Tríptic infeliç

El tríptic Coses que dèiem avui el formen tres peces breus, escrites per Neil LaBute, en què furga en la impossibilitat d'assolir la felicitat del mateix nombre de parelles, les seves dificultats per relacionar-se, caracteritzades en els dos primers casos per una ironia i un sarcasme en els diàlegs més que notable, i no exemptes, cap de les tres, d'una violència implícita especialment lacerant.

L'escenografia de Lluc Castells, que és esplèndida, converteix l'escenari en una mena de pantalla panoràmica –hi ha sempre la voluntat que el muntatge remeti a referents cinematogràfics o televisius– al llarg de la qual s'estenen tres taules amb sis cadires (dues per taula), llums que pengen del sostre sobre cadascuna d'elles i, al fons, un enorme finestral que permet el públic veure l'anar i venir de la gent a fora, al carrer, creant un interessant joc de llums i ombres.

A Romance, la primera peça, el propietari del restaurant rep la visita de la seva antiga parella, a la qual no veu des de fa anys, a la recerca d'una explicació del fracàs de la relació, que queda a les envistes quan es fa patent la desigualtat en el pes dels rols que jugava cadascun d'ells en la relació, i les respectives percepcions sobre l'amor, sigui això el que sigui, a les antípodes l'un de l'altre.

La segona història, The furies, és la més divertida i estrambòtica de totes. Paula cita Jimmy en un restaurant mexicà per anunciar-li que trenca la relació. Ell assisteix a la cita amb Jamie, la seva peculiar germana, llosca, manipuladora, intimidadora com un camioner i amb maneres d'assassí a sou, que jura una sagnant revenja. Continua tot plegat en el terreny de l'esperpent. Llàgrimes de riure.

La tercera història, Helter Skelter, trenca la unitat del tríptic, evita que l'espectacle sigui rodó. Fins ara, la mirada sobre les relacions, l'amor, la solitud, estava feta sota el prisma de la ironia, el sarcasme, l'humor, només així és possible riure d'aquesta mena de situacions d'un patetisme profund. En la tercera història, incomprensiblement, després de trencar la quarta paret de manera absolutament gratuïta i fer sentir al públic com pòtols, responent en la foscor, tothom s'ho pren molt seriosament, i s'engega un discurs moralista propi del Tea Party. Una parella aparentment perfecta s'entaula per sopar en un restaurant francès. A través de la conversa es descobreix que ell és infidel a la dona, des de fa sis anys, amb la germana d'aquesta. El desenllaç final sembla el càstig diví reservat a aquells que transgredeixen les convencions socials, a aquells que s'atreveixen a enderrocar l'estructura familiar tradicional. Malgrat tot, el públic riu molt i a plaer, i gaudeix d'unes interpretacions de gran nivell i una direcció excel·lent.