Música

Lluís Sánchez

Cantant guanyador d’‘Eufòria’

“Ser músic de carrer és tot un art i t’hi guanyes bé la vida”

Acaba de guanyar la tercera edició del programa de TV3, en canta la cançó de l’estiu gravada a Miami i actuarà al Palau Sant Jordi

Reconeix que viu un somni d’infància, però ho fa tocant de peus a terra i conscient que aquest és un punt clau en la seva carrera

Tot això que estic fent ara i tot el que he fet durant les gales, ho imaginava de xiquet a l’habitació
Hi ha gent que surt d’aquests programes amb un cert ego; jo m’ho prenc com una responsabilitat
La Misty? Dins del programa teníem clar que havíem de tocar de peus a terra, això és una voràgine

Qui li havia de dir, a en Lluís, de ben petit, quan ima­gi­nava tenir un micro i can­tava a cor què vols a la seva minúscula habi­tació que d’aquí a pocs dies podrà fer-ho davant de milers d’espec­ta­dors al Palau Sant Jordi. Un somni que ha fet rea­li­tat en ser no només un dels con­cur­sants de la ter­cera edició d’Eufòria sinó que, a més, ha esde­vin­gut el gua­nya­dor d’aquest talent show. Ell, un jove de vint-i-vuit anys d’Artesa de Lleida, sap que aquesta opor­tu­ni­tat repre­senta un abans i un després en la seva car­rera musi­cal, que no vol des­a­pro­fi­tar, a còpia de “pen­car molt”, diu ell, i mos­trar el talent i doll de sim­pa­tia i natu­ra­li­tat, ho diem nosal­tres. Tot just tor­nar de Miami (un dels pre­mis) i ini­ciar els assa­jos del con­cert d’Eufòria al Sant Jordi (30 de juny) ens atén als estu­dis de TV3.

Força Lleida! Pri­mer gua­nyant el con­curs i després el bàsquet, pujant a pri­mera...
No va mala­ment, Lleida, últi­ma­ment, no [riu]. Mol­tes vega­des diem que estem infra­re­pre­sen­tats, però en rea­li­tat, per la pro­porció de gent que som, no ho fem tan mala­ment, no?
Ja han pas­sat uns dies, has tin­gut temps de bai­xar del núvol?
Emmmmm... [s’ho pensa] estic bai­xant una mica. Més que un núvol, m’ho he pres, no sé com dir-ho, com un tor­rent. Si a les últi­mes set­ma­nes, durant les dar­re­res gales, ja havia notat una certa pressió i una major expo­sició, va ser aca­bar el pro­grama que això va aug­men­tar el doble o el tri­ple d’inten­si­tat.
I què tal Miami?
Molt guai, però no han estat ben bé vacan­ces, ja que estàs de pro­moció. Mai havia estat als Estats Units, volia anar-hi fa uns anys però es va tan­car l’accés per la pandèmia. M’ha agra­dat perquè era el meu pri­mer con­tacte amb aquell país, però real­ment Miami és un lloc curiós, és més cari­beny. De fet, està engan­xat a Cuba.
Ben bé, què hi has fet, allà?
Hi he anat a gra­var la cançó de l’estiu de TV3 [un altre dels pre­mis] i hem gra­vat com un mini­do­cu­men­tal de tot el que hi hem fet, com ara una con­versa-entre­vista amb Jesús López, el pre­si­dent a Lla­ti­noamèrica d’Uni­ver­sal Music, la per­sona que ha estès el reg­ga­e­ton al món, la que va des­co­brir Des­pa­cito i la Maca­rena. Una lle­genda abso­luta, encara que ell odia que l’ano­me­nin així. També vaig conèixer Ela Tau­bert, que està obrint car­rera musi­cal, i Jua­nes. Va ser un dels dies més sur­re­a­lis­tes de la meva vida!
I ara, com ha estat retro­bar-te amb els com­panys d’‘Eufòria’?
Real­ment ha estat estrany per a tots. En el sen­tit que ens coneixíem dins del pro­grama i ara estem refent la manera de rela­ci­o­nar-nos i con­viure en el dia a dia. Ens veiem com més humans que no pas con­cur­sants. Estic veient la part més humana de cadas­cun.
Com van els assa­jos? Amb ganes d’actuar al Sant Jordi, ima­gino.
Mol­tes! Ja sento inclús nostàlgia de quan passi, perquè sé que pas­sarà molt ràpid.
Qui­nes cançons inter­pre­taràs? Les has pogut triar?
No ho puc dir. No les he tri­a­des, però són algu­nes de les més icòniques del pro­grama.
I com por­tes ser el cap de car­tell del con­cert?
No ho soc pas, el cap de car­tell! El cap de car­tell és Eufòria. No m’agrada sen­tir-me així, ni m’hi sento. Inclús bri­llarà altra gent més que jo, mira què et dic.
Has actuat en esce­na­ris tan grans com aquest?
No com el de Sant Jordi, és molt bèstia, son 17.000 per­so­nes. En fes­tes majors he tocat i en esce­na­ris grans, però no d’aquesta enver­ga­dura.
I et fa... [volia dir: res­pecte?]
M’encanta! Estar vivint això és un somni. Jo, de xiquet, tot això que estic fent ara i tot el que he fet durant les gales, ho ima­gi­nava a l’habi­tació. No sé quants metres qua­drats tenia la meva habi­tació, pocs. Recre­ava en el meu cap vide­o­clips, fent veure que hi estava dins, o d’un con­cert. I tenir l’opor­tu­ni­tat de fer rea­li­tat aquest somni, d’estar a prime time a la tele o actuar davant de tanta gent en un esce­nari... Ho gau­diré moltíssim!
Sem­pre volies ser can­tant?
No m’ima­gi­nava ser can­tant fins als catorze o quinze, quan em va can­viar la veu. Però sí que tenia cançons com­po­sa­des molt ridícules, i sí, sem­pre m’ha agra­dat la música i fer el show­man.
T’espe­ra­ves gua­nyar ‘Eufòria’?
No. No, no, no. Quan quedàvem la Maria i jo, després que eli­mi­nes­sin en Julien, sí que vaig pen­sar que teníem un cin­quanta per cent de pos­si­bi­li­tats i que pot­ser podia gua­nyar.
Així vas anar a la final no ima­gi­nant-te gua­nyant?
Sí, sabia que hi havia una pos­si­bi­li­tat, però va ser quan van eli­mi­nar en Julien, i ales­ho­res dels setze només quedàvem dos.
I no esta­ves nerviós, de debò?
Gens. No em poso nerviós. Aque­lla era la meva última actu­ació i en aquell moment era com viure un somni, gau­dint-ho al màxim.
El que va ser per als espec­ta­dors és una final emo­tiva. I dis­pu­tada. Perquè, quin trio fina­lista!
Ja ho vaig dir abans de la final i ho dic ara. També ha estat un altre somni poder par­ti­ci­par-hi amb amics que m’estimo. Si arriba a gua­nyar la Maria hau­ria estat tant con­tent per ella! I si hagués gua­nyat en Julien, el mateix. No hi ha hagut cap mal rot­llo en cap moment.
Tu eres el ‘tapat’. Et va sor­pren­dre l’eli­mi­nació d’en Julien, el favo­rit per a molts?
Sí, si aga­feu el tall després de les vota­ci­ons, vaig fli­par. Jo m’espe­rava que fos jo.
La veri­tat, però, és que vas anar de menys a més al llarg del pro­grama, de no ser un dels can­di­dats prin­ci­pals a gua­nyar. La teva evo­lució va ser cons­tant.
Per a res era un dels prin­ci­pals favo­rits al prin­cipi. En el pri­mer Eufo­ria, la Mari­ona sí que va ser favo­rita al llarg de tot el pro­grama des del pri­mer ins­tant, però em fa la sen­sació que en aquesta edició qui no des­ta­cava pas­sava de gala. Ran­gel, Aina, Fre­de­rik... eren els que des­ta­ca­ven, però a poc a poc els que érem invi­si­bles, en Julien, la Maria, la Misty o jo mateix vam con­ti­nuar avançant.
