Llibres

CRÍTICA

‘100 haikus’, de Valentí Gómez-Oliver

Cal haver navegat molt entre els envitricolls de la vida per dominar-ne els topalls

La bella edició d’Ariel dels tex­tos de Màrius Tor­res –a la coberta de l’exem­plar de 1964 de què dis­poso, hi figura suc­cin­ta­ment “Màrius Tor­res / Quarta edició”– sem­bla més una obra com­pleta que una poe­sia com­pleta. S’hi inclou l’epis­to­lari amb Car­les Riba, la segona carta del qual –la pri­mera de Riba–, de l’1 de desem­bre de 1938, està dedi­cada al que ell en diu “epi­gramàtica japo­nesa” –con­cepte en la pro­me­te­dora dis­cussió del qual no entra­rem–, mal que cen­trat en la tanka, forma estesa amb dos ver­sos més que el haiku.

Per com Riba enfronta el tras­llat del haiku japonès a l’adap­tació al català, em per­meto repro­duir-ne alguns frag­ments: “[…] he pas­sat algu­nes hores fulle­jant gramàtiques i dic­ci­o­na­ris japo­ne­sos, fent-me una pri­mera idea dels recur­sos d’aque­lla llen­gua, del meca­nisme de la frase, del que aquest meca­nisme imposa al vers i del que en com­pen­sació li ofe­reix d’ornat […] tot ple­gat […] per afer­mar-me en la con­vicció que qual­se­vol intent d’imi­tació seria estúpid. […] Un fàcil­ment s’habi­tu­a­ria a veure i a sen­tir i a par­lar a ins­tants i a sos­pirs i a llam­pecs; es començaria essent breu i tibant de sen­tit, i s’aca­ba­ria essent petit i bonic.” Con­si­de­ra­ci­ons que con­fir­men fins a quin punt Riba era lluny de l’espe­rit de la tra­dició japo­nesa.

Han fet haikus Sal­vat-Papas­seit, Rosa Leve­roni, Llo­renç Vidal, Agustí Bar­tra, Sal­va­dor Espriu, Feliu For­mosa i uns quants més que no esmento per no fer-ho massa llarg, i perquè la seva obra encara és en curs. L’aspi­rant a escriure haikus “cata­lans” està ine­vi­ta­ble­ment abo­cat a conèixer els models japo­ne­sos, i a ado­nar-se que la distància con­cep­tual, sen­sual i metafísica que ens separa és molt més gran del que sem­bla a pri­mera vista o des de la dis­tracció; a pren­dre deli­ca­da­ment la mesura del que hi pot haver d’imi­tació i de recre­ació, i de la recons­trucció obli­gada per omplir els ine­vi­ta­bles buits.

A 100 haikus (edició hep­ta­lingüe; Bar­ce­lona, 2024), Valentí Gómez-Oli­ver nego­cia en aquest lli­bre bellíssim els esculls i se’ls gira admi­ra­ble­ment a favor. El haiku ori­gi­nal és un pro­digi d’immanència, imme­di­a­tesa, sen­su­a­li­tat i visu­a­li­tat, més a prop de la pin­tura –l’aspecte pictòric de la cal·ligra­fia és en l’essència de l’escrip­tura japo­nesa– que de la música i l’abs­tracció filosòfica. Tal abs­tracció es mani­festa en ter­mes zen, no pas aris­to­te­li­co­he­ge­li­ans.

Valentí Gómez-Oli­ver salta per sobre d’arris­ca­des i escas­sa­ment útils vel·leïtats imi­ta­ti­ves i arranca el haiku del ter­ri­tori de la immanència per replan­tar-lo en el de la trans­cendència. Pres­cin­deix de la pun­tu­ació, posa títols, rima, con­creció mate­rial, noms i llocs pro­pis, pro­jecció simbòlica a l’uni­vers dels con­cep­tes; i sobre­tot, i és l’apor­tació prin­ci­pal al meu cri­teri, dota de con­tin­guts argu­men­tals nar­ra­ti­va­ment explícits, per­so­nat­ges, peripècies des­crip­ti­bles des d’una dimensió de la imme­di­a­tesa no tant el·líptica com objec­tiva, tot i que les el·lipses, les sub­ti­le­ses i les reticències no dei­xen de ser-hi, però cons­truïdes d’una altra manera. No a la de Basho sinó a la de Plató. Supleix la con­junció ori­en­tal ori­gi­nal –de fet, con­subs­tan­ci­ació– entre la cal·ligra­fia i el con­tin­gut acom­pa­nyant cada peça amb un preciós dibuix per poema, de retòrica abs­tracta però d’argu­ment reco­nei­xi­ble. Trans­posa l’abs­tracte i el con­cret a ter­ri­to­ris dife­rents. Els japo­ne­sos posen el con­cret en les pecu­li­a­ri­tats dels objec­tes i els fets de la natura perpètua­ment mutant; VGO el posa en la par­ti­cu­la­ri­tat dels indi­vi­dus mutant­ment per­pe­tus. Els japo­ne­sos dei­xen l’abs­tracte en la reticència de les sen­sa­ci­ons; VGO, en la con­junció de la ico­no­gra­fia tra­di­ci­o­nal i l’actual. Els haikus japo­ne­sos són atem­po­rals; els de VGO, històrics. Però no tots. Vegem-ne exem­ples:

“Mar­tin Hei­deg­ger // l’ésser humà / –car l’ésser és el temps– / de mort germà”

“testa // vul­gar la closca / és la seu del cer­vell / pen­sar s’hi embosca”

“cul­tura // és el con­reu / de tot conei­xe­ment / lleu­ger o greu”

Cal haver nave­gat molt entre els envi­tri­colls de la vida per domi­nar-ne els topalls i expres­sar-los amb clare­dat i pre­cisió, cal haver jugat amb les ombres, els refle­xos, els miralls del món, per sor­tir-ne airós i posseïdor dels tre­sors de l’espe­rit. 100 haikus és un lli­bre per lle­gir d’una tirada, i un gran lli­bre de capçalera. Valentí Gómez-Oli­ver és un d’aquests casos en què feliçment coin­ci­dei­xen el savi i el mag.

100 haikus
Autor: Valentí Gómez-Oliver
Editorial: Lapislàtzuli


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia