Art

Huc Malla

Responsable de la Galeria Cadaqués i del bar Marítim

“M’agraden moltes coses i em costa seguir una sola línia”

El 2003 va agafar el relleu de Lanfranco Bombelli al capdavant de la històrica Galeria Cadaqués d’art contemporani, oberta el 1973

Format a Sotheby’s de Londres, va obrir primer una petita sala d’art ètnic al poble, on ja posava en diàleg l’art antic i modern

Richard Hamilton em convidava a gintònics i cigars. Parlàvem fins que se li acabava el Montecristo
No descarto tornar al món de l’art antic, i dedicar-me més a l’assessorament de col·leccions Molta gent viu del passat, de Dalí i la Gauche Divine, i es perden artistes joves molt interessants

Huc Malla és el res­pon­sa­ble de dues ins­ti­tu­ci­ons lle­gendàries de Cadaqués: la gale­ria que va obrir fa cin­quanta anys l’arqui­tecte Lan­franco Bom­be­lli, con­ver­tida en un refe­rent històric de l’art con­tem­po­rani a l’Estat, i el bar Marítim, inau­gu­rat el 1935 davant de mar pel seu avi matern, Pere Figue­ras, amic dels Dalí per la pro­xi­mi­tat de la finca fami­liar a la platja del Lla­ner. Huc Malla, col·lec­ci­o­nista, gale­rista, anti­quari i res­tau­ra­dor, encarna aquesta vena doble, “eclèctica”, en diu ell, a qui ena­mora el vell i exalta el nou.

Venint de família d’anti­qua­ris, com és que acaba diri­gint una de les gale­ries d’art con­tem­po­rani més impor­tants del país?
El pare, Josep Malla, a part d’incul­car-me l’interès per l’art antic, de petit em por­tava a la gale­ria de Bom­be­lli, inau­gu­rada un any abans que ell la seva botiga, el 1973, i com que tenia inqui­e­tuds, sem­pre tenia alguna cosa d’art con­tem­po­rani a casa.
Què recorda, d’aque­lles visi­tes a la Gale­ria Cadaqués?
Aque­lles parets tan blan­ques, i la presència impo­nent de Bom­be­lli. Per l’edat que tinc, em vaig per­dre mol­tes de les expo­si­ci­ons històriques. M’hau­ria agra­dat veure les pri­me­res de Mar­cel Duc­hamp i de Ric­hard Hamil­ton a Espa­nya, la de David Hock­ney... Has de pen­sar que Bom­be­lli va orga­nit­zar a Cadaqués la pri­mera expo­sició a la península de 67 artis­tes inter­na­ci­o­nals, inclo­ent-hi Die­ter Roth, Max Bill, Joseph Beuys, Jas­per Johns... És molt bèstia! Sovint era obra sobre paper que el mateix Bom­be­lli por­tava en car­pe­tes i les emmar­cava aquí. La seva obsessió era que, abans que es veies­sin a Bar­ce­lona o Madrid, vin­gues­sin a Cadaqués.
I entre l’ofici del pare i les visi­tes a la gale­ria, ja va veure clar que es dedi­ca­ria a l’art?
Des de petit ja col·lec­ci­o­nava fins i tot els cot­xes de joguet, com una pato­lo­gia. Ho guar­dava tot. Sem­pre vaig pen­sar que seria anti­quari, i quan va arri­bar l’hora me’n vaig anar a Lon­dres per for­mar-me, a Sot­heby’s. M’ho vaig pas­sar bomba i vaig apren­dre molt, sobre­tot vol­tant per la ciu­tat i anant a gale­ries i boti­gues d’anti­gui­tats. Va ser allà que vaig començar a apre­ciar l’art con­tem­po­rani. Havia vist l’expo­sició Sen­sa­tion, de Char­les Saatchi, i estava fas­ci­nat amb els Young Bri­tish Artists: Damien Hirst, els ger­mans Chap­man, Chris Ofili, Mar­cus Har­vey.
Aquí encara no se’n par­lava?
Una mica, però allà els tenia al davant! Van ser el més revo­lu­ci­o­nari que va pas­sar a finals del segle XX. El catàleg de Sen­sa­tion me’l lle­gia cada dia, com una bíblia. Per a mi, que venia de l’art antic, de les talles gòtiques, de Meifrèn i Rusiñol, tro­bar-me de cop les Fuck Faces dels Chap­man era una cosa extrema, molt radi­cal.
I no es va plan­te­jar fer car­rera a Lon­dres?
Quan vaig aca­bar els estu­dis, vaig dema­nar de tre­ba­llar a Sot­heby’s, però l’espera era eterna. Entre­mig vaig haver de venir a Bar­ce­lona per l’ani­ver­sari d’un amic; a Heath­row plo­via, un dia gris típic de Lon­dres, i en ater­rar al Prat feia un sol espa­ter­rant. Va ser quan vaig veure clar que volia tor­nar. Estava per­dent el temps, depri­mit i sense feina, i si me l’hagues­sin donada, hau­ria estat as a volon­teer; és a dir, sense cobrar.
I va ser lla­vors que li va sor­tir l’opor­tu­ni­tat de que­dar-se la Gale­ria Cadaqués?
Encara no. Com que des de molt jove­net ja havia aju­dat el pare i tenia experiència, just tor­nant de Lon­dres vaig obrir una gale­ria que es deia Ètnica, davant de la gaso­li­nera. Hi vaig tenir durant dos anys art asiàtic i africà antic, a part d’alguna lito­gra­fia de Tàpies i d’artis­tes joves. Una cosa molt ama­teur però amb certa gràcia. D’això em va venir que a la Gale­ria Cadaqués hagi fet expo­si­ci­ons temàtiques, amb un espe­rit molt eclèctic, sem­pre pro­cu­rant que les peces dia­lo­guin entre elles.
I com va anar que Bom­be­lli li oferís la seva, de gale­ria?
Els meus pares tenien uns pisos davant de la casa d’en Bom­be­lli, i vaig llo­gar-ne un per poder eman­ci­par-me. Així que el veia cada dia i, a còpia de salu­dar-nos, ens vam fer amics. Bé, de fet va ser per unes pin­tu­res de Rafael Cano­gar que ell havia dei­xat en dipòsit en una altra gale­ria i que m’interes­sava com­prar, però com que el preu no em con­ven­cia, li vaig tru­car per nego­ciar. Em va dir: “I tant que t’ho puc arre­glar, però a l’alça!”. Era molt dur! Al cap de molt de temps, em vaig com­prar aquells qua­dres de Cano­gar, i no me’ls he venut mai perquè em donen aquest record de Bom­be­lli.
Però arran d’aquell con­tacte van fer amis­tat.
Ens vam començar a trac­tar, sí. Em dei­xava lli­bres d’art, parlàvem d’expo­si­ci­ons, quedàvem al Marítim per pren­dre alguna cosa... I, de cop, un dia em pro­posa d’acom­pa­nyar-lo a la gale­ria, que era tan­cada des de 1997 i la tenia cedida com a magat­zem (la gent del tea­tre hi guar­da­ven el mate­rial escènic, i fins i tot hi havia una pas­tera de paleta per fer ciment), i men­tre anava lamen­tant-se de la decadència del local, sense ni mirar-me, com si se li acabés d’acu­dir, de cop em pre­gunta: “Per què no me la com­pres?” Crec que des del prin­cipi ja li vol­tava la idea d’enre­dar-me, però jo tenia 24 anys, era molt jove, i no tenia ni tan sols cotxe ni casa.
I què el va fer deci­dir-se?
La veri­tat és que no en vaig fer gaire cas. Al cap de poc, vaig anar a dinar a casa els pares i, enmig de la con­versa, els ho vaig dei­xar anar, més que res com una anècdota extra­va­gant, perquè la gale­ria era ruïnosa: fins i tot els llums esta­ven podrits. La meva sor­presa va ser que el pare va excla­mar: “Ostres, això és molt interes­sant!” Em va dei­xar parat, perquè em pen­sava que veu­ria la pro­posta igual de boja que jo. Com que conei­xia per­fec­ta­ment la importància històrica del local, es va ofe­rir a ava­lar-me i aju­dar-me en tot el que em calgués. Al cap d’un mes, ja l’havia com­prat.
Ben mirat, pot­ser Bom­be­lli ja sabia a quina porta tru­cava...
Ja havia temp­te­jat dues altres per­so­nes, però els trac­tes no van anar bé. M’ho va expli­car al cap del temps. Real­ment a mi em va ofe­rir or, i el vaig saber aga­far. He tin­gut molta sort, perquè amb ell era un apre­nen­tatge cons­tant. Anàvem junts de viatge, a veure fires i expo­si­ci­ons. A sobre, vam reo­brir-la el mateix dia i a la mateixa hora que l’havia inau­gu­rada ell trenta anys abans, gràcies a l’amic Vicenç Altaió, que se’n va ado­nar i em va ani­mar a posar-me les piles per apro­fi­tar la coin­cidència. Sem­pre dic que he tin­gut dos padrins for­mi­da­bles: en Bom­be­lli i l’Altaió.
Quina va ser la pri­mera aposta, en l’expo­sició de reo­ber­tura?
Bar­re­java artis­tes con­tem­po­ra­nis que m’interes­sa­ven, i als quals podia tenir accés en aquell moment, i els que més m’atre­ien de l’etapa de Bom­be­lli. Una super­ex­po­sició, una mera­ve­lla. Arti­lle­ria pesada al cos­tat de les pro­me­ses.
Però quins artis­tes l’interes­sa­ven més, a títol per­so­nal?
En Jordi Colo­mer, l’Alfredo Jaar, en Jesús Galdón, l’Antoni Llena, l’Antoine Laval i en Manel Esclusa, fotògraf, que m’encanta. La pri­mera indi­vi­dual que vaig fer a la gale­ria va ser d’ell. Recordo que la vam estar deci­dint fumant tots dos com car­re­ters a casa seva fins a les tres de la mati­nada, reme­nant lli­bres, amb el plànol de la gale­ria al davant. I, en aca­bat, m’ho vaig endur tot en un Volvo 940, d’aquells de cemen­tiri, de color albergínia elèctric. En Manel fli­pava. Jo era molt jove, tenia pocs diners i feia el que podia.
Però aviat es va tro­bar sol davant el perill. Què es plan­te­java? Tenia una línia pròpia?
Venint del món de l’art antic i les arts deco­ra­ti­ves, la meva per­so­na­li­tat és molt eclèctica; m’agra­den coses tan dife­rents, que això mol­tes vega­des no s’ha entès, de la meva etapa a la gale­ria. Això de bus­car una línia sem­pre m’ha cos­tat perquè m’agra­den mol­tes coses alhora, i sem­pre hi ha la com­pli­cació afe­gida de Cadaqués. Això no és una ciu­tat, saps? Hi ha hagut expo­si­ci­ons que han anat molt bé, però també m’he arruïnat unes quan­tes vega­des. No és gens fàcil, tot i que he assu­mit ris­cos, com l’expo­sició Min­derwer­tig gemälde, d’artis­tes britànics, el 2011, per a la qual els ger­mans Chap­man em van dis­se­nyar la samar­reta. O la de Feed my lambs, amb la Tacita Dean i en Peter Filling­ham, el 2007, que va coin­ci­dir amb un arti­cle al The Guar­dian que con­si­de­rava Tacita Dean l’artista britànica més impor­tant de la segona mei­tat del segle XX, men­tre jo la tenia aquí tre­ba­llant i els peri­o­dis­tes no para­ven de tru­car-la. O la pri­mera d’Albert Serra en una gale­ria d’art, amb la ins­tal·lació Roi Soleil, el 2017. A més de la pri­mera indi­vi­dual de l ’Oli­ver Cha­na­rin, o el luxe d’orga­nit­zar una expo­sició a la gale­ria David Zwir­ner de Lon­dres amb l’obra de Hamil­ton feta a Cadaqués.
Es va fer molt amic de Ric­hard Hamil­ton, tinc entès.
El vaig començar a anar a veure per esti­rar-li la llen­gua sobre Duc­hamp, que em tenia obses­si­o­nat, però al cap de no res em vaig ena­mo­rar d’ell. A més, em trac­tava molt bé: em con­vi­dava a gintònics i cigars Mon­te­cristo. Hi anava a les set de la tarda, ens enceníem un havà d’aquells llargs i, quan anàvem pel ter­cer gintònic, que era quan el cigar ja se li aca­bava, em feia fora. En Bom­be­lli sem­pre havia estat el que li acon­se­guia coses, però quan ja estava vellet, me les dema­nava a mi. Volia que algú el portés amb barca al Bulli? Doncs jo tru­cava a algun amic que l’hi portés, o l’acom­pa­nyava a l’aero­port sense córrer per poder par­lar més temps amb ell al cotxe. Coses d’aques­tes.
Des que va aga­far el relleu de Bom­be­lli, fa vint anys, com veu el pano­rama artístic?
En cada moment, si gra­tes, hi ha coses interes­sants. Cada cop tinc més interès en els meus orígens, en les avant­guar­des del segle XX. No des­carto tor­nar al món de l’art antic, i crec que és com aca­baré. Pot­ser plan­te­jaré una gale­ria dife­rent, que bar­regi art antic i con­tem­po­rani, i em dedi­caré més a l’asses­so­ra­ment. He col·labo­rat amb ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals de pri­mer ordre i en tinc l’experiència, i a més he començat col·lec­ci­ons per a altra gent, sovint cli­ents del meu pare que han aca­bat sent meus.
Cadaqués ha mort d’èxit?
Una miqueta sí, i sap greu quan es perd l’auten­ti­ci­tat. Aquí molts viuen del pas­sat. Se’n recor­den de Dalí i de la Gauche Divine, però encara ve gent molt interes­sant, com Oli­ver Cha­na­rin, Marine Hugon­nier, Vicenç Altaió, Mario Eske­nazi, Peter Filling­ham, Gabriel Ven­tura, Rosa Thar­rats, Milena Bus­quets o Alfredo Jaar. Cadaqués con­ti­nua sent el millor poble del món, i entre tots no dei­xa­rem que s’espat­lli! Al Marítim hi ve molt sovint l’Albert Serra amb la seva troupe. Estic molt orgullós de tenir-lo a prop. És un feno­men digne d’estudi. He cone­gut artis­tes molt impor­tants, però l’Albert Serra és una ment pri­vi­le­gi­ada. Estem par­lant d’un dels paios més bri­llants i inter­na­ci­o­nals que tenim, i no ha fet ni 50 anys. Encara no ha donat ni la mei­tat del seu poten­cial, perquè el seu cer­vell va a mil revo­lu­ci­ons per segon. A sobre, és tre­ba­lla­dor, té estil, és autèntic i bona per­sona. Ho té tot per ser el més gran.
Un triangle creatiu

Entre Dalí, el Marítim i Bombelli

Per la banda materna, Huc Malla té arrels fondes a Cadaqués; per la paterna, les ha d’anar a buscar a Barcelona, on el pare es dedicava a la decoració i les antiguitats, fins que Lali Bas Dalí, neboda del pintor, que coneixia per separat la futura parella, va propiciar que es coneguessin en un sopar al Caire i va ajuntar les dues soques. El fill ha estat sempre al mig d’aquest triangle fundacional, debatent-se entre el deute i el rebuig al culte dalinià; la fascinació pels aires cosmopolites d’un bar tan popular com el Marítim, que va reformar fa deu anys conservant l’estructura original projectada per Ricard Segalà el 1935 i on recorda que l’avi, Pere Figueras, va impedir-li d’anar a demanar un autògraf a Jeremy Irons, perquè “aquí la gent ve a descansar”, i el respecte per l’ofici i la paraula donada heretats del pare, “l’únic antiquari professional que hi ha hagut a Cadaqués”. Haver fet amistat amb Lanfranco Bombelli va posar, més que un altre vèrtex, un vertigen a la seva vida, no només perquè el 2003, amb només 24 anys, va agafar-li el relleu al capdavant de la històrica Galeria Cadaqués, sinó sobretot perquè “conversar amb ell era com fer cada dia un màster d’art”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia