cultura

Crítica

música

Un artista com una catedral

Que gran artista és Peret! A aques­tes alçades, això hau­ria de sem­blar una obvi­e­tat, però en aquest país cal remar­car les obvi­e­tats de tant en tant, perquè aquí no sem­pre som prou jus­tos ni agraïts amb els grans mes­tres de l'escena, com és el cas. Als 76 anys i després de mig segle d'ofici, d'haver-se reti­rat durant gai­rebé tota una dècada en els anys vui­tanta per dedi­car-se a temes més espi­ri­tu­als, després també d'haver llui­tat con­tra el càncer i con­tra aquells que li dis­cu­tei­xen la invenció de la rumba, després de tot això i d'haver escrit 400 cançons, entre les quals hi ha autèntics clàssics de la música popu­lar, Peret con­ti­nua sent un autèntic ani­mal d'esce­nari que demos­tra en el directe tot el seu poder. Ho va tor­nar a dei­xar clar dijous a l'esce­nari de les esca­les de la cate­dral de Girona, on després de dues hores de con­cert el públic estava tan impres­si­o­nat i entu­si­as­mat pel que havia vist i escol­tat que, si allò hagués estat una plaça de toros, a Peret l'hau­rien tret a coll per la porta gran i l'hau­rien pas­se­jat per tot el call entre crits de devoció pagana. No és cap exa­ge­ració.

Envol­tat d'un gran grup for­mat per joves hereus i fami­li­ars del mes­tre –dos gui­tar­ris­tes, baix, teclats, tres per­cus­si­o­nis­tes i una veu feme­nina, que també va tenir el seu moment de glòria solista, amb Nos­tal­gia, de Bertín Osborne–, Peret, ves­tit de negre com tot un Johnny Cash de la rumba, va obrir el con­cert dei­xant les coses amb Soy la rumba i, després de la rumba pro­testa Que dis­pa­ren flo­res, la cosa es va anar escal­fant amb La noche del hawa­iano, El gitano fino i Lo mato, per tor­nar al reper­tori més modern i rei­vin­di­ca­tiu amb Que levante el dedo, que és tot un exer­cici con­tra la hipo­cre­sia en els àmbits més diver­sos de la soci­e­tat. Lla­vors, el mes­tre va cri­dar els seus alum­nes del curs de rumba cata­lana que va impar­tir recent­ment al Con­ser­va­tori del Liceu, i aquests van pujar a l'esce­nari per inter­pre­tar El muerto vivo i Cara­me­los de Los Amaya. Peret, ben orgullós dels seus lli­cen­ci­ats, va pro­me­tre al públic que, amb només set dies de classe i molta afició, tot­hom pot asso­lir la mateixa capa­ci­tació rum­bera. Després de la romàntica El jil­guero va arri­bar el millor de la nit: Peret es va que­dar sol amb la seva gui­tarra i va bri­llar com a intèrpret, comu­ni­ca­dor i humo­rista even­tual de riure con­tagiós, en cançons tan tre­men­des com ara Sabo­re­ando, Belén, Belén, Pen­sant en tu, Bor­ri­quito i la magis­tral El mig amic, recla­mant l'amor uni­ver­sal i un bon tracte per als gita­nos, i aca­bant amb una sen­tida versió de Los ejes de mi car­reta, d'Ata­hu­alpa Yupan­qui, i una reflexió afe­gida sobre la lli­ber­tat indi­vi­dual per engrei­xar o dei­xar d'engrei­xar el que sigui, sense fer cas del que diguin els altres.

Van tor­nar els músics i, amb Vieja gui­tarra, El muerto vivo i Gitana hec­hi­cera, la cançó del “Bar­ce­lona és pode­rosa” que es va adap­tar també a Girona, es va com­ple­tar una festa sublim. Mes­tre!

Peret
Escales de la catedral de Girona, dijous 7 de juliol. Festival de Músiques Religioses i del Món


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.