Art

CAIGUDA LLIURE

Un país és també, a vegades, un cos massa ferit

L’MD’A de Girona exposa un centenar d’obres de Roser Bru, exiliada a Xile des dels 16 anys

Entres al museu, i la sents can­tar. És una veu que ve de lluny, de velles cançons de bres­sol o de tre­ball que Roser Bru inter­preta davant la càmera en un dels docu­men­tals de l’expo­sició i que endol­cei­xen la visita i, alhora, hi posen una espina d’esgar­ri­fança. “Amb el temps, comen­cem a ser d’un altre lloc”, va escriure aquesta amiga dels poe­tes, des de Pablo Neruda a Pere Quart, Blai Bonet o Mont­ser­rat Abelló, per als quals va il·lus­trar algu­nes de les exqui­si­des car­pe­tes de les Edi­ci­ons de la Rosa Vera a par­tir dels sei­xanta. Ser sem­pre vora els amics, can­tant, dibui­xant, escri­vint, també escurça distàncies, i ella ho sabia millor que ningú.

Una altra artista obli­dada? Cer­ta­ment, i no ben bé. L’oblit, a l’era dels arxius en línia, és més aviat el nom greu que posem al des­cuit o a la man­dra. Perquè Roser Bru (Bar­ce­lona, 1923-San­ti­ago de Xile, 2021), exi­li­ada des dels setze anys, hau­ria de ser bas­tant fami­liar per a l’art català, després que se li hagin dedi­cat prop d’una desena d’expo­si­ci­ons a Bar­ce­lona des de 1961, les més impor­tants, a la Vir­reina (1986) i al Palau Moja (2006); de la seva presència cons­tant en la lite­ra­tura i les edi­ci­ons de l’exili; de les seves com­pli­ci­tats amb l’avant­guarda cata­lana de la post­guerra i, més encara, arran de la incor­po­ració d’obra seva en els últims anys als prin­ci­pals museus de l’Estat, des del MNAC, el Macba i el Museu de Lleida al Reina Sofia de Madrid. Però con­ti­nuem refe­rint-nos-hi com una artista obli­dada, perquè era dona, perquè era exi­li­ada, perquè no tenim memòria. Són coses una mica dife­rents: l’oblit recau en ella (vivia a fora, no es pro­mo­ci­o­nava prou, no encai­xava en deter­mi­nats estàndards con­tem­po­ra­nis); la des­memòria, en canvi, és tota nos­tra (som des­cu­rats, anem amb pressa, estem massa enfei­nats a res­ca­tar els que es van que­dar a casa). La des­memòria ens fa res­pon­sa­bles dels oblits come­sos. Pot­ser per això tar­dem tant a repa­rar-la i pre­fe­rim espe­rar el moment en què es pugui ama­gar la dei­xa­desa sota la capa ofi­cial de la com­me­mo­ració.

Per sort, al con­trari de la política, en el món de l’art des­fer els greu­ges és un gest bas­tant més comú. I, a sobre, el fem bonic, ago­sa­rat i agraït. És aquest l’espe­rit que anima, des de la seva con­cepció mateixa, l’expo­sició Roser Bru, superar la distància, que es pot visi­tar fins al 30 de març de l’any vinent al Museu d’Art de Girona (MD’A) i que invita a pre­gun­tar-se, de més a més, per l’obses­siva cen­tra­li­tat de Bar­ce­lona, si cada vegada és més freqüent que a províncies pas­sin coses extra­or­dinàries. Coses com aquesta ope­ració gai­rebé d’Estat que ha posat d’acord la Gene­ra­li­tat, els minis­te­ris de Cul­tura i de Rela­ci­ons Exte­ri­ors de Xile, l’ambai­xada d’aquest país i la Casa Amèrica Cata­lu­nya, amb la impli­cació cen­tral de la Fun­dació Roser Bru i les filles de l’artista, Tessa i Agna Aguadé Bru, per por­tar a Girona més d’una vui­tan­tena d’obres del cen­te­nar que s’hi expo­sen en trans­port transatlàntic. Un luxe que només es nota per l’efecte mera­vellós del con­junt.

Quan les res­tau­ra­do­res de l’MDA van desem­ba­lar les cai­xes on venien enrot­lla­des des de Xile algu­nes de les teles, es van sor­pren­dre de la sua­vi­tat del tacte. “És com tocar una pell”, deien, anti­ci­pant amb una pre­ci­osa intuïció el sen­tit pro­fund de l’obra sen­cera de Roser Bru, que passa pel cos, que el tra­vessa, que fixa en una espècie de deli­cada taxidèrmia la vida joiosa (la infància, la mater­ni­tat, el vin­cle) i el drama (el des­ter­ra­ment, la dic­ta­dura, els crims d’Estat), l’una i l’altre igual d’impre­sos a la memòria, entre­llaçats amb els viat­ges, les lec­tu­res, les lle­ial­tats irrom­pi­bles, fins i tot amb la geo­me­tria de cer­tes rajo­les aco­lo­ri­des que apa­rei­xen en alguns dels seus qua­dres, com frag­ments del mosaic de les cases aban­do­na­des en cada un dels exi­lis. Perquè en van ser dos: el pri­mer, el 1923, aca­bada de néixer, quan el cata­la­nisme del pare, el dipu­tat Lluís Bru, va empènyer la família a refu­giar-se a París durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera; el segon, el 1939, amb la des­ban­dada repu­bli­cana, fins a Mont­pe­ller, Bor­deus i, final­ment, Xile a bord del Win­ni­peg. El ter­cer, que ja no va voler assu­mir (l’exili, deia, sig­ni­fica “acu­mu­lar absència”), hau­ria pogut tenir lloc el 1973, amb el cop d’estat de Pinoc­het, però va pre­fe­rir que­dar-se al país d’aco­llida, res­sus­ci­tant secre­ta­ment els morts en uns gra­vats i uns qua­dres que, després d’haver-ne desen­ter­rat tants, encara posen la pell de gallina.

A la sala on les han agru­pa­des els dos comis­sa­ris de l’expo­sició, Inés Ortega-Márquez, espe­ci­a­lista en l’obra de Bru, i Àlex Mitrani, que ja va incor­po­rar el seu tes­ti­moni moral a la magnífica Quina huma­ni­tat? del MNAC, s’hi entra amb el cor ferit, mal­grat que aquesta artista mai no cedeix al sen­ti­men­ta­lisme ni al subrat­llat obscè. “Tres toques, y al hueso”: així des­cri­via el xilè Rafael Munita, res­pon­sa­ble de l’edició dels gra­vats de Bru, el seu procés cre­a­tiu, en el qual recorre sovint als ves­ti­gis fotogràfics (el milicià de Robert Capa, els retrats de García Lorca o d’El Fayum, els retalls de diari amb les llis­tes dels des­a­pa­re­guts), com una mena d’índex de la rea­li­tat indi­ci­ble que només la rein­ter­pre­tació pin­tada pot aca­bar de des­ve­lar, sovint sobre la tela nua, pen­jada a la paret com un sudari cla­ve­te­jat. “A vega­des és una sola pin­ze­llada la que ho trans­forma tot”, solia dir.

Hi havia hagut les pri­me­res pas­ses com a alumna talen­tosa de l’Ins­ti­tut Escola de la Ciu­ta­de­lla, encara a la Bar­ce­lona repu­bli­cana, i la for­mació al cos­tat de Pablo Burc­hard a l’Escola de Belles Arts de San­ti­ago i, a par­tir de 1956, al Taller 99 de Neme­sio Antúnez, dei­xe­ble, com Miró, Tan­guy o Matta, de l’Ate­lier 17 nova­iorquès de William Hay­ter, grans refe­rents de l’art xilè (abans que hi irrompés ella, ben mirat), però hi ha alguna cosa en la pin­tura i els gra­vats de Roser Bru, sem­pre tan gene­rosa i franca en la manera com fa explícits els mes­tres i els refe­rents, des de Goya i Velázquez fins a l’art pop i l’infor­ma­lisme, que només prové d’ella, de dins d’ella, i tam­poc sense vocació nar­ci­sista, sinó com una engruna empor­tada pel vent de la història, ins­crita en aquest remolí. La sèrie sobre la femi­ni­tat, que abraça els nus roco­sos, les mater­ni­tats i les dones con­ce­bu­des com a “tòtems”, només pot fas­ti­gue­jar algú que cre­gui que aquests temes han estat des de sem­pre a l’agenda política. Quan Roser Bru hi va fer front amb una moder­ni­tat insòlita, no hi eren en abso­lut. I menys d’aque­lla manera, figu­res amb el sexe obert com una síndria, una car­bassa o una magrana, des­mem­bra­des, ado­lo­ri­des, des­a­fi­a­do­res, aco­lli­do­res. “En el cer­cle total del fruit hi ha també –a més de des­co­bri­ment i amor– una ferida. Un país és també, a vega­des, un cos massa ferit.” Ho va escriure la mateixa Roser Bru en una de les abun­dants notes manus­cri­tes que expli­quen la seva tra­jectòria vital (una innocència trun­cada) i l’atracció per Frida Khalo com una empremta tute­lar, com ho van ser també les mare­dedéus romàniques, redes­co­ber­tes en el pri­mer retorn a Cata­lu­nya, el 1958, quan va conèixer, al mateix temps que l’infor­ma­lisme de Tàpies, l’estre­tor que li hau­ria reser­vat la Cata­lu­nya fran­quista si no hagués mar­xat, aque­lles comu­ni­ons i pues­tas de largo i peti­ci­o­nes de mano, aquell ser­vi­lisme turístic con­den­sat en el gali­ma­ties lingüístic tan fami­liar als que tenim una certa edat als rètols dels hotels: “Cham­bres. Zim­mer. Rooms”. Tot i que va tor­nar més vega­des, va pre­fe­rir que­dar-se a Xile, on va morir, però cap d’aque­lles visi­tes a casa no va ser en va. En molts dels seus gra­vats més com­pro­me­sos, hi aflora intacte l’espe­rit d’Estampa Popu­lar, movi­ment amb el qual va col·labo­rar (com Enric Marquès, en qui fa pen­sar moltíssim), de la mateixa manera que cer­tes pin­tu­res seves adop­ten el mateix colo­risme dramàtic de tants artis­tes de la post­guerra, esgar­ra­pant com fos una mica de llum dins la tene­bra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia