Cinema

Crítica

Beczala, una veu que abraça i reconforta

Pen­dent d’enlles­tir el nou audi­tori, apro­fi­tant l’espai ano­me­nat el Mira­dor per a alguns espec­ta­cles vis­to­sos, el Fes­ti­val de Pera­lada va inau­gu­rar diven­dres la seva nova edició en la inti­mi­tat dis­creta de l’església del Carme, però amb una aposta segura: Piotr Bec­zala, un dels tenors actu­als més sòlids i m’atre­veixo a dir que indis­cu­ti­bles. La veu del can­tant polonès sem­bla ema­nar amb faci­li­tat, però, afor­tu­na­da­ment, sense pre­potència i estridència. Ele­gant, precís i rigorós, amb un bell tim­bre i un regis­tre ampli, Bec­zala exhi­beix domini sense crear distància: tot i que hi ha alguna cosa pròxima a la per­fecció que pot­ser impe­deix la inten­si­tat emo­tiva de qui s’arrisca, la seva veu abraça i recon­forta. A Cata­lu­nya, des de fa més d’una dècada, se’n pot tenir constància a través d’actu­a­ci­ons al Liceu (digna de memòria la seva par­ti­ci­pació en mun­tat­ges del Wert­her i d’Un ballo in masc­hera, a més de diver­sos reci­tals, l’últim fa un any amb la també esplèndida Son­dra Rad­va­novsky) i en el mateix Fes­ti­val de Pera­lada, en què, abans de diven­dres, hi havia actuat dos cops.

A diferència del gar­buix amb què, de cara al lluïment fàcil, sovint encara es con­fi­gu­ren els pro­gra­mes dels reci­tals, Bec­zala sem­bla pro­po­sar-se una certa coherència amb la consciència que la veu no pot pas­sar impu­ne­ment d’una cosa a una altra. És així que la pri­mera part va dedi­car-la inte­gral­ment a Txaikovski, de manera fona­men­tal amb Nou romanços per a veu i piano (s’ha de remar­car l’extra­or­dinària apor­tació de la pia­nista fran­cesa Sarah Tys­man, acom­pa­nyant habi­tual del tenor polonès) del com­po­si­tor rus, que, amb una deli­ca­desa inti­mista allu­nyada de les seves obres simfòniques, hi reflec­teix tota mena d’estats emo­ci­o­nals en cor­res­pondència amb les mudan­ces del dia, el temps i la natura. Així ho va expres­sar Bec­zala, amb una sen­si­bi­li­tat sòbria. Després que Tys­man inter­pretés la Bar­ca­rola (que du a ima­gi­nar que pot ser la banda sonora de tota mena de tex­tos evo­ca­tius) cor­res­po­nent al mes de juny dins les 12 peces que cons­ti­tu­ei­xen Les esta­ci­ons que Txaikovski va com­pon­dre per a piano, la pri­mera part va cul­mi­nar amb l’ària amb la qual Lensky (Kuda, kuda, kuda vi uda­li­lis) expressa la consciència que pot morir en el duel amb l’incons­ci­ent Eugeni One­guin.

El final de la pri­mera part va pre­lu­diar el caràcter operístic de la segona, que Bec­zala va començar fent pre­sent un com­po­si­tor polonès, Sta­nis­law Moniuszko, mit­jançant l’ària La mansió de la por (també cone­guda com La casa embrui­xada), de Straszny Dwór, tan còmica com romàntica. Sem­pre en estat de gràcia, va con­ti­nuar amb una de les seves diver­ses espe­ci­a­li­tats: l’ària del príncep de la fantàstica, mis­te­ri­osa, Rusalka, de Dvorák. Després van arri­bar dues àries inten­ses de la ver­di­ana Un ballo in masc­hera i, en fi, dues de tan emo­ti­ves com cèlebres de la Tosca, de Puc­cini: Recon­dita armo­nia i E luce­van le ste­lle. Piotr Bec­zala, gran intèrpret de Mario Cava­ra­dossi, no va gua­nyar-se el públic amb aques­tes peces tan cone­gu­des. El tenia gua­nyat abans i, sem­pre amb el to i l’expressió jus­tos, se’l va gua­nyar en tot moment. Impe­ca­ble.

Piotr Beczala
Piano: Sarah Tysman
Església del Carme, divendres 19 de juliol Festival Castell de Peralada


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.