Palau i Picasso sumen
La Fundació Palau, a Caldes, reobre demà amb una exposició permanent que dóna més veu al poeta i estudiós i fa relluir més les obres del genial pintor
El sindicat CCOO ha dipositat a la Fundació Palau un Tàpies solidari amb el poble vietnamita
Una nova llum ha entrat a la Fundació Palau, el centre d'art que el poeta i estudiós Josep Palau i Fabre va erigir l'any 2003 a Caldes per proclamar el seu amor etern a Picasso. Les obres llueixen d'una altra manera. De fet, ara rellueixen molt més. Sense debilitar la presència poderosa de Picasso –ell és la principal raó de ser de la fundació–, els espais i la resta d'obres de les col·leccions de Palau (dels dos Palau: el pare, Palau Oller, i el fill, Palau i Fabre) s'han reordenat de tal manera que hi ha més sumes i res i ningú resta a res i ningú. Han aflorat noves lectures que multipliquen el valor de les col·leccions. La Fundació Palau és ara al cub gràcies a una remodelada exposició permanent que dóna més veu al seu artífex, Palau i Fabre; en el recorregut anterior era impossible extreure conclusions i reflexions sobre la seva trajectòria vital, artística i intel·lectual.
La Fundació Palau reinaugurarà demà (12.30 h) la seva nova proposta expositiva. Els responsables de la institució, amb Josep Sampera al capdavant, veien improrrogable el canvi de concepte quan aviat es complirà el segon aniversari de la mort del poeta. No podien consentir que Palau i Fabre hi fos “implícit, però no explícit”, com tampoc se sentien a gust ja amb una presentació que obviava les adquisicions i donacions dels últims vuit anys.
El recorregut expositiu regenerat i actualitzat enllaça amb naturalitat tres discursos aparentment diferents, però del tot connectats. El primer està dedicat al període de formació de Palau i Fabre, els anys abans de l'esclat de la cruel Guerra Civil, i pren cos amb l'art del seu pare, pintor i sobretot un dissenyador de caràcter propi, i amb les obres que aquest va atresorar: un repertori de precioses peces de Torres Garcia, Mompou, Rebull, Nonell o Nogués.
El segon s'ocupa de manera incondicional de Picasso i desplega amb harmonia les obres que Palau i Fabre va anar reunint al llarg de la seva vida. Per als més malalts de Picasso: en l'exposició permanent actual hi ha més obres que en l'anterior. I, sobretot, s'entén molt més la intensa relació entre ells dos i fins a quins límits Palau i Fabre l'adorava. De les novetats, cap visitant ha de passar per alt un dibuix de joventut que ha estat identificat i certificat fa poc per la filla del geni, Maya Picasso, tot remenant el fons picassià de la fundació. Palau i Fabre es pensava que era fals perquè Picasso el va ratllar amb una x i hi va escriure el mot faux (‘fals'). Només es referia a la signatura, que és apòcrifa.
El tercer espai amb personalitat explora els vincles apassionats de Palau i Fabre amb les avantguardes de tot el segle XX, des de Miró, Clavé, Juli González i Gargallo fins a Barceló i Perejaume. Amb sorpreses i nous al·licients a dojo que justifiquen per si mateixos la visita a la fundació. Només per començar, exquisides obres d'autors molt prestigiosos, fins ara absents: Opisso, Ponç, Calder, Le Corbusier i Ràfols-Casamada.
Tàpies i més Tàpies
I més. Dos dibuixos, adquirits fa poc, de Juli González: Maternité aux poules (1926-1927) i Trois femmes demi-nues (1936). I més. Dues obres, una donació i un dipòsit, de Perejaume: Les lletres i el dibuix (2004), un treball fotogràfic de gran format, i Pintura (2009). I molt més: un Tàpies que ha desat a la Fundació Palau el sindicat CCOO. Es tracta de l'obra Empremta de mà, que l'artista va donar a principi dels setanta a l'organització clandestina entusiasmat amb la seva campanya solidària a favor del poble vietnamita.
Tàpies és protagonista indiscutible de la renovació de la Fundació Palau. Per fer més sonada la festa de reobertura, s'inaugurarà també demà una mostra temporal amb obra recent de l'artista català viu més important, en una tria de 43 obres que ha fet Perejaume consultant el fons particular de Tàpies. L'exposició inclou una sèrie de 30 obres sobre paper, amb el títol Mira la mà, del 1998, que no s'havia exhibit mai a Catalunya.
