cultura

la crítica

La veritat de la mentida

El dissabte dia 19 de febrer es va estrenar, al Teatre Metropol, l'obra de Joan Cavallé Peus descalços sota la lluna d'agost, títol que suggereix una suau dolçor, però que amaga, dins el transcurs de la línia dramàtica, un episodi terrible, tremendament dolorós. L'obra presenta una tragèdia que l'espectador d'avui fàcilment identifica i clarament percep. L'obra, que ha obtingut dos guardons, el primer premi 14 d'Abril de Teatre i el premi de la Crítica Serra d'Or de Teatre, desenvolupa el complex camí que l'ésser humà ha de recórrer per mostrar tot allò que desitjava obliterar.

Una guerra civil –l'última, diu alguna vegada algun personatge de l'obra– va deixar unes restes humanes en un paratge aïllat. La insospitada troballa obre la necessitat de saber què havia passat, origina l'anhel de recordar. No obstant això, potser no és convenient saber-ho tot, potser mai no és oportú recordar-ho tot. Un dels personatges diu en un moment de particular tensió dramàtica: “No valia la pena saber la veritat, si tot seguit calia oblidar-la”. En un complicat joc dramàtic en què conviuen figures fantasmals del passat amb personatges del present dramàtic, en una sòlida, admirable, representació en què gairebé tots els elements escènics arriben a adquirir la categoria de símbols, la veritat únicament és concebible per a l'espectador. La veritat és massa dolorosa, massa dura per a aquells que van viure la fi de la Guerra Civil en un petit poble en què mai no havia passat res.

Peus descalços sota la lluna d'agost mostra tota l'aspror que un paratge llunyà amaga en un temps present. L'obra de Joan Cavallé proposa una tragèdia per al temps actual: què és preferible, la maledicció d'una veritat oculta o la tranquil·litat d'una silenciosa mentida? La particular significació d'aquesta tragèdia és que toca a l'espectador enfrontar-s'hi, viure-la. Els personatges de l'obra només són els encarregats de representar-la en tota la seva cruesa.

La profunditat de la tragèdia suscita en l'espectador altres preguntes: quins són els innocents i on és la innocència? Només les víctimes poden ser innocents? Els habitants del poble hi van intervenir silenciant els fets, hi van prendre part callant. Els morts són els que ara parlen, els que diuen la veritat de tot el que va passar.

Queda una última inquisició. L'espectador admet la crua, insofrible veritat que l'obra presenta, i l'admet, és clar, només com a espectador. A la vida real, fora de l'escenari i lluny del teatre, quina part de la tragèdia és humanament tolerable, dignament admissible? Potser la silenciosa, i convenient, mentida que permet continuar vivint? Potser la complicada, i compromesa, veritat que condueix al perill? Vida i literatura, com sempre, impossible l'una sense l'altra, però les dues mai juntes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Meg Ryan
Actriu

“Tots els que arribem als seixanta anys hem tingut alts i baixos”

Barcelona
la crònica

Lildami, estrella indomable

Girona
mirador

Les senyoretes aguerrides de Willa Cather

Neus Arqués i Jordi Meya
Novel·listes

“L’ascensió i caiguda del protagonista ens ha donat el joc dramàtic”

Barcelona
Novetat editorial

Posar paraules a un temps de repressió i silenci

Barcelona
La crònica

La metamorfosi artística de Russian Red

Girona

Montserrat Rodés, premi a la trajectòria dels premis literaris de Cadaqués

CADAQUÉS
girona

Les llibreries s’omplen d’autores i autors a la prèvia de Sant Jordi

girona
cultura

Mor Mercè Vidal, referent en l’estudi del noucentisme

barcelona