Del joc partit al joc sencer

El segon dijous d'aquest maig just aca­bat, hem tin­gut l'opor­tu­ni­tat d'assis­tir a la dar­rera sessió del Joc Par­tit, acti­vi­tat periòdica que el Col·lec­tiu d'Escrip­tors del Camp de Tar­ra­gona ha orga­nit­zat des de la tar­dor pas­sada al tea­tre El Magat­zem de la ciu­tat. Aquest cop, el Joc Par­tit es pro­po­sava de posar davant del públic dos autors d'una prosa molt bella, pre­cisa i sub­til que han ator­gat, ara i adés, al pai­satge més nos­tre, el que va de la mar de la Frau a les ser­ra­la­des de Pra­des, el caire d'anta­go­nista o de pro­ta­go­nista de mol­tes de les seves pàgines.

Ambdós, Ramon Gomis –de Reus– i Eugeni Perea –de Riu­doms–, són autors de múlti­ples face­tes; si Gomis és també dra­ma­turg, Perea és his­to­ri­a­dor i topo­ni­mista. I algu­nes obres seves ja són clàssi­ques entre els amants de la lite­ra­tura que sor­geix de la presa de consciència del pai­satge que ens envolta i d'unes mira­des sen­si­bles, curi­o­ses i vol­gu­da­ment ances­trals que l'embol­ca­llen. Lli­bres com ara Cròniques de la Costa Dau­rada o Viatge per la mar de la Frau de Gomis, o el die­tari Les Mallor­qui­nes de Perea, que només pel títol ja fan una picada d'ullet a la gent de la terra, en són exem­ple. D'aquí, doncs, el Joc Par­tit que els pro­posàrem.

I dic els pro­posàrem perquè així estava fet, anun­ciat i pre­vist. Però algun follet, no sé si sor­git del fons de la terra o de l'abís del mar, ens va tòrcer l'encon­tre i final­ment el joc par­tit va haver de ser a una sola veu, la d'Eugeni Perea, i esde­vingué joc sen­cer.

Els Clips Escènics a càrrec de la com­pa­nyia del tea­tre El Magat­zem ence­ta­ren, com sem­pre, l'acte i dona­ren força a la prosa deli­cada, pre­cisa, intel·ligent d'aquests autors, ara embas­tada, ara cosida amb mots del Camp.

I tot seguit, sol a escena, Eugeni Perea, sense dei­xar de fer sen­tir la veu del com­pany absent, pre­sentà la seva obra, ens confià opi­ni­ons, defensà con­ven­ci­ments, explicà anècdo­tes i féu partícip d'experiències un públic molt atent, interes­sat a no per­dre's ni un sol mot i, ben aviat, con­vençut de conèixer o de des­co­brir la soli­desa de l'autor i de la seva l'obra. Ens explicà des de la seva con­dició d'his­to­ri­a­dor i lite­rat (i nosal­tres hi afe­gim: i de pro­fes­sor uni­ver­si­tari) com cal que hi hagi cor­re­lació entre història i lite­ra­tura. No hi ha res –va venir a dir– que es doni en com­par­ti­ments estancs. Tot s'inter­re­la­ci­ona i és des de la reci­pro­ci­tat i des d'allò que és mutu que ens podem apro­par al que més s'assem­bla a l'objec­ti­vi­tat pre­tesa en el cas de la història o a la ver­sem­blança bus­cada en el cas de la lite­ra­tura. Però només s'hi arriba –seguia Perea– si s'hi acce­deix des de múlti­ples ves­sants. Una de sola no ser­veix. Té man­can­ces. I així, mig monòleg, mig con­versa amb el públic assis­tent, s'anà tre­nant un joc que per molt que fos sen­cer arribà a la fi. Però encara vol­dria escriure, si se'm per­met elu­cu­brar, que no m'estra­nya­ria gens que la situ­ació ines­pe­rada que l'Eugeni Perea va viure al tea­tre El Magat­zem un dijous de maig li hagués anat com anell al dit i hagués aca­bat ins­tal·lat, després del mig ensurt ini­cial, i encara que seriós, res­pon­sa­ble i con­vin­cent, en un mena de gran diver­ti­ment. I ho dic per com li agrada de fer ficció pels camins de la lite­ra­tura, de la història, dels records, de l'uni­vers que fa sor­gir d'una anècdota, d'una vivència quo­ti­di­ana…

I vés a saber si un dia o altre, aquest diàleg amb ningú, o amb ell mateix, que va haver de viure i mig inven­tar, no esde­vindrà novel·la en forma de die­tari, un die­tari fic­tici o ficció en forma de die­tari que seria un nou volum en la línia de Les Mallor­qui­nes, Gas­tro­no­mia divina o el pre­miat Els pòlders de la memòria.

En fi que a veure venir! Això –rebla­ria l'Eugeni– si santa Llúcia ens con­serva la vista.