“M’agrada donar llibertat al públic per completar la meva pel·lícula”

Ha estat immi­llo­ra­ble. És una sor­presa. No m’ima­gi­nava gua­nyar amb una pel·lícula de ter­ror en un fes­ti­val de cinema d’autor com és Sant Sebastià ni amb les meves millors pers­pec­ti­ves. Encara estic assi­mi­lant-ho, pre­gun­tant-me què ha pas­sat ben bé.

Crec que hi ha una volun­tat des del prin­cipi de fer una pel·lícula de gènere, però que s’escapi dels paràmetres més clàssics. A més, per a mi és més una pel·lícula de per­so­nat­ges, bar­re­jada amb el gènere. Està entre el cinema d’autor i de ter­ror, una mica a la fron­tera. Suposo que a Sant Sebastià han vist aquest cos­tat de la pel·lícula.

M’agrada el cinema que em fa pen­sar, que no m’ho dona tot mas­te­gat. I m’agrada trac­tar el públic com la gent intel·ligent que és, donar-li lli­ber­tat perquè com­pleti la meva pel·lícula. Sé que és arris­cat, que no li agrada a tot­hom, però va ser una aposta des del prin­cipi. Vull que la gent con­tinuï la pel·lícula en sor­tir del cinema i que es faci pre­gun­tes, però sense per­dre el fet que l’atrapi una mica, que gau­deixi de veure-la. És un equi­li­bri una mica com­pli­cat.

No ho crec. Vull que con­tinuï en el cap dels espec­ta­dors, a la pan­ta­lla és una història ja tan­cada. En deter­mi­nats temes, espe­ci­al­ment els soci­als, pots caure fàcil­ment en l’adoc­tri­na­ment, a dic­tar el que has de pen­sar, i jo intento fugir d’això, com a cre­a­dor i com a espec­ta­dor.

No soc un gran fan del gènere com els que hi ha aquí a Sit­ges. El ter­ror és com una droga, per al que li agrada de debò, sen­ten gai­rebé la neces­si­tat de veure-ho tot. Jo no soc un d’ells, però m’encanta el cinema. No tinc pre­ju­di­cis. Si és cinema de ter­ror, per­fecte, i si no, també. Algu­nes de les meves pel·lícules pre­fe­ri­des són de ter­ror. També és veri­tat que, de manera natu­ral, el meu llen­guatge audi­o­vi­sual em surt una mica fosc, amb una certa tensió que és pròpia del cinema de ter­ror. Em surt de les entra­nyes, no em pre­gun­tis per què, no és una cosa intel·lec­tual.

És que té importància en les nos­tres vides, té un punt que pot sem­blar distòpic. Sense una volun­tat de cri­ti­car-ho, ho hem incor­po­rat. Tots neces­si­tem els mòbils, les pan­ta­lles, i això t’aïlla, el vir­tual es con­ver­teix en més real que la rea­li­tat. Hem abor­dat això una mica.

Hi havia un repte des del prin­cipi d’actu­a­lit­zar el gènere, de por­tar-lo a l’actu­a­li­tat, i vam posar una psi­co­fo­nia a través d’un mòbil, una psi­co­fo­nia digi­tal, que encai­xava bé amb el que volíem expli­car.

És una fines­tra al temps pre­sent, al món en què vivim, com una radi­o­gra­fia. Hi ha alguna cosa que es fil­tra a la pel·lícula del món actual. Però la veri­tat és que m’agrada més això del mirall, la veri­tat. Hi ha coses de la meva pel·lícula en què el públic es pot veure reflec­tit, la Isa­bel Peña [coguio­nista] i jo, les nos­tres pors, coses que ens dolen de la soci­e­tat... I suposo que la gent com­par­teix les nos­tres pors i empa­tit­za­ran. Hi ha gent que empa­titza més amb la part d’aquí, altres amb la de l’Argen­tina, però hi ha molta gent a qui li arriba la pel·lícula.

Ens conei­xem de l’escola de cinema des de fa anys. Érem amics, vam escriure un guió junts que mai es va arri­bar a fer, però va con­so­li­dar la nos­tra amis­tat i ens vam que­dar amb el compte pen­dent d’un dia fer un guió que es rodés. Quan vaig començar a pen­sar en El llanto, vaig pen­sar en ella, i vaig tenir la sort que just li aca­bava de caure un pro­jecte i estava lliure. Li va agra­dar el que li vaig pro­po­sar i vam començar a escriure.

Per una neces­si­tat meva de diri­gir cinema, jo faig molta publi­ci­tat. I era també una imatge que em per­se­guia, que vaig com­par­tir amb ella. És el pròleg de la pel·lícula, l’escena de la dis­co­teca. Li va agra­dar, a Isa­bel Peña, vam començar a tre­ba­llar i va aca­bar sor­tint tot, de manera gra­dual.