Arts escèniques

Crítica

La poesia que ajuda a (sobre)viure

No era la pri­mera vegada que el napo­lità Toni Ser­vi­llo es feia pre­sent a l’esce­nari del Tea­tre Muni­ci­pal de Girona dins el fes­ti­val Tem­po­rada Alta. Ho havia fet abans, el 2009, amb la malen­co­ni­osa Tri­lo­gia della villeg­gi­a­tura, de Carlo Gol­doni, i, dos anys després, amb la tra­gi­comèdia Le voci di den­tro, d’Edu­ardo de Filippo. Dos mun­tat­ges que ell mateix va diri­gir men­tre for­mava part d’un repar­ti­ment coral. En aquesta ocasió, amb Tre modi per non morire, un monòleg escrit pel seu amic Giu­seppe Mon­te­sano (un altre napo­lità) que fa un cert temps que gira, era sol a l’esce­nari, amb un faris­tol i una pan­ta­lla al dar­rere que només can­via de color. El tea­tre estava ple. L’inne­ga­ble talent inter­pre­ta­tiu de Ser­vi­llo, amb el seu carisma, com a reclam poderós. I pot­ser també s’ha de tenir pre­sent que tot sol pot omplir qual­se­vol tea­tre des que, a La grande bellezza, va encar­nar Jep Gam­bar­de­lla, del qual no puc dei­xar de dir que em sem­bla un per­so­natge pre­po­tent acor­dat a la fan­far­ro­ne­ria de la pel·lícula de Sor­ren­tino. Tant se val. Ser­vi­llo és un gran que amb una mà a la but­xaca, com qui diu, i amb el for­mat apa­rent d’una lec­tura, com si no fes cap esforç, cap­tiva amb un text assagístic que vin­dica inten­sa­ment un lle­gat cul­tu­ral (poètic i filosòfic) amb la idea que ser­veix per sobre­viure als efec­tes anor­re­a­dors i escla­vit­za­dors del “feu­da­lisme/capi­ta­lisme digi­tal” (com ho refe­reix Mon­te­sano, resu­mint-hi allò que exposa en assaigs seus), que du a la mort de l’ànima.

Pri­mer ho fa invo­cant la ràbia de Bau­de­laire, que, després d’entu­si­as­mar-se amb la revo­lució popu­lar del 1848, lamenta una sub­missió al poder que no fa més que per­du­rar: resta, però, la bellesa de la poe­sia, que sem­pre hi és per afer­rar-s’hi, mal­grat que tot dugui a igno­rar-la. Després remet a Dante i ales­ho­res Ser­vi­llo, que declama com si fos un músic, crea una inti­mi­tat amb la qual encisa recor­dant, posem per cas, el cas­ti­gat ena­mo­ra­ment “adúlter” de Paolo i Fran­cesca: no hi ha pecats d’amor, sinó con­tra l’amor; aquells que merei­xen l’infern són els ignavi, indo­lents que no fan res con­tra les injustícies del món. I, final­ment, dei­xant el micròfon i acos­tant-se als espec­ta­dors, fa una lloança des grecs antics: amb el seu desig de conei­xe­ment, van explo­rar-ho tot, van obrir tots els camins, van atre­vir-se a dir el més ter­ri­ble. Això men­tre que Plató va ima­gi­nar els humans com a pre­so­ners con­dem­nats a mirar ombres: imat­ges fal­ses de la rea­li­tat. A través de Ser­vi­llo, Mon­te­sano (o a la inversa) pot­ser fa un dis­curs a vega­des sen­tenciós i fins amb llocs comuns pel que fa a l’imperi tec­nològic. També hi ha bells pas­sat­ges. I, en tot cas, l’actor fa sen­tir que és útil allò que, com ara la poe­sia i el tea­tre, es con­si­dera inútil: ajuda a viure.

Tre modi per non morire
Direcció i interpretació: Toni Servillo
Teatre Municipal de Girona, 29 de novembre. Temporada Alta


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia