cultura

‘Sommelier' de silenci

Jorge Drexler presenta avui ‘Amar la trama' a l'Auditori de Girona. Aquest “mig jueu” diu que va sentir “una pena molt gran” passejant pel call gironí

Jorge Drex­ler va ser guar­do­nat recent­ment amb l'Ordre d'Isa­bel la Catòlica per haver con­tribuït a l'apro­pa­ment entre l'Uru­guai i l'Estat espa­nyol. “Ja porto 15 anys vivint aquí i m'hi sento molt a gust. La meva dona i els meus dos fills són d'aquí i aquest és un país que estimo moltíssim i que conec molt millor que molts espa­nyols: les seves regi­ons, les seves llengües, la seva gas­tro­no­mia... A més, sem­pre he tin­gut una certa habi­li­tat per con­nec­tar llocs, per crear ponts, i em sento orgullós que algú se n'hagi ado­nat i ho hagi reco­ne­gut amb aquesta dis­tinció. Però, d'altra banda, és força para­do­xal que un mig jueu com jo rebi un premi amb el nom d'Isa­bel la Catòlica, que va fer fora els jueus fa 500 anys. Va ser una tragèdia i una opor­tu­ni­tat per­duda, perquè crec que, si no s'hagues­sin expul­sat els jueus, aquest seria un país molt més obert. He visi­tat un parell de vega­des el call de Girona i als seus car­rers he sen­tit una pena molt gran. Puc enten­dre per­fec­ta­ment la gran tris­tesa que van sen­tir els jueus giro­nins expul­sats després de viure cen­te­nars d'anys en una ciu­tat que sen­tien com a pròpia. El meu avi també va ser expul­sat d'Ale­ma­nya i fins al final de la seva vida es va sen­tir molt ale­many i em recri­mi­nava que jo no sabés par­lar ale­many”.

A part de ser una de les millors veus de la cançó en espa­nyol, Drex­ler és també un gran con­ver­sa­dor, fins i tot en una entre­vista telefònica per pro­mo­ci­o­nar el con­cert que avui ofe­rirà a l'Audi­tori de Girona (21h, 10, 20 i 28 euros) dins la gira de pre­sen­tació del disc Amar la trama i, aquí, també for­mant part del fes­ti­val Tem­po­rada Alta. Drex­ler ha actuat diver­ses vega­des a Girona, però avui hi debu­tarà amb la seva banda actual: en total, vuit músics en escena, amb secció de vents i una gran diver­si­tat d'ins­tru­ments que inclo­uen el the­re­min, la marimba, la serra, l'uke­lele i un xic d'electrònica.

L'esce­nari i el llit

Pre­gunta naïf: serà aquesta la seva banda defi­ni­tiva? “En aquest moment, és la meva banda defi­ni­tiva [riu]. Però el que puc dir amb la mà al cor és que és la millor banda que he tin­gut. Cal triar molt bé la gent que fiques a l'esce­nari amb tu, com la que fiques al llit. En tots dos casos, t'expo­ses a alguna cosa amb una altra per­sona”. Amb els matei­xos músics va actuar aquest estiu al Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada. Avui variarà molt la trama res­pecte a aquell con­cert? “El reper­tori serà molt sem­blant, però can­viarà la intenció. Tinc una banda molt fle­xi­ble for­mada per uns músics molt dinàmics que s'adap­ten a totes les con­di­ci­ons acústi­ques. L'Audi­tori de Girona té una acústica molt bona i evi­dent­ment dife­rent a la d'un espai obert com Pera­lada, així que aquí el con­cert pot ser més sub­til i més con­cen­trat en els detalls. Durant la prova de so ani­rem res­tant ampli­fi­cació i és pos­si­ble que arri­bem al for­mat que ano­me­nem hiperacústic, amb tots els ins­tru­ments sor­tint direc­ta­ment a l'aire i una mica d'ampli­fi­cació per a la meva veu. Jo sóc molt gur­met amb el so. Sóc un som­me­lier de silenci: vaig pro­vant silen­cis i toco molt a prop del silenci, que és la matèria amb la qual tre­ba­llo. M'agrada molt el so que acon­se­guien Ata­hu­alpa Yupan­qui o Dylan en els sei­xanta, pràcti­ca­ment sense ampli­fi­cació, però això també reque­reix una acti­tud molt més activa i atenta per part del públic”, diu Drex­ler, que va estre­nar el plan­te­ja­ment hiperacústic en un con­cert al fes­ti­val Acústica de Figue­res.

Drex­ler i les arts

Fa poc es va inau­gu­rar a la sala de les Dras­sa­nes de València l'expo­sició Al-mirarte todo se trans­forma, en què 96 artis­tes plàstics han creat obres a par­tir de la cançó Todo se trans­forma, de Drex­ler, una ini­ci­a­tiva que va impres­si­o­nar el can­tant. Després de fer aquesta tar­dor alguns con­certs per Mèxic, Costa Rica, Colòmbia i Equa­dor, Drex­ler té pre­vista una gira nord-ame­ri­cana per a l'any vinent, que pas­sarà pel Car­ne­gie Hall de Nova York. Per al 2011 també pre­para una gira amb l'Orques­tra Simfònica d'Euskadi, que inclourà alguns temes nous com­pos­tos con­jun­ta­ment amb Fer­nando Velázquez, el com­po­si­tor de la banda sonora de Lope, per a la qual Drex­ler ha escrit la cançó Que el soneto nos tome por sor­presa. L'any vinent, Drex­ler també debu­tarà com actor de cinema amb un paper pro­ta­go­nista (“Serà el pri­mer i l'últim”, iro­nitza) en una pel·lícula de l'argentí Daniel Bur­man (El abrazo par­tido). I encara més: per al 2012, Drex­ler pre­para la música d'un ballet per encàrrec de Julio Bocca, per al Ballet Naci­o­nal d'Uru­guai. Molts fronts oberts. “Em sem­bla que ja només em queda pro­var amb la natació sin­cro­nit­zada”, diu. I se'n riu. Però qui sap...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.