Un crim de la dictadura brasilera

Les pri­me­res imat­ges d’ Ainda estou aquí (pel·lícula del direc­tor bra­si­ler Wal­ter Salles que, després de pre­sen­tar-se a la dar­rera Mos­tra de Venècia, està fent una meres­cuda car­rera inter­na­ci­o­nal) mos­tren gent nedant i després jugant en una platja de Rio de Janeiro. Això, fil­mat en part en imat­ges de súper-8 que ens tras­lla­den a l’època d’una manera íntima i veraç, passa a finals de l’any 1970. Foca­lit­zant-se en una família, els Paiva, s’hi reflec­teix una certa joia de viure, que també hi és a la seva casa, on s’escol­ten cançons de Maria Bet­ha­nia, Cae­tano Veloso i Gil­berto Gil. Els Paiva (repre­sen­tació d’una família real­ment exis­tent) són la mare (Eunice/Fer­nanda Tor­res), el pare (Rubens/Sel­ton Mello) i cinc fills –qua­tre dels quals noies– que adop­ten un gos tro­bat al car­rer. És una família prou benes­tant que té una tre­ba­lla­dora domèstica que hi con­viu.

El cas és que a l’any 1970 hi havia una dic­ta­dura al Bra­sil que, ins­tau­rada després d’un cop mili­tar el 1964, va durar fins al 1985. Els Paiva són una família benes­tant, però no en con­nivència amb la dic­ta­dura, el con­trol repres­siu de la qual va per­ce­bent-se men­tre, mal­grat la situ­ació, ells (com tants d’altres) pro­cu­ren viure tan feliçment com poden. Passa que el pare, un engi­nyer i exdi­pu­tat pel Par­tit Labo­rista Bra­si­ler que va d’exi­liar-se durant un temps després del cop, manté una acti­vi­tat forçosa­ment secreta en con­tra de la dic­ta­dura. I que aque­lla feli­ci­tat fràgil es trenca quan la poli­cia irromp a la casa per endur-se’n Rubens Paiva per, diuen, inter­ro­gar-lo, com si fos una rutina. És el començament d’un mal­son –que també farà que la mare i una de les filles siguin detin­gu­des i pas­sin uns dies a la presó– del qual, essent real, no podran des­per­tar-se. De fet, el viuen amb una plena consciència que, encar­nada inten­sa­ment en la mare i trans­mesa a les filles i el fill que va escriure’n la història adap­tada per Salles, els du a enca­rar-se amb la dic­ta­dura i després amb les noves auto­ri­tats suc­ces­si­ves que, tot i la res­tau­ració de la democràcia, van tar­dar molt a inves­ti­gar els crims dels mili­tars i con­tri­buir a la justa memòria de les vícti­mes.

Amb una Fer­nanda Tor­res com­mo­ve­do­ra­ment sòbria, mar­cant el to del film, Wal­ter Salles narra la recerca d’una dona per saber què va pas­sar amb el seu home des­a­pa­re­gut i la seva lluita perquè fos reco­ne­gut el crim. Ho fa amb una nar­ra­tiva si es vol clàssica, però amb una hones­te­dat, una dig­ni­tat i un huma­nisme inqüesti­o­na­bles. Calia aquesta pel·lícula que fa memòria d’una dic­ta­dura que, més extensa en el temps, no va ser menys cri­mi­nal que l’argen­tina i la xilena, entre altres, a la mateixa època. Li calia fer-la a Wal­ter Salles, d’una família amiga dels Paiva. També per dir que “encara és aquí” dotze anys després del seu dar­rer llarg­me­tratge –On the road, basat en la novel·la homònima de Jack Kero­uac– fent-hi pre­sent al final Fer­nanda Mon­te­ne­gro: Mare de Fer­nanda Tor­res, va pro­ta­go­nit­zar, el 1998, Estació cen­tral del Bra­sil, que va fer que s’apreciés Salles com a cine­asta.