A qui con­si­de­ra­ves els prin­ci­pals favo­rits al prin­cipi del pro­grama?
Al Ran­gel, l’Aina, la Vale­ria i en Xavi. I em pen­sava que gua­nya­ria en Xavi en la pri­mera gala.
Tot ple­gat, una experiència. La tor­na­ries a viure?
Una experiència vital, molt heavy. No ara! Em diuen que diven­dres que ve hi ha una gala i em tiro per un pont. Però si em dones algun dia de des­cans, segur que ho tor­na­ria a viure!
Ja ho havies inten­tat una vegada abans, vas comen­tar.
Havia inten­tat entrar a Eufòria 2 però vaig arros­se­gar una lesió vocal impor­tant i com que no vaig entrar em vaig ope­rar. Real­ment he estat tot l’any recu­pe­rant-me. Ho vaig pas­sar molt mala­ment, va ser fei­xuc perquè em van dir que al cap de tres mesos podria por­tar una vida nor­mal. Però vaig arri­bar al ter­cer mes i no podia par­lar, no podia cri­dar ni tam­poc can­tar, fins als sis mesos. Durant aquest temps em vaig replan­te­jar per com­plet què fer amb la meva vida. Pen­sava que ho tenia tot per­dut, fins que vaig anar millo­rant.
Et refe­rei­xes a no poder tor­nar a fer de músic de car­rer?
M’hi gua­nyava bé la vida, de músic de car­rer i psicòleg. La gent es pensa que ets un mort de gana tocant al car­rer, però hi ha qui es gua­nya uns sous! Jo no em queixo, però vaig conèixer un noi a Lon­dres que es treia set mil lliu­res al mes. És tot un art: saber on ficar-te, quina roba por­tar, quin xou fer. Pensa que estem qua­tre hores segui­des allà i sabem la idi­o­sincràsia d’aquesta pro­fessió.
Segur que t’ha anat molt bé aquest bagatge per gua­nyar.
Con­nec­tar amb la gent i amb el que estic fent sí, moltíssim.
Què n’extreus, en l’aspecte musi­cal i en el per­so­nal, del pas pel pro­grama?
En l’aspecte musi­cal, mol­tes coses. Diria saber donar valor a cada moment del directe, donar-li un sen­tit. Abans can­tava cançons i ja està, ara he après a donar-li una inter­pre­tació i que cada cosa tin­gui el seu sen­tit en el directe. En l’aspecte per­so­nal, mol­tes amis­tats, d’inter­canvi d’idees. Amis­tats que dura­ran.
Alguna en par­ti­cu­lar?
La Misty? Dins del pro­grama teníem clar que havíem de tocar de peus a terra. Perquè això és una voràgine molt forta, cada dia sents i pas­sen mol­tes coses, i hi ha moments que no saps on ets. Lla­vors, volíem anar piano piano amb la nos­tra relació.
I amb els pro­fes­sors i el jurat?
També. Amb el jurat perquè els impo­sen no rela­ci­o­nar-se amb nosal­tres, per evi­tar favo­ri­tis­mes. Amb els pro­fes­sors ha estat increïble. Un cop acaba Eufòria els rols es des­fan i lla­vors conei­xes la per­sona i t’hi pots apro­par molt més. Por­tes mesos i mesos i tens ganes que això arribi per conèixer de veri­tat la per­sona que tens al davant. És bonic.
I això ho vius més inten­sa­ment si vas pas­sant eli­mi­natòries.
Això és el que volia que passés. El meu objec­tiu al prin­cipi del pro­grama era tenir un espec­tre del que és viure l’experiència del pro­grama. Aga­far con­fiança amb la gent.
I algun moment dur?
Els pit­jors dies eren els diu­men­ges i els dilluns. Era quan ens repar­tien els temes i el dilluns havies de defen­sar davant dels coach i en comú, era com un càsting. Molt pit­jor que els diven­dres [la gala]. Pensa que tens la cançó verda, pot­ser no t’agrada el tema que has de defen­sar o no hi con­nec­tes.
Qui­nes actu­a­ci­ons creus que van acon­se­guir robar el cor als espec­ta­dors? I qui­nes van ser les que més et van fer patir?
Wa Yeah! d’Antònia Font, allò va ser un punt fort. Va can­viar el meu camí en el pro­grama. Bea­ti­ful things també. Em van can­viar el rumb en posi­tiu. Vaig patir, a l’hora de pre­pa­rar-me-la, Massss­ti­mas. Se’m va ajun­tar tot emo­ci­o­nal­ment i tècnica. Hi havia quel­com d’estrès i ansi­e­tat que no m’ho va posar fàcil. A la gala 2 va ser quan em vaig posar més nerviós, amb Angels like you, de Miley Cirus. Ana­ven caient tots els favo­rits a la zona de perill i em vaig girar a en Julien, que em feia els cors, i li vaig dir “M’acabo d’obli­dar de la lle­tra, com és!?” I ell em con­testa: “No me’n recordo!”. Ales­ho­res em van cri­dar i em vaig asseure a la butaca, en blanc, pen­sant què carai can­taré... I sí, va sor­tir!
I ara què?
Doncs a pre­pa­rar la gra­vació del disc. Ja hi ha coses com­pos­tes. S’han de madu­rar. En tinc mol­tes ganes. Hi ha vega­des que la gent surt d’aquests pro­gra­mes amb un cert ego; jo m’ho prenc com una res­pon­sa­bi­li­tat. Gua­nyar aquest pro­grama no et dona res. És una opor­tu­ni­tat total. He de demos­trar ara i aquí aquesta res­pon­sa­bi­li­tat i les ganes de tre­ba­llar molt. Si la meva música no tri­omfa, que sigui perquè és una merda, no perquè no hi he fotut ganes ni tre­ball. Sé que estic en un moment clau de la meva car­rera i penso pen­car al màxim, i ho estic fent ja ara. Amb la volun­tat de bas­tir una car­rera musi­cal.
Psicòleg i músic

