Música

Crítica

Bryan Adams i 17.000 més

Sigui pel fac­tor nostàlgic, perquè els grans con­certs d’un can­tant solista de rock, almenys en aques­tes con­tra­des, ja pràcti­ca­ment només els pro­ta­go­nit­zen ell i Bruce Springs­teen o, sim­ple­ment, perquè fide­lit­zar una audiència, amb visi­tes regu­lars des de fa una dècada, acaba tenint premi, Bryan Adams viu, si més no a Bar­ce­lona, un dels seus millors moments quant a popu­la­ri­tat. Les gires dels seus pri­mers anys de glòria, amb dis­cos com Reck­less (1984) i Waking Up the Neigh­bours (1991), sem­pre pas­sa­ven pel Palau d’Esports. Fa quinze anys, actu­ava al Pavelló Olímpic de Bada­lona o a l’obli­dat Espai Movis­tar. Però, ahir dimarts, com aquell que no vol la cosa, va ven­dre 17.000 entra­des per a un con­cert que, a grans trets, va sem­blar-se força al que, en aque­lla ocasió davant 10.000 per­so­nes, va fer al mateix espai el gener del 2022, part, tots dos, de la gira del força medi­o­cre (com, ben mirat, el gruix de la seva dis­co­gra­fia des de fa almenys fa trenta anys) So Happy It Hurts.

El cana­denc, de 65 pri­ma­ve­res, va pre­sen­tar-se en inu­sual for­mació de quar­tet (gui­tarra, la del seu inse­pa­ra­ble Keith Scott, teclats i bate­ria) i, així, sense baix!, va con­duir un con­cert de gai­rebé dues hores i mitja amb moments d’inten­si­tat vari­a­ble. Des de les altes (espe­ci­al­ment al començament, amb Kick Ass, Can’t Stop This Thing Star­ted, Some­body i dos glo­bus immen­sos sobre­vo­lant la pista) a les més aviat bai­xes (la cançó amb què, una mica forçada­ment, va fer duo en la dècada dels 90 amb Paco de Lucía o Hea­ven, clàssica balada de Reck­less que, dimarts, va esba­lan­drar recon­ver­tint-la en un mig temps).

Una vegada més, però, l’entrega i domini escènic del per­so­natge (que, a Shine a Light, va recor­dar el seu pare , mort recent­ment, i a Straight From the Heart, la seva mare, de 96 anys) es va fer més que evi­dent, amb no pocs moments de comunió (per exem­ple, It’s Only Love, amb l’afe­gitó d’un Simply the Best en record a Tina Tur­ner) i la incor­po­ració, com a nove­tat, de dues altres cançons dels 80 –Rock & Roll Hell i When the Night Comes– que va escriure, fent com sem­pre tàndem amb Jim Vallance, per a Kiss i Joe Cocker, res­pec­ti­va­ment, i que van fer-nos pen­sar en l’enveja que deu haver pro­vo­cat aquest home en molts músics per la seva quasi insul­tant faci­li­tat en fabri­car hits.

Bryan Adams
Palau Sant Jordi, 12 de novembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.