cultura

La contraportada

Jocs Florals del 1936

“Si uns Jocs Florals acoblaren la gent i els féu compartir satisfaccions diverses, era tan difícil la pau? Setanta-cinc anys després seguim igual”

El matí del diu­menge 28 de juny del 1936 es van cele­brar, al Tea­tre For­tuny de Reus, uns bri­llantíssims Jocs Flo­rals, on una part de la ciu­tat es va abo­car amb entu­si­asme. El pas­sat 28 de juny, es va acom­plir, doncs, 75 anys, tres quarts de segle, d'aquesta cele­bració. Crec que val la pena de par­lar-ne perquè només fal­ta­ven una vin­tena ajus­tada de dies perquè tingués lloc la rebel·lió dels mili­tars con­tra la Segona República espa­nyola i és pro­voqués amb ella la nefasta guerra civil que tingué lloc del 1936 al 1939 i de la qual –no en queda cap dubte– encara paguem les con­seqüències. El Tea­tre For­tuny, orna­men­tal al màxim, feia tot el goig pos­si­ble i les seves loca­li­tats es mos­tra­ven ple­nes de públic empo­lis­trat, amb excepció feta de l'ampli galli­ner on només hi havia qua­tre gats, perquè els seus habi­tu­als no menys­pre­a­ven pas la poe­sia però no tenien cap entu­si­asme per les con­cen­tra­ci­ons de gent mudada.

A ningú dels que omplíem el tea­tre, mal­grat els temps pro­cel·losos que patíem, se li devia acu­dir que al cap de tres set­ma­nes totes aque­lles per­so­na­li­tats que pre­si­dien la festa, començant pel jurat, es tro­ba­rien impli­cats en un dels dos bàndols deri­vats de la con­fla­gració que anava a escla­tar. El jurat qua­li­fi­ca­dor estava for­mat per vuit per­so­nes pre­si­di­des pel Con­se­ller de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, Ven­tura Gas­sol i Rovira. Ara, en repas­sar els noms, veiem que tots ells esta­ven invo­lu­crats en la política de par­tits de la coa­lició d'esquer­res o en la de dre­tes. El mateix pas­sava amb la comissió orga­nit­za­dora. Els colors polítics esta­ven bas­tant ani­ve­llats amb una lleu­gera majo­ria d'homes d'esquerra (de l'esquerra bur­gesa, natu­ral­ment). L'har­mo­nia i el fair play van endol­cir sem­pre tots els capítols de la festa.

És veri­tat que d'aquells mesos del 36 tan ten­sos en tot l'estat molts his­to­ri­a­dors n'excloïen Cata­lu­nya fins al punt que par­la­ven amb freqüència de l'oasi català. Amb tot, aquest oasi no era tan plàcid com els opti­mis­tes jut­ja­ven. Amb la seva fúria imme­di­ata, amb revolta san­guinària que deixà fora de joc el govern legal de la república i la bes­tial cacera de l'home supo­sa­da­ment ene­mic per­pe­trada en les zones domi­na­des pels mili­tars rebels, la guerra imme­di­ata demos­trarà que la tensió entre esquer­res i dre­tes que hi havia en el con­junt de l'estat espa­nyol es tro­bava des de feia uns mesos en una situ­ació límit. Però la gent, de vega­des, ho obli­dava, almenys apro­fi­tava els parènte­sis. I aquells Jocs Flo­rals foren un parèntesi insòlit. El públic del tea­tre va sem­blar molt feliç de veure la reina que duia un ves­tit magnífic i inno­va­dor perquè el ves­tit en lloc de ser blanc, com mar­cava la tra­dició, era estam­pat amb grans flors de color corall sobre un fons, això sí, blanc. Aquesta reina, Isa­bel Vile­lla i May­ner, d'esplèndida cabe­llera rossa i movi­ments airo­sos, no va ser sola a entu­si­as­mar el públic que aplaudí també amb càlida con­vicció un jove poeta reu­senc, Antoni Cor­reig, que obtingué la Viola d'Or, un dels pre­mis prin­ci­pals del cer­ta­men.

Si uns Jocs Flo­rals aco­bla­ren la gent i els féu com­par­tir satis­fac­ci­ons com aques­tes, era tan difícil la pau? Setanta-cinc anys després seguim igual. La comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal ha permès i ha atiat guer­res i revol­tes al Medi­ter­rani. Algú podria acla­rir d'on surt la malig­ni­tat que ho pro­voca?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.