L’amor, la mort, les vides possibles

Direc­tor amb volun­tat d’estil, i amb molta reflexió teòrica dar­rere el seu cinema, que fa que a vega­des pugui sem­blar cal­cu­lat i fins fred, Jaime Rosa­les ja va adqui­rir un cert pres­tigi amb la seva òpera prima, Las horas del día (2003), retrat d’un assassí en sèrie ama­gat dins una vida gris. Les seves pel·lícules (entre les quals La sole­dad, Her­mosa juven­tud, Petra i Los gira­so­les sil­ves­tres) han pas­sat per Canes o Sant Sebastià, de manera que estra­nya que Mor­laix , que ara sem­bla estre­nar-se en silenci, no hagi tro­bat lloc en un fes­ti­val de cert renom. Rodada major­ment en la loca­li­tat bre­tona que li dona títol, pro­posa un joc espe­cu­lar amb el mateix cinema –hi ha una pel·lícula homònima dins la pel·lícula amb els matei­xos pro­ta­go­nis­tes, que sem­blen pro­jec­tar-hi el seu ima­gi­nari, alguna cosa que podria ser, però pot­ser no aca­ben de fer o de dir-se a la vida real–, men­tre aborda el dol davant la mort de per­so­nes pròximes, l’amor amb una pal­pi­tació romàntica, els can­vis en l’ado­lescència, les elec­ci­ons a la vida que, amb el temps, fan pen­sar que n’hi havia altres de pos­si­bles. Una mena de tren­ca­clos­ques que, pas­sant per moments en què l’interès pot decaure amb bana­li­tats d’ado­les­cents, al final agafa sen­tit i volada sense aca­bar de com­ple­tar-se.

Amb actors fran­ce­sos a excepció del català Àlex Bren­demühl, que va encar­nar l’assassí de Las horas del día i aquí assu­meix un petit paper, la pel·lícula comença amb belles imat­ges panoràmiques en color del pai­satge de la Bre­ta­nya per pas­sar al blanc i negre en el moment en què una ado­les­cent, Gwen (Aminthe Audi­ard), assis­teix al fune­ral de la seva mare. El color retorna men­tre es can­via de for­mat (4:3) amb l’apa­rició de Jean-Luc, un pari­senc que, esta­blert amb la família a Mor­laix, coin­ci­deix a l’ins­ti­tut amb Gwen. Inter­pre­tat per Samuel Kirc­her, un dels dos fills actors d’Irène Jacob, Jean-Luc s’ena­mora de Gwen, que dubta entre ell i el seu xicot. Hi ha més can­vis de for­mat (alter­nant-se el blanc i negre amb el color) que poden sem­blar una mica arbi­tra­ris, però no importa, men­tre que les imat­ges a vega­des són fixes com si es volgués atra­par la bellesa d’un gest o un ins­tant que, com l’amor, està con­dem­nat a la fuga­ci­tat. Passa el temps i Gwen (ales­ho­res encar­nada per Mélanie Thi­erry) torna a Mor­laix i reveu aque­lla pel·lícula rodada a la població que va mirar d’ado­les­cent: ja no és la mateixa i la veu o ima­gina d’una altra manera.