cultura

Crítica

teatre

Piscina

Dar­rer dia de setem­bre i el clima con­vida a pen­sar que l'estiu per­dura. Pura il·lusió. Com el tea­tre, de fet, com el feno­me­nal Fes­ti­val de Tar­dor de Cata­lu­nya Girona-Salt Tem­po­rada Alta que s'ini­cia. També aquest, com el temps i la vida, resulta ser d'un deli­cat equi­li­bri.

Tinc debi­li­tat per Edward Albee; el seu tea­tre, ple de ten­si­ons inter­nes, de maqui­llatge social que va fent sor­tir a la llum els plecs repul­sius i mise­ra­bles que els ros­tres ama­guen, em fas­cina. La mirada sin­cera i pro­funda davant l'habi­tud social de les famílies benes­tants és impla­ca­ble. Albee engruna ànimes sense pudor, ama­rat pel gust refi­nat i la con­versa culta men­tre desprèn un aire con­fes­si­o­nal, de veri­tat íntima i directa, un retrat sense com­passió ni sub­ter­fu­gis, irònic, càustic, sem­pre
intel·ligent.

En Un fràgil equi­li­bri,
Albee sem­bla qüesti­o­nar-nos els límits de l'amis­tat; què hi ha de fons, rere l'apa­rença i la con­venció d'una paraula tan des­gas­tada quan, de cop, irromp, en la casa de Tobias i Agnes –on ja es viu en un pre­cari equi­li­bri, enmig de ten­si­ons fami­li­ars i alco­hol–, una pare­lla amiga, l'Edna i en Harry, ter­ro­rit­zats i ator­dits per alguna cosa incerta, en cerca de refugi. Edna i Harry, de fet, no pen­sen tor­nar a casa seva. Aquest succés des­en­ca­dena les con­tra­dic­ci­ons d'un cor, el de Tobias, divi­dit entre l'amis­tat i el rebuig a la invasió pri­vada i fami­liar.

En entrar, veiem de seguida el qua­dre escènic: una pis­cina vol­tada de gespa i gra­des, des d'on el públic con­tem­pla les tiban­tors i les aigües tur­bu­len­tes d'aques­tes vides ofe­ga­des en aiguar­dent; a dins, el blau impol·lut i marí de les tes­sel·les emmar­quen l'espai diàfan i rec­tan­gu­lar; cati­fes, mobles i làmpa­des con­for­men la dis­tin­gida i refi­nada sala d'estar. Et deixa parat l'exqui­sida mera­ve­lla esce­nogràfica, una esplèndida fan­ta­sia que mes­cla sen­zi­llesa i bon gust.

Si alguna cosa sorprèn del mun­tatge de Mario Gas és el repar­ti­ment. L'indòmit i diver­tit Albert Vidal ens té ave­sats a altres regis­tres. És un actor molt per­so­nal, a qui cal veri­ta­ble­ment acos­tu­mar-se.

El seu Tobias és una vinya a part, amb un ritme intern i dicció dis­tints als de la resta. Rosa Renom i Rosa Novell –que van de menys a més– resul­ten magnífiques, amb la iro­nia i el sar­casme que reque­reix el text; Mercè Mon­talà és la distància d'una estra­nya per­fecció; Mia Esteve satura qual­se­vol paciència, perquè no es pot estar per­ma­nent­ment afec­tada i histèrica, sense ni un bri de matís, i Pep Fer­rer, final­ment, és la sen­sata cor­recció de l'ofici.

Diguem que l'equi­li­bri en gene­ral encara és fràgil, que la cosa està una mica verda i que hi ha una certa con­fusió –i no només en les entra­des i les sor­ti­des a escena–; però l'espec­ta­cle té pre­ten­si­ons, sens dubte, de gran nivell. Com la llum, que hi és per­fecta.

Un fràgil equilibri
Autor: Edward Albee.
Director: Mario Gas.
Intèrprets: Rosa Renom, Albert Vidal, Rosa Novell, Mia Esteve, Pep Ferrer i Mercè Montalà.
Teatre Municipal de Girona, 30 de setembre del 2011.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.