Llibres

Pere Bosch i Cuenca

Historiador, periodista i autor del llibre ‘Amnisties i indults’

“L’amnistia ha estat una reivindicació permanent de la societat catalana”

Bosch reconstrueix dotze històries lligades a les amnisties i indults, en un llibre que acaba de publicar Eumo Editorial

Ressegueix la història de l’advocat Pere Coromines, el polític Francesc Macià i el sacerdot Lluís Maria Xirinacs, entre d’altres

Amnisties i indults
Autor: Pere Bosch i Cuenca
Editorial: Eumo
Data: novembre 2024
Pàgines: 188
Pel que explica en el lli­bre, les amnis­ties i els indults han estat un recurs molt habi­tual dels governs espa­nyols.
Exac­ta­ment. Quan es va començar a par­lar d’una amnis­tia per als impli­cats en el procés inde­pen­den­tista, alguns peri­o­dis­tes van ras­tre­jar els ante­ce­dents. I tot­hom va pen­sar en la llei d’amnis­tia del 1977. Però hi ha un munt de casos ante­ri­ors. En el lli­bre hi ha una cro­no­lo­gia en què es recu­llen les prin­ci­pals amnis­ties i indults de caire polític i social que s’han apro­vat des del 1833 fins avui dia. Una de les con­clu­si­ons a les quals es pot arri­bar és que han estat una cons­tant, sobre­tot perquè la història d’Espa­nya i, de retruc, també de Cata­lu­nya, ha estat espe­ci­al­ment con­vulsa; i les amnis­ties o els indults s’han con­ver­tit en un ins­tru­ment a mans dels governs de torn per inten­tar apai­va­gar la tensió. I, en el cas de l’amnis­tia, també en una rei­vin­di­cació per­ma­nent de la soci­e­tat cata­lana.
Com­bina històries de per­so­nat­ges cone­guts amb alguns períodes con­crets. Per quin motiu?
D’una banda, perquè volia que el lli­bre tingués una estruc­tura atrac­tiva, que com­binés els casos par­ti­cu­lars amb la crònica d’alguns períodes en els quals el debat sobre l’amnis­tia va ser espe­ci­al­ment intens, com ara el 1930, la Segona República, el final de la dic­ta­dura fran­quista o el debat dels dar­rers anys. Però també perquè crec que hi ha històries que són molt repre­sen­ta­ti­ves d’un deter­mi­nat moment, com ara la del guer­ri­ller Ramon Cabrera, que exem­pli­fica molt bé el període de les guer­res car­li­nes, el de Pere Coro­mi­nes, que és el cas més cone­gut dels repre­sa­li­ats del procés de Montjuïc, o el de Fran­cesc Macià com a màxim expo­nent dels dam­ni­fi­cats per la dic­ta­dura de Primo de Rivera.
Pre­ci­sa­ment el cas de Macià resulta molt sor­pre­nent. Es tracta d’un exi­liat per­se­guit fins a l’exte­nu­ació, que torna d’ama­gat perquè li neguen l’amnis­tia i que l’aca­ben expul­sant...
Quan cau la dic­ta­dura de Primo de Rivera, s’aprova una amnis­tia; poc després, un indult als impli­cats pel com­plot del Gar­raf, i final­ment, un indult total. Però el pre­si­dent del govern espa­nyol, Dámaso Beren­guer, es resis­teix a dei­xar-lo tor­nar de l’exili de Brus­sel·les perquè asse­gura que “els seus delic­tes són tan greus que no se’l pot incloure en l’amnis­tia”. És clar que, en aquell moment, s’ha con­ver­tit en l’ene­mic número u del règim. Al final, can­sat d’espe­rar, Macià deci­deix donar un dels seus cops d’audàcia i torna a Bar­ce­lona; però, en comp­tes d’ama­gar-se, ho comu­nica a tots els mit­jans. La poli­cia es pre­senta a casa seva; però, en lloc de posar-lo en mans de la justícia, que el recla­mava, deci­dei­xen expul­sar-lo a França. Quan la premsa pre­gunta al gover­na­dor civil sobre aquest cas, Ignasi Des­pu­jol nega que Macià hagi tor­nat i fins i tot imposa la cen­sura a la província per evi­tar que la premsa en parli. La matus­se­ria del gover­na­dor pro­vo­carà l’efecte con­trari que es pre­te­nia i con­tri­buirà a ali­men­tar el mite.
Un altre cas sor­pre­nent que explica és el d’Enric Pérez Farràs, que era cap dels Mos­sos d’Esqua­dra quan es pro­du­eix la revolta lide­rada per Lluís Com­panys el 6 d’octu­bre del 1934...
És una història bas­tant des­co­ne­guda i que he pogut recons­truir a par­tir de diver­ses fonts, sobre­tot dels lli­bres de memòries. La qüestió és que tant a Pérez Farràs com a Fre­de­ric Esco­fet, que havia estat nome­nat comis­sari d’ordre pública la mateixa nit del 6 d’octu­bre, els van con­dem­nar a mort en un con­sell de guerra que es va fer el 12 d’octu­bre. I el cas va des­fer­mar una crisi política de dimen­si­ons colos­sals. El govern espa­nyol, for­mat per radi­cals i la CEDA, va estar vint-i-un dies deba­tent si l’havien d’indul­tar o no. D’una banda, el pre­si­dent de la República, Niceto Alcalá Zamora, era par­ti­dari d’indul­tar-lo perquè con­si­de­rava que la seva mort pro­vo­ca­ria una crisi irre­ver­si­ble a Cata­lu­nya; i va amenaçar de dis­sol­dre el govern si no se l’indul­tava. Però bona part del govern s’hi opo­sava i fins i tot tres minis­tres de la CEDA van amenaçar de dimi­tir si s’indul­tava una per­sona que con­si­de­ra­ven un “trai­dor a la patria”. Al mateix temps, alguns mili­tars de dre­tes, com Manuel Goded i Joaquín Fan­jul, van amenaçar amb un cop d’estat si s’indul­tava Pérez Farràs, a qui con­si­de­ra­ven també un traïdor.
Les mobi­lit­za­ci­ons a favor de l’amnis­tia han estat una cons­tant?
Sí, els casos més cone­guts són les mobi­lit­za­ci­ons que es van fer després de la mort de Franco, sobre­tot les que es fan els dies 1 i 8 de febrer del 1976, quan milers de per­so­nes van sor­tir als car­rers de Bar­ce­lona amb pan­car­tes en les quals es recla­mava “Lli­ber­tat, Amnis­tia i Esta­tut d’Auto­no­mia”. Però ja des de prin­ci­pis del segle XX hi ha grans mobi­lit­za­ci­ons sobre aquesta qüestió. Per donar-ne algun exem­ple, en el lli­bre recor­dem les ini­ci­a­ti­ves que s’impul­sen a prin­ci­pis del 1930, quan les dones cata­la­nes recu­llen més de 200.000 sig­na­tu­res i s’envien més de 100.000 postals amb les parau­les “Amnis­tia i lli­ber­tat”.
El volum arriba fins al període actual, tot i que encara no està tan­cat...
Amb l’edi­tora vam tenir molt clar que tot i la rebel·lió judi­cial con­tra l’apli­cació de la llei d’amnis­tia, calia incor­po­rar tres capítols sobre els dar­rers anys: l’un està dedi­cat als indults als líders inde­pen­den­tis­tes; un altre, a Car­les Puig­de­mont, que ha estat el prin­ci­pal objec­tiu dels jut­ges, i un altre, al debat i l’apli­cació de la llei d’amnis­tia que es va apro­var al Congrés. Els dos dar­rers capítols estan oberts, però pre­ci­sa­ment la gràcia d’un lli­bre com aquest és que bar­regi històries molt llu­nya­nes com la de Ramon Cabrera i Pere Coro­mi­nes, amb d’altres molt pro­pe­res i que encara no estan tan­ca­des.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia