Llibres

Crítica

Extrems i límits de la vida humana

“Tro­bar l’equi­li­bri per­fecte / entre el blanc i el negre. / Tro­bar la distància justa / entre la pressa i la pausa. / Fugir dels extrems.” Equi­li­bri, de Lluís Gar­cia (A: Poe­sia.cat)

Molts cor­rents filosòfics ana­lit­zen què ens fa humans i quins són els extrems i els límits de la huma­ni­tat. És una pre­gunta que pos­si­ble­ment tots ens hem fet algun cop. Hi ha dos moments clau a la vida, el nai­xe­ment i la mort. Entre aquests dos extrems, entre aquests límits inde­fu­gi­bles, un dels aspec­tes que pot­ser ens defi­nei­xen millor i que ens dife­ren­cien de la resta d’ani­mals és el desig de voler tenir un propòsit, més enllà de la super­vivència i la repro­ducció.

Les parau­les extrem i límit es tro­ben rela­ci­o­na­des, però tenen mati­sos sub­tils. El límit fa referència al punt o la fron­tera que defi­neix fins on pot arri­bar alguna cosa. Per a molts, la mort és un límit. Jo no és tan clar que el nai­xe­ment també ho sigui, mal­grat que sens dubte marca un extrem. Perquè l’extrem és la dar­rera mani­fes­tació pos­si­ble d’una situ­ació abans d’arri­bar a una rup­tura; en aquest cas, la que separa el desen­vo­lu­pa­ment intrau­terí de l’infan­ta­ment. Tan­ma­teix, quan ana­lit­zem què ens fa humans, sovint ten­dim “a fugir dels extrems, tot bus­cant un equi­li­bri i una distància justa”, fent ser­vir les parau­les del poeta Lluís Gar­cia.

El metge, inves­ti­ga­dor i pen­sa­dor Sal­va­dor Macip (Bla­nes, 1970) ens ofe­reix un nou lli­bre, La vida als extrems, en què, al con­trari del que he dit, ana­litza la con­dició humana pre­ci­sa­ment des dels extrems, el nai­xe­ment i la mort, que, de manera metafòrica, iden­ti­fica amb Eros, déu grec de l’amor i el sexe, i Tànatos, la per­so­ni­fi­cació de la mort. A través d’un bio­hu­ma­nisme raci­o­na­lista, que defi­neix com una manera d’enfo­car l’huma­nisme clàssic des d’una òptica biològica i empírica sense renun­ciar al raci­o­na­lisme, ens pro­posa com­pren­dre els meca­nis­mes del nai­xe­ment i la mort per con­tro­lar-los i modi­fi­car-los, i cons­truir soci­e­tats millors.

En aquest assaig, ens parla de sexe i gènere; de família, monogàmia i patri­ar­cat, i d’immi­gració, amor i odi, entre molts altres temes que sovint fem ser­vir per defi­nir-nos i orga­nit­zar-nos.

Per Sal­va­dor Macip, i aquest és el nexe d’unió de l’assaig, enten­dre els pro­ces­sos biològics i evo­lu­tius de la nos­tra espècie ens pot per­me­tre trans­gre­dir els patrons que sovint ens cons­tre­nyen des del nai­xe­ment fins a la mort, i “tro­bar l’equi­li­bri entre el blanc i el negre, la pressa i la pausa”, també en parau­les de Lluís Gar­cia.

Així mateix, trans­gre­deix patrons el dar­rer lli­bre del biòleg i pro­fes­sor Jordi de Manuel (Bar­ce­lona, 1962), Àcars, un recull d’onze històries de ficció amb rere­fons científic que es lle­gei­xen com una novel·la breu, en què es reflec­tei­xen els extrems del dolor, l’afecte, l’odi, l’espe­rança i la des­es­pe­ració huma­nes davant els con­flic­tes pro­vo­cats per una situ­ació límit. Un tàndem, Macip i De Manuel, que va col·labo­rar fa anys en un monogràfic de la revista Mètode inti­tu­lat “Científics lle­tra­fe­rits”, que des d’estils ben dife­rents ens pro­po­sen refle­xi­ons pro­fun­des sobre el sen­tit de la huma­ni­tat.

‘La vida als extrems’
Autor: Salvador Macip
Editorial: Arcàdia Editorial (2024)
Pàgines: 208
‘Àcars’
Autor: Jordi de Manuel
Editorial: Obscura Editorial (2024)
Pàgines: 148


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia