Art

dit o fet per dones

Una artista espigoladora a través del temps

Isabel Banal s’autoretrata al cartell del Temporada Alta amb una garrafa d’aigua que fa de màscara

Al car­tell de la pre­sent edició del Tem­po­rada Alta apa­reix foto­gra­fi­ada l’autora mateixa, Isa­bel Banal (Cas­tell­fo­llit de la Roca, 1963), sos­te­nint una gar­rafa d’aigua a l’altura del cap: el seu ros­tre s’amaga, però, mig defor­mat, a la vegada s’hi intu­eix o, dit d’una altra manera, s‘hi mos­tra emmas­ca­rat. Com pot supo­sar-se i ella mateixa ha expli­cat en un vídeo de pre­sen­tació de l’obra, feta per res­pon­dre a l’encàrrec d’un fes­ti­val d’arts escèniques, ha tin­gut pre­sent la tra­dició de les màsca­res tea­trals, que tant repre­sen­ten la tragèdia com la comèdia. També ha expli­cat per què la màscara es fa amb una gar­rafa d’aigua, que aporta un altre sim­bo­lisme: l’aigua és un ele­ment essen­cial de la vida que el canvi climàtic, amb la sequera, fa que pugui escas­se­jar. Men­tre repro­du­eixo més o menys què ha dit Banal, no puc dei­xar de pen­sar en el fet que l’aigua pot pro­vo­car catàstro­fes que no són ali­e­nes a la cons­trucció en ter­renys inun­da­bles. Però em con­cen­traré en la sig­ni­fi­cació del car­tell, tal com l’ha expli­cada l’artista: “Vaig voler posar l’aigua de la manera que la com­prem, que la con­su­mim. L’aigua ens arriba a les aixe­tes de casa, però anem al super­mer­cat com si anéssim a la font. Anem car­re­gats amb les gar­ra­fes d’aigua, amb tot el que supo­sen el plàstic i aquest con­sum. L’aigua, con­ver­tida en pro­ducte, ha dei­xat de ser un bé pri­mor­dial i sagrat.”

Que parli del fet que anem car­re­gats amb gar­ra­fes d’aigua m’ha fet pen­sar en una expo­sició que, el 2003, va mun­tar a la des­a­pa­re­guda Fun­dació Espais: hi va escam­par per terra una mul­ti­tud de peti­tes figu­res car­re­ga­des (amb mot­xi­lles, male­tes, paquets, car­rets i bos­ses d’anar a com­prar) que sem­bla­ven errar a la manera dels habi­tants de les ciu­tats moder­nes. En aques­tes figu­re­tes ens podíem reconèixer com en un petit mirall. Banal va ins­pi­rar-se en les figu­re­tes del pes­se­bre, que sem­pre l’han cap­ti­vada. No és per res que sigui gar­rot­xina i per això cons­ci­ent de la tra­dició olo­tina pel que fa a una imat­ge­ria reli­gi­osa que també és pro­fana: algu­nes figu­re­tes del pes­se­bre repre­sen­ten page­sos, pas­tors, for­ners, lle­nya­tai­res... Aques­tes figu­re­tes popu­lars duen, doncs, una càrrega real (lle­nya, ani­mals, aigua, men­jar) que pot tenir una dimensió simbòlica: la càrrega que duem de la vida mateix, el pes del pas­sat. En tot cas, diria que les figu­re­tes (blan­ques, sense pin­tar, en un gest d’abs­tracció que es des­mar­cava de la mimesi pes­sebrística) de Banal duien una càrrega no pro­duc­tiva (la pro­ducció pròpia de criar els ani­mals, cul­ti­var els camps, fins i tot fer lle­nya), sinó més aviat de con­sum. L’artista ens feia pre­sent que, en el des­plaçament del camp a la ciu­tat, ens con­ver­tim en indi­vi­dus sols, dins de la mul­ti­tud, amb bos­ses de plàstic car­re­ga­des amb la com­pra. En indi­vi­dus de pas. En indi­vi­dus que cami­nem, recípro­ca­ment, en sen­tit con­trari de l’altre. Car­re­gats i pen­sa­ro­sos, de manera que no és casual que l’expo­sició de l’obra de Banal dugués per títol Rumi­ant.

Es podria pen­sar que els artis­tes (com els escrip­tors, els cine­as­tes, els músics) fan per tal que la seva obra tin­gui una con­tinuïtat, una coherència, i que també van donant forma a les seves obses­si­ons. Però pot­ser ho fan com poden i, en tot cas, es van retro­bant amb les seves dèries. Bus­cant tex­tos que havia escrit sobre ella (com­pro­vant de nou que l’escrip­tura pot socórrer la fràgil memòria per­so­nal) fa molt de temps, m’he tro­bat amb aquesta decla­ració de Banal de fa més de trenta anys: “No puc des­lli­gar la vida del meu tre­ball. Aquest és una manera de refle­xi­o­nar, de tre­ba­llar-me a mi mateixa, d’ana­lit­zar les coses. Pen­sant les peces, hi pro­jecto les meves vivències, el que em pre­o­cupa i també la meva con­cepció de mol­tes coses.” En aque­lla època, en els seus ini­cis artístics com a escul­tora (i dibui­xant) –men­tre que ara es defi­neix com artista visual–, tre­ba­llava força a par­tir de l’experiència dual de ser d’un lloc rural (amb la relació con­següent amb la natura) i viure a Bar­ce­lona. Recordo les seves peces amb bran­ques i troncs (una manera de fer pre­sents les pas­se­ja­des pel bosc) posats en relació amb rajo­les frag­men­ta­des del for­migó tre­pit­jat cami­nant per la ciu­tat. Tan­ma­teix, quan Banal va fer la decla­ració esmen­tada, també em va comen­tar que havia uti­lit­zat bidons d’aigua com a mate­rial de tre­ball: “Si m’hagues­sin dit que faria una escul­tura amb mate­rial indus­trial i de plàstic, no m’ho hau­ria cre­gut. Estava més rela­ci­o­nada amb ele­ments més natu­rals. Pot­ser he esco­llit els bidons d’aigua perquè em sap greu que es llen­cin. M’afecta el mal­ba­ra­ta­ment de la soci­e­tat indus­trial.” Deu ser per això mateix que ha tre­ba­llat tant a par­tir de coses tro­ba­des donant-los una altra vida com a mate­rial expo­sat. A les parets de Rumi­ant s’expo­sa­ven coses reco­lli­des en els tra­jec­tes urbans: bit­llets de metro i tren, retalls de diari, entra­des de cine, tova­llons de paper, tiquets de la com­pra o de bars. Hi hau­ria molts més exem­ples del seu espi­go­lar, però només hi afe­giré que fa temps que recull lla­pis tro­bats en tota mena de llocs; el lla­pis com una pos­si­bi­li­tat d’escriure, de fer sobre una superfície en blanc.

Tot retorna i, a la vegada, can­via. Banal va seguir fent pre­sent la natura i també la trans­for­mació de les seves matèries i fruits, cosa que té a veure amb la cul­tura. En tot cas, els bidons d’aigua han rea­pa­re­gut al car­tell del Tem­po­rada Alta, que con­ti­nua una sèrie de tre­balls fotogràfics en què l’artista posa en relació el seu cos amb ele­ments de la natura i de la vida quo­ti­di­ana. A Parar taula, expo­sició del 2002 a la Canònica de Vila­ber­tran com­par­tida amb Tura San­glas i orga­nit­zada pel Bòlit amb el comis­sa­riat d’Ingrid Guar­di­ola, s’hi mos­tra­ven dos auto­re­trats seus: un amb una pedra i un altre amb un pa. El cas és que, un dia rere l’altre, veig (i no veig) Banal a les ban­de­ro­les que anun­cien el Tem­po­rada Alta. Li he fet una broma: ara et veig cada dia, d’una manera dife­rent, però com quan érem peti­tes. Sent del mateix poble, tenint un any de diferència, ens vèiem cada dia a l’escola, on, després de dinar, jugàvem a fut­bol al pati. Però, a més, abans de sopar, jo anava amb una can­tina a casa seva, on es repar­tia la llet de les vaques d’uns fami­li­ars que vivien a la sor­tida de Cas­tell­fo­llit en direcció a Olot: una de les poques cases de pagès d’un poble amb un ter­ri­tori quasi limi­tat al de la roca basàltica sobre la qual va edi­fi­car-se. Algu­nes vega­des, hem comen­tat que el color de la llet que arri­bava, i s’anava a bus­car, a casa seva d’alguna manera ha ins­pi­rat la presència en la seva obra del blanc: sem­pre com alguna cosa per omplir, una pos­si­bi­li­tat de cre­ació en l’art i la vida mateixa. En fi, també penso en la taula de casa seva on s’abo­cava la llet a les can­ti­nes. I així en totes les tau­les, blan­ques com la llet i quasi sem­pre peti­tes, que Banal ha fet i expo­sat.

En el curs del temps, hem com­par­tit mol­tes altres experiències i algu­nes afi­ni­tats. Quan vaig veure Els espi­go­la­dors i l’espi­go­la­dora, d’Agnès Varda, li vaig dir que havia de veure la pel·lícula pen­sant que, com els qui hi apa­rei­xen (pot­ser una mica tots, encara que a la vegada des­a­pro­fi­tem i llan­cem tants coses) i la mateixa cine­asta, ella és una espi­go­la­dora, que recull d’aquí i d’allà. Com supo­sava, li va encan­tar. Temps després, li vaig rega­lar una patata en forma de cor, com les que va tro­bar Varda men­tre feia la pel·lícula fil­mant després com el temps hi pas­sava. El regal va ser retor­nat amb escreix: una petita lli­breta amb foto­gra­fies que mos­tren suc­ces­si­va­ment com aque­lla patata s’arruga, es podreix i es gri­lla, però així comença a ger­mi­nar com una pos­si­bi­li­tat d’una vida reno­vada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.