cultura

Un Pla romàntic?

Ni les dones ni l'amor no tenen cabuda en l'obra de l'escriptor de qui avui es compleixen els 30 anys de la mort

Al llarg de la vida va tenir almenys vuit relacions de durada i intensitat variables

Ell mateix es definia com un ‘vedell sentimental'

Els que s'han pres la molèstia de lle­gir-lo de cap a cap diuen que només hi ha dues coses sobre les quals Josep Pla va guar­dar un obs­ti­nat silenci: la Guerra Civil i les dones. Sobre la guerra, o l'atmos­fera sinis­tra que l'anun­ci­ava, és pos­si­ble que sor­tim mit­ja­na­ment de dub­tes quan es publi­qui, a la tar­dor, el diari inèdit que va escriure entre el gener i el març de 1936, men­tre era cor­res­pon­sal de La Veu de Cata­lu­nya a Madrid. Sobre les dones, en canvi, i sobre l'amor en gene­ral, el ter­reny con­ti­nua sent pan­tanós i inhòspit, si el mateix interes­sat con­si­de­rava l'ena­mo­ra­ment una mena de novel·leta de tres rals “d'aques­tes que es dei­xen al tren quan s'arriba a lloc”. Per Pla, almenys pel Pla ja vell de Notes per a Sílvia, només és digne de con­si­de­ració l'amor físic, “l'amor sense cap ele­ment des­tor­ba­dor de nar­ci­sisme”, con­vençut que “la pell és infi­ni­ta­ment més actu­ant que totes les for­mes de dialèctica men­tal més tre­ba­llada”. És la con­clusió d'un sen­sual, d'un hedo­nista, que va anar a morir just el dia dels lli­bres i l'amor, un 23 d'abril d'avui fa trenta anys.

Quan va afir­mar la supe­ri­o­ri­tat de l'ero­tisme res­pecte del roman­ti­cisme, Pla tenia 74 anys i sen­tia encara el furiós enyo­ra­ment d'Aurora, aque­lla dona amb qui havia con­vis­cut a l'Escala, als anys qua­ranta, fins que la rei­te­rada aprensió al com­promís de l'escrip­tor va posar fi a una relació de pura car­na­li­tat que va pro­lon­gar-se per carta als sei­xanta, quan ella ja havia emi­grat a l'Argen­tina, i que va tenir fins i tot un colofó vode­vi­lesc en els viat­ges que Pla faria a Bue­nos Aires per visi­tar-la d'ama­gat del marit. Costa de creure, a la llum d'aquesta vigilància sos­tin­guda d'un amor tan llunyà, que l'autor que ha tret més suc a la sen­su­a­li­tat de la llen­gua, sigui per des­criure una porció de mar, un plat de mon­ge­tes o l'ore­lla d'una senyo­reta, no hagués sucum­bit també a la vul­ga­ri­tat d'esti­mar, encara que al final dels seus dies hi aspirés ja només a través del sexe.

Aquest home que en públic com­ba­tia amb mà de ferro la por­no­gra­fia del sen­ti­men­ta­lisme, aquest líric pro­fund refre­nat pel cinisme, es tenia en pri­vat per “una espècie de vedell sen­ti­men­tal”, i un vedell pel que sem­bla tan banye­gat pel fracàs i la pèrdua, que arri­ba­ria a dir al seu amic Joan Tei­xi­dor, quan aquest aca­bava de veure morir el seu pri­mogènit: “Esti­mar vol dir el dolor fins a l'infi­nit. No es poden tenir fills”. Aquest dar­rer apunt, d'una cru­el­tat cri­mi­nal, ha ser­vit perquè uns quants biògrafs ava­lin la con­jec­tura que l'escrip­tor va tenir una cri­a­tura amb Adi Enberg, la dona amb qui va con­viure més temps, quinze anys, durant els quals ger­mi­na­rien tan­tes recan­ces que no l'esmen­ta­ria ni una sola vegada en tota l'Obra Com­pleta. Adi Enberg i Aurora Perea són con­si­de­ra­des unànime­ment les rela­ci­ons més impor­tants en la vida de Pla, però no les úniques. El peri­o­dista Xavier Febrés ja va enu­me­rar-les totes a Les dones de Josep Pla (1999). Per ordre cro­nològic són: Espe­rança Suquet, una veïna de Pala­fru­gell; Mer­ce­des, la filla de la dis­pe­sera de Bar­ce­lona a l'època d'estu­di­ant; Rosetta Lago­mar­sino, una quios­quera que va conèixer a Gènova; Aly Hers­co­vitz, una jove emi­grant jueva que va conèixer durant la seva cor­res­pon­sa­lia a Berlín; Lilian Hirsch, la noieta suïssa amb qui va tenir un idil·li d'estiu a Cale­lla men­tre Adi Enberg, la seva pare­lla d'ales­ho­res, era de viatge a Angla­terra, i l'exòtica Con­su­elo Robles, una ser­venta anal­fa­beta a qui Pla va com­prar una casa a Cadaqués.

L'edi­tor Josep Vergés, que afir­mava que “a l'ombra de Pla sem­pre hi ha alguna dona que plora”, com dar­rere el pro­miscu Picasso, asse­gu­rava que l'escrip­tor tenia una gran idea de l'amor jus­ta­ment perquè con­fes­sava no haver-lo cone­gut mai. En rea­li­tat creia que era l'únic feno­men autènti­ca­ment mera­vellós de la vida, és a dir, pura fan­ta­sia. Ene­mic de l'opti­misme que exha­lava una deter­mi­nada lite­ra­tura feta d'ence­nalls i pedre­ria sobre aquesta afecció, que Pla loca­lit­zava, com els clàssics, al fetge en lloc del cor, devia creure que valia més renun­ciar-hi abans de pren­dre-hi mal. Per això va aca­bar escri­vint a l'ena­mo­rada Lilian Hirsch: “Per favor, no t'ocu­pis seri­o­sa­ment de mi. No val la pena”.

Soldar ferro amb orquídies

“És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió (...) només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (...) a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida”. Aquesta és una de les declaracions més citades de Pla, i la més terrible. És el triomf de la literatura esclafant-ho tot al seu pas, les dones, els fills, l'estabilitat, tot per complaure l'extenuant grafomania. I així i tot, quan ja era molt vell, repetiria: “M'hauria d'haver casat”, a pesar de continuar sostenint que “el matrimoni és una setmana d'erotisme seguida d'un avorriment absolut per a tota la vida”. Se sentia sol, el vell Pla? Li hauria costat admetre-ho. Fins i tot a les pàgines dels seus últims dietaris, notes sumàries, d'una crua immediatesa, esborra deliberadament qualsevol pista que pugui descobrir-lo, emmascarant també aquí l'emoció amb l'estirabot, el sarcasme, la frase tallant, un procediment que Arcadi Espada va definir encertadament com l'operació de “soldar un tros de ferro a una orquídia”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.