Llibres

novetat editorial

La mort, sí, però també ‘L’amor que sempre queda’

Anna Punsí Lladó (Vila­fant, 1978) és un refe­rent del peri­o­disme d’inves­ti­gació de l’àmbit dels suc­ces­sos, casos poli­ci­als i tri­bu­nals. Una espe­ci­a­lit­zació que aquesta peri­o­dista empor­da­nesa ja fa vint anys que exer­ceix, des que va començar a SER Cata­lu­nya i a col·labo­rar amb diver­sos mit­jans. Car­les Porta, que també és un gat vell en l’ofici, la va fit­xar fa uns tres anys com a direc­tora de con­tin­guts de True Crime Fac­tory, la pro­duc­tora en què es fabri­quen pro­gra­mes d’èxit com Crims, Luz en la oscu­ri­dad o ¿Por qué mata­mos? Abans no par­lem del seu lli­bre, ho fem de com va la vida, però també de la mort d’amics comuns i fami­li­ars pro­pers. Perquè encara que sigui una obvi­e­tat, la vida i la mort estan sem­pre inter­re­la­ci­o­na­des.

D’això tracta L’amor que sem­pre queda (Columna), el seu segon lli­bre, més per­so­nal que no pas La noia de Port­bou, coes­crit amb Marta Frei­xa­net, en què reso­lien la iden­ti­tat d’aque­lla pobra jove que va aparèixer fa més de trenta anys pen­jada d’un pi, Evi Anna Rau­ter, després d’un bri­llant tre­ball d’inves­ti­gació. En aquesta publi­cació recull i ree­la­bora una onzena dels relats que va nar­rar a la secció “Codi 60” del pro­grama radiofònic Islàndia, d’Albert Om, a RAC1, cen­trats a mos­trar l’empremta d’aquells que ja no hi són i com aquesta con­ti­nua mar­cant la vida dels altres.

Tots ells són tes­ti­mo­nis com­mo­ve­dors que con­fi­gu­ren un cali­dos­copi sobre la mort, el dol i, sobre­tot, l’estima que ens dei­xen. Perquè també es tracta d’això; “mal­grat la tris­tesa i la pèrdua, l’amor sem­pre per­dura”, declara Punsí.

Com ella mateixa explica, el lli­bre li ha ser­vit per explo­rar les pro­fun­di­tats del dol i la resiliència a través de les històries de famílies que han patit la pèrdua d’un ésser esti­mat. Les seves reve­la­ci­ons són alhora un exer­cici de cura, perquè com bé diu ha après que és bo par­lar-ne, fugir del tabú de la mort que tant ens ha per­se­guit. “Els fami­li­ars agra­ei­xen les mos­tres d’estima i els silen­cis, en el moment del xoc emo­ci­o­nal, però també la natu­ra­li­tat de par­lar-ne més enda­vant per man­te­nir pre­sents els nos­tres absents.” També, com afe­geix, perquè com a con­seqüència de la mort la tris­tesa és ine­vi­ta­ble, però el record amorós dels que ja no hi són la fa més supor­ta­ble. D’aquí el títol L’amor que sem­pre ens queda.

Per l’Anna Punsí el lli­bre també és una rei­vin­di­cació d’aquells qui envol­ten la víctima, sovint ban­de­jats quan es parla de crims o suc­ces­sos de la mena que siguin. “A mi el crim en si no m’interessa massa, més enllà d’enten­dre per què algú l’ha comès. En canvi, sí que sem­pre m’ha agra­dat apro­xi­mar-me a l’entorn i saber com aquest l’afecta.” En aquest sen­tit, cri­tica que sem­pre se sol posar el focus en l’assassí, per no dir que tot sovint se l’ha miti­fi­cat. No ve d’ara, com recorda, ja fa anys que es venen samar­re­tes de Char­les Man­son, o sèries recents com la dedi­cada a Jef­frey Dah­mer popu­la­rit­zen el psicòpata.

Diver­si­tat de dols

De dols n’hi ha de tot tipus i bé sabem que cap és com­pa­ra­ble. Amb tot, Punsí es mulla i creu que la pèrdua d’un fill és segu­ra­ment el que pro­voca un dolor “més gran i per­sis­tent”. Al lli­bre n’apa­rei­xen qua­tre casos i amb tes­ti­mo­nis tots ells col­pi­dors de les seves mares. Com explica, totes elles, tant la Rosa Maria com la Maria Pilar, la Sònia o la Mar, sense conèixer-se de res i entre­vis­ta­des per sepa­rat, coin­ci­dei­xen a dir que després de la mort dels seus fills o filles els van dir una frase que explica l’excep­ci­o­na­li­tat d’una pèrdua així: “Com podia ser que tornés a sor­tir el sol l’endemà?, com podia ser que la gent con­tinués rient?”

També, lle­gint les dife­rents històries el lec­tor per­cep com de dife­rent és l’acti­tud davant la con­fron­tació d’aquest buit. Per exem­ple, després de la pèrdua d’en Dani per mort sob­tada quan cir­cu­lava amb moto (capítol 2) la seva mare, la Rosa Maria, li va dedi­car un memo­rial al garatge i ha vol­gut apren­dre a tocar el piano per can­tar cançons com Tears in hea­ven per con­ti­nuar con­nec­tada d’alguna forma amb el seu fill. Res a veure amb el seu marit, en Fili, que el vol tenir pre­sent d’altres mane­res però “de forma natu­ral, sense recrear-se en aquests pen­sa­ments perquè això el por­ta­ria al pre­ci­pici” i neces­sita seguir cami­nant, explica. Tam­poc la mare d’en Boan vol caure en aquest parany emo­ci­o­nal perquè s’enfon­sa­ria volent con­nec­tar emo­ci­o­nal­ment amb el seu ésser més esti­mat.

Són mane­res d’afron­tar el dol, com ho és el d’una amis­tat, tant o més pro­fund que el d’un fami­liar, com recull l’autora en el cas de la mort per càncer d’una amiga pro­pera i com demos­tren patir les seves millors ami­gues que encara la tro­ben a fal­tar. Aquí apa­reix el tema de com un afronta amb natu­ra­li­tat o amb silen­cis una malal­tia de llarga durada, amb el temor de no voler afec­tar l’altra per­sona.

“Ha estat dur escriure-les, posar en pri­mera per­sona la veu dels pro­ta­go­nis­tes. Reque­rien una major inte­ri­o­rit­zació res­pecte a expli­car-les a la ràdio. Posar-hi detall i evi­tar caure en el die­tari fa que empa­tit­zis encara més, fins a un punt d’angoi­xar-me i tot”. Con­fessa que “has de saber estar prou a prop per enten­dre’ls i sen­si­bi­lit­zar-te, però alhora prou lluny per poder-ho expli­car de forma pro­fes­si­o­nal”. Anna Punsí pre­sen­tarà el lli­bre a la Lli­bre­ria 22 el 21 de novem­bre (19 h) i al Museu del Joguet de Figue­res el 14 de desem­bre (12 h).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia