L’aventura de Libérica s’estén a València en ‘Alé - Iberian Chants’

“Libérica busca con­ne­xi­ons i fusi­ons entre les dife­rents músiques de la península Ibèrica”, explica el con­tra­bai­xista, com­po­si­tor i arran­ja­dor Manel Fortià (Cassà de la Selva, 1984) sobre Libérica, el grup que lidera i que, després d’haver sorprès gra­ta­ment amb el debut, Arrels (Micros­copi, 2021), acaba de publi­car un segon disc tan o més engres­ca­dor, Alé - Ibe­rian Chants, també publi­cat per Micros­copi. Aquest diven­dres, 31 de gener, tindrà lloc l’estrena abso­luta en directe del nou disc, amb un con­cert a la sala simfònica de l’ Audi­tori de Girona (20 h).

“Si en aquell pri­mer disc ens centràvem en estàndards de la música tra­di­ci­o­nal cata­lana, com ara La dama d’Aragó, El cant dels ocells o La presó de Lleida, en aquest nou tre­ball també hem triat Ros­si­nyol o Cançó del lla­dre però, a més, bai­xem fins a València, amb la col·labo­ració de Car­les Dènia, per inter­pre­tar Mala­gue­nya de Bar­xeta, Granaïna de Mon­ta­ver­ner o Cants de batre”, explica Fortià. Libérica pren amb res­pecte aques­tes cançons popu­lars i les rein­ter­preta a través del fla­menc i el jazz, acon­se­guint així “un còctel molt únic, per donar una nova vida a aques­tes cançons”.

Fortià reco­neix que, tot i que ell assu­meix la direcció del pro­jecte Libérica, tots els músics que hi par­ti­ci­pen “apor­ten mol­tes coses”. Res­pecte a Arrels, ara con­ti­nuen en el quin­tet que farà la gira del disc, a part de Fortià, Pere Martínez (veu) i Max Villa­vecc­hia (piano), als quals s’han incor­po­rat més recent­ment Oriol Roca (bate­ria) i Alba Careta (trom­peta i veus). En el con­cert de diven­dres, també hi seran Dénia i Aina López (saxo alt), que també va tocar en el disc. Ara ja no hi són en directe, però sí van par­ti­ci­par en la gra­vació d’alguns temes del disc, Anto­nio Lizana (veu i saxo) i Raphaël Pan­nier (bate­ria), els quals sí van for­mar part del quin­tet durant la gira ante­rior, que els va por­tar per Holanda, Itàlia, Hon­gria, Ale­ma­nya i bona part de l’Estat espa­nyol, amb “una reacció del públic sem­pre molt bona, que en alguns casos entra més en la nos­tra música per la cançó tra­di­ci­o­nal i en altres ho fa més per la part fla­menca o pel jazz”.

Fortià va tor­nar a triar El Local de Vila­bla­reix (“El meu estudi de referència”), amb Marc Piña als con­trols, per gra­var aquest Alé de títol juga­ner: “Té a veure amb l’alè vital, que és com l’essència de tot, però l’hem escrit amb accent tan­cat, com en valencià, i perquè sona també sem­blant a olé”. A la por­tada del disc, cre­ada pel dis­se­nya­dor argentí Fran Pon­tempié, dues mans fan pal­mes cre­ant el vèrtex supe­rior d’una A, en home­natge a Brossa. Pon­tempié també va dis­se­nyar les por­ta­des dels sin­gles pre­vis Ros­si­nyol i El par­dal –aquesta última no inclosa en el disc–, on les mans feien for­mes i ombres d’ocells: una con­nexió amb El cant dels ocells del pri­mer disc. El par­dal, en con­cret, va ser una cançó que Manel Fortià va des­co­brir al fes­ti­val Càntut, de Cassà de la Selva, la seva loca­li­tat natal. Amb el pro­jecte Càntut, que recu­pera i pre­serva les cançons ances­trals de tra­dició oral, Fortià com­par­teix ara, a través de Libérica, aquest interès gai­rebé etno­mu­si­cològic per revi­ta­lit­zar la música tra­di­ci­o­nal en ple segle XXI.