Música

Crítica

Està guanyant l’art?

Per segon any con­se­cu­tiu el Gran Tea­tre del Liceu ha esco­llit com a òpera inau­gu­ral de la tem­po­rada un títol del reper­tori operístic rus. Si l’any pas­sat va ser l’Eugeni One­guin de Txaikovski, enguany ho ha estat la Lady Macb­teh Mtsenk (1934) de Dmi­tri Xos­takóvitx (1906-1975) que estarà en car­tell fins el pro­per 7 d’octu­bre. No en dub­teu, si teniu l’opor­tu­ni­tat aneu a veure aquest títol que no s’inter­pre­tava, al tea­tre de les Ram­bles, des del maig de 2022. Cal fer-ho perquè aquest títol ens porta al cor de la com­ple­xi­tat de la sem­pre com­plexa relació entre l’artista i els règim tota­li­ta­ris, però també a la vali­desa del que és un clàssic com ho és aquesta òpera que ens lle­geix més a nosal­tres que no nosal­tres a ella. Escol­tar i veure aquesta nova pro­ducció de la Lady Mac­beth Mtsenk és un exer­cici que ens col­peix i ens nafra ja no tant per la pro­posta diri­gida escènica­ment per Àlex Ollè, sinó per la cor­ro­bo­ració de l’expres­sat per Alek­sandr Solz­he­nitysyn en els seu dis­curs quan va rebre el Premi Nobel de Lite­ra­tura de 1970: “en la lluita con­tra la men­tida, l’art ha gua­nyat, i sem­pre gua­nyarà ober­ta­ment”. Però està gua­nyant, actu­al­ment, l’art? En aquest mun­tatge d’Àlex Ollé, que asso­leix pre­ci­o­ses estam­pes escèniques sor­gi­des del reflex d’un esce­nari inun­dat d’aigua o d’una bellíssima il·lumi­nació d’Urs Schönebaum, allò musi­cal queda exces­si­va­ment supe­di­tat a l’ele­ment tea­tral. L’espai escènic és massa obert i difi­culta, en alguns moments, la pro­jecció vocal d’alguns can­tants (penso en el Borís Ismai­lov d’Ale­xei Bot­nar­ciuc o en el pre­so­ner de Paata Burc­hu­lazde). També hi tro­bem a fal­tar un tre­ball més a fons dels mati­sos expres­sius i de la intros­pecció psi­col·lògica dels per­so­nat­ges que és, sens dubte, la Pedra de Ros­setta per desen­tre­llar la tragèdia d’una obra que troba més la seva raó de ser en el natu­ra­lisme, la novel·la de Niko­lai Leskov en la que es fona­menta l’òpera és de 1865, que no en el sim­bo­lisme o en jus­ti­fi­ca­ci­ons neo­fe­mi­nis­tes. A la Lady Mac­beth Mtsenk pesen molt més els assas­si­nats vin­cu­lats a la pro­ta­go­nista Kate­ri­ana Ismai­lova, inter­pre­tada en el pri­mer repar­ti­ment per una estra­tosfèrica Sara Jaku­biak, que no els afe­gits i pro­jec­ci­ons rea­lit­zats per a la recre­ació d’un patri­ar­cat que,no ho obli­dem, era propi del feu­da­lisme de la Rússia zarista on exis­tia, fins i tot, l’escla­vatge. Uns assas­si­nats que, en dar­rer terme, no dei­xen de ser la des­es­pe­ració de Kate­rina per esca­par d’una vida que no té més futur que la vis­cuda pels altres per­so­nat­ges lite­ra­ris com poden ser Emma Bovary o Anna Karènina.

Mal­grat això, la trama con­ce­buda per Ollé sota la forma d’un thri­ller fun­ci­ona perquè l’obra artística acaba impo­sant el seu ordre i la seva presència real. Escriure això no és caure en el ter­reny del fili­bu­te­risme cul­tu­ral, la cen­sura neo­pu­ri­tana o sen­tir-se molest pel cons­tant i recur­rent reco­bri­ment a la violència, inclosa la sexual, sinó creure que el mun­tatge reque­reix D’uns quants graus més de cocció per evi­tar algu­nes esce­nes man­ca­des de major pro­fun­di­tat.

La pro­fun­di­tat, una vegada més, ha vin­gut des del fos orques­tral per una lec­tura acu­rada i inci­siva de Josep Pons que ha car­re­gat més les tin­tes en una con­cepció orques­tral que no en una visió con­cer­tant, fet que ha com­por­tat, d’altra banda i en algun moment, la sen­sació de dos móns, el de l’esce­nari i el de l’orques­tra. Però com dèiem la potència de l’obra acaba impo­sant-se .I aquest ja no només ens per­met par­lar d’un bon i equi­li­brat resul­tat en el cast vocal, on també ens cal remar­car l’excel·lent pres­tació del cor del tea­tre, sinó poder-nos plan­te­jar qüesti­ons que afec­ten a la reflexió sobre l’art i aquesta tipo­lo­gia de mun­tat­ges. En aquest temps de dic­ta­dura d’allò política­ment cor­recte, no seran aquests mun­tat­ges, per molt extre­mats i bru­tals que siguin, una ser­vi­tud a l’esmen­tada dic­ta­dura? Està gua­nyant, actu­al­ment, l’art?

Lady Macbeth de Mtsensk
Música: Dmitri Xostakóvitx. Llibret: Aleksandr Preis. Direcció escènica: Àlex Ollé. Direcció musical: Josep Pons. Gran Teatre del Liceu. 25 de setembre del 2024


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.