cultura

Un conte moral

Una exposició a la Fontana d'Or revisa el llegat d'Agustí Centelles, el periodista gràfic més sol·licitat de la Barcelona republicana i el més compromès amb la seva causa

El seu compromís és exemplar, més que això: compassiu, noble, fins i tot bell

El dia que es va pre­sen­tar a la Fon­tana d'Or l'expo­sició Agustí Cen­te­lles: les vides d'un fotògraf, el comis­sari del mun­tatge, Miquel Berga, va expli­car un conte. Amb poc més de 25 anys, jove i ambiciós, Agustí Cen­te­lles (1909-1985) s'havia con­ver­tit en el gran foto­pe­ri­o­dista de la Bar­ce­lona de la República. Els dia­ris se'l dis­pu­ta­ven per la intuïció amb què sabia reconèixer la notícia, per l'astúcia amb què enqua­drava les imat­ges, per la diligència amb què les ser­via a la redacció a qual­se­vol hora del dia o de la nit. Ja era un pro­fes­si­o­nal excel·lent quan un dia al camp del Barça va veure un estran­ger amb una Leica, una màquina molt més mane­ja­ble i lleu­gera que la seva, i va tenir clar que aquell apa­rell era l'únic que li fal­tava al seu talent per desen­vo­lu­par tot el poten­cial i con­ver­tir-lo en un fotògraf extra­or­di­nari. Va com­prar-ne una a ter­mi­nis, en nou men­su­a­li­tats gua­nya­des entre la pols del car­rer, el fum dels cafès, la cridòria dels mítings polítics, les cues de la gent que acu­dia a votar, els alda­rulls per la victòria del Front Popu­lar. I, de sobte, la guerra.

Cen­te­lles no era un fotògraf. Per enten­dre'ns, no era un artista d'estudi, amb deco­rats de cartró pedra i models inhu­ma­na­ment estàtics. Era un peri­o­dista i la rea­li­tat s'este­nia davant seu no pas com un teló vellu­tat, sinó com una suc­cessió d'esde­ve­ni­ments. No era, tam­poc, un fotògraf de guerra a la manera canònica que ho són per exem­ple Robert Capa o David Sey­mour o la mala­gua­nyada Gerda Taro, encara que sigui així com ha pas­sat a la història. La guerra, en el seu cas, va venir-lo a tro­bar, i Cen­te­lles va donar-ho tot, el millor del seu enorme poten­cial vidual, perquè aque­lla aber­ració fos dita, fos acu­sada. Va ser lla­vors, el juliol de 1936, que Cen­te­lles va dei­xar de ser el fotògraf jove i ambiciós, el tes­ti­moni de la vida social i cul­tu­ral del seu temps, i va rein­ven­tar-se per pri­mer cop, és a dir, va deci­dir que havia de pren­dre part, que a par­tir d'ara ja no podia ser un obser­va­dor neu­tral, sinó el por­ta­veu d'una causa. Quan foto­gra­fia els guàrdies d'assalt, els sol­dats al front o les vídues plo­ro­ses dels bom­bar­de­jos de Lleida, Cen­te­lles, doncs, està retra­tant ‘els seus'. El seu com­promís és exem­plar, més que això: és noble, com­pas­siu, sin­cer, impres­si­o­nant­ment bell. Però també aquesta vida, la dimensió moral que enal­tia ara els seus repor­tat­ges, li serà negada. Amb la cai­guda de Bar­ce­lona, es con­ver­teix en un més dels cen­te­nars de milers de der­ro­tats que fugen cap a l'exili, i allà, bar­re­jat entre la població espo­ru­guida que esquiva com pot les bom­bes inde­cents que inten­ten tallar-los el pas cap a la fron­tera, serà incapaç de fer cap foto­gra­fia. És l'única vegada que haurà de clau­di­car, perquè ell era també dins la imatge.

La resta ja no és part del conte: és lle­genda. Aca­bada d'ocu­par Bar­ce­lona, un esca­mot d'agents fran­quis­tes va pre­sen­tar-se al pis dels Cen­te­lles per recla­mar-los l'arxiu fotogràfic, d'un alt valor docu­men­tal per iden­ti­fi­car ene­mics i exe­cu­tar-los. La dona, però, que s'havia que­dat a la ciu­tat amb el fill, no va poder lliu­rar-los res: Cen­te­lles s'ho havia endut tot a l'exili, ama­gat dins una maleta. Quan final­ment va sor­tir del camp de Bram, va dipo­si­tar aquells valu­o­sos nega­tius a casa d'uns amics de Car­cas­sona, que van guar­dar-los gelo­sa­ment durant més de trenta anys, men­tre el seu autor tor­nava clan­des­ti­na­ment a Cata­lu­nya i sobre­vi­via, en una nova invenció de si mateix, com a fotògraf indus­trial i publi­ci­tari. La recu­pe­ració d'aque­lles foto­gra­fies, a finals dels setanta, va supo­sar el des­co­bri­ment d'un fotògraf únic, d'una estirp diria que irre­pe­ti­ble. Que la tris­tesa per la venda recent de la col·lecció a l'Estat espa­nyol no per­torbi l'autèntica mera­ve­lla de dis­fru­tar de l'expo­sició de la Fon­tana d'Or.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.