Natural i transparent, com el seu nom

Amb 28 anys i provinent de Lleida, en Lluís és psicòleg, però la seva passió és la música. Compositor de les seves pròpies cançons, mai no se separa de la seva guitarra, que l’acompanya quan toca pels carrers de la seva ciutat. Des que ha concursat en el programa Eufòria s’ha instal·lat a Barcelona, on creu que continuarà vivint si la cosa funciona. No es canviarà el nom artístic, Lluís Sánchez, tal com es diu i tal com raja. “Jo soc natural i molt transparent”, declara, i se’l percep així. Dues facetes que de ben segur li han atorgat un plus per guanyar el concurs. Té moltes ganes de compartir la seva experiència amb tothom, sobretot amb tothom qui li ha donat suport, amb qui és molt agraït. Musicalment es confessa amant del pop, l’indie pop i l’indie rock; molt fan de Harry Styles, The Weekend i Coldplay “des de ben petitet”. Està obert a músiques alternatives, com també a altres facetes més enllà de la música, com és posar-se davant de la càmera, que li encanta. De vacances, diu que no en farà: “Com a molt plantar la tenda a la muntanya, agafar el gos i tirar el mòbil al riu. Ho dic perquè necessito molt desconnectar. Ni que sigui per tres dies, i aleshores tornar-hi!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.