Trajectòria vital

És indub­ta­ble que Xicu Masó té un bon gust per la música nota­ble, en són una cons­ta­tació els seus mun­tat­ges, en què la selecció musi­cal és una de les notes des­ta­ca­des. És per això que el punt de par­tida de l'espec­ta­cle són les “seves” músiques, i a par­tir d'aques­tes, i de les imat­ges amb què hi ha asso­ciat per sem­pre més deter­mi­nats pas­sat­ges de la seva vida, trans­cor­ren dues hores d'espec­ta­cle. A l'inici, el seu enter­ra­ment. Al final, també, però molt dife­rent, res de plors, i sonant, can­tada, la Sim­fo­nia núm. 3 (d'un temps d'uns botons), de Pau Riba. Entre­mig, esce­nes quo­ti­di­a­nes d'una per­sona que depassa la cin­quan­tena, que viu la seva joven­tut en els dar­rers anys de fran­quisme, que s'ena­mora i dese­na­mora, que cau en les xar­xes del tea­tre, aquest mons­tre que abdu­eix, inci­tat pel seu germà gran, un sen­tit record a en Quim, i tot actuat i can­tat per dotze mem­bres del Cor de Tea­tre, diri­gits musi­cal­ment per David Costa, que inter­pre­ten temes tri­ats pel mateix Masó i con­ver­tits en peces polifòniques per qua­tre arran­ja­dors de pri­mera. Res­pect, d'Otis Red­ding, però tenint en compte la versió d'Aretha Frank­lin, l'Stand by me que va popu­la­rit­zar Ben E. King, La noia del país del nord de Dylan en versió cata­lana traduïda per Ernest Riera, el Te recu­erdo Amanda de Víctor Jara, A feli­ci­dade, Samba em pre­lu­dio de Vini­cius de Moraes, tots aquests temes i més for­men part de la banda sonora de la vida de Xicu Masó i con­for­men un espec­ta­cle que cal polir pel que fa a la durada, exces­siva; al ritme, massa alen­tit i en què fa la sen­sació que, en tocar un tema tan pro­per, tan sen­si­ble, la pers­pec­tiva no ha estat l'ade­quada per pren­dre una mica de distància i intro­duir en la dra­matúrgia ele­ments que per­me­tin que la peça gua­nyi interès als ulls del públic.