestigmatitzar els desnonaments i la pobresa infantil amb una història tan bonica és una manera molt poderosa, i fins i tot bella, de compartir aquest tema tan delicat amb els nens”, explica Iborra.
La pel·lícula passa “a la perifèria de Barcelona; quan sortim al carrer veiem els decorats de la pel·lícula”, comenta la directora. L’escenografia ha estat creada amb fusta per artistes valencians. S’inspira en carrers i edificis de l’Hospitalet i de barris com ara Gràcia i el Carmel. S’han construït amb peces desmuntables que s’han portat a Barcelona en camions. Eduard Portes, productor de Citoplasmas i director tècnic de rodatge, explica que, en total, s’han creat 25 decorats, on es filmen escenes amb 27 personatges (comptant-hi les còpies de treball, en total han creat 62 ninots). Més de la meitat de la nau del barri de Sant Martí està ocupada per tallers on s’han creat els ninos, feina que implica, en alguns casos, fins a 40 expressions de la boca; el seu vestuari, maquillatge, complements diversos, màquines per al moviment dins els sets...
La pel·lícula està liderada per dues productores catalanes, Cornelius i Citoplasmas, amb coproducció de companyies del País Valencià, França, Bèlgica i Xile. En total, té 4,5 milions de pressupost, finançats també per TVE, 3Cat, A Punt, Movistar+, ICEC, ICAA... A més de Tim Allen, en la pel·lícula participa un altre artista de stop-motion amb reconeixement internacional, César Díaz. “Crec que és molt bonic i important que hi col·labori talent internacional –comenta Tim Allen–. Els que hem treballat en produccions arreu del món podem aportar la nostra experiència per desenvolupar l’animació en stop-motion catalana. No només ajudarem aquest film, sinó també a formar una nova generació de talent per fer més films en el futur.”
Irene Iborra és una enamorada de la tècnica de stop-motion, amb la qual ja ha dirigit els curts Click, Matilda i Què li passa al cel. “Feia molt temps que treballava amb stop-motion, fer un llargmetratge era un pas natural”, diu. És ideal per a la història: “Em fascina la textura dels objectes reals. Funciona molt bé en la història; les textures de la quotidianitat permeten explicar aquestes històries tan delicades als nens, aporten una distància de seguretat als més petits que els permet empatitzar-hi millor.”
