Pesant

Pot­ser perquè s'acosta el famós 2012 o pot­ser per una manca de fe des­gas­tada i tot, el cas és que no podem negar el sor­gi­ment actual d'algu­nes mani­fes­ta­ci­ons soci­als, i de vega­des, cul­tu­rals, que asse­nya­len la falta de la fe per­duda. En aquest cas ens reme­tem a la per­for­mance que va tenir lloc dijous a Girona, esde­ve­ni­ment per­formàtic bate­jat amb el nom de Sint­he­sis (o el des­co­bri­ment de la mel). L'obra es pre­senta a mode de retaule vivent divi­dit en tres parts, en què a més el “tres” també té alguna remi­niscència litúrgica en relació a la tri­ni­tat. La idea de l'espec­ta­cle prové de l'artista Lluís Saba­dell Artiga, que no és la pri­mera vegada que cen­tra les inter­ven­ci­ons en qüesti­ons rela­ci­o­na­des amb la mística o la il·lumi­nació (Illu­mi­na­tio o Apa­ri­ci­o­nes). Amb tot el reco­nei­xe­ment a la fantàstica veu de la soprano Laia Fri­golé i a la posada en escena (una línia de sorra, leds, i un pèndol-embut que per­me­tia obrir una reflexió a l'entorn del temps i l'espai: tem­pus/tem­plum, reco­nec que el regust de l'espec­ta­cle resta enqua­drat en un to mora­lista i quasi apo­calíptic. Mal­grat la volun­tat de refle­xi­o­nar sobre l'espi­ri­tu­a­li­tat con­tem­porània, fra­ses com “només hi ha un defecte: no tenir la facul­tat d'ali­men­tar-se de la llum” o la imatge final (en què els intèrprets aga­fats de les mans ens evo­quen a una escena de secta en via de trans­cendència), l'obra ens deixa una sen­sació més pro­pera al pes que a la lleu­ge­resa, si més no, en un sen­tit vital i exis­ten­cial.