Microrelats

Estava tan enlla­mi­nit pen­sant en el pre­ce­dent esplèndid de Días estu­pen­dos, la dar­rera obra d'Alfredo San­zol que hem pogut veure per aquests verals, que la decepció amb Deli­ca­des ha estat majúscula. Arri­bava al Tea­tre Muni­ci­pal amb crítiques super­la­ti­ves, que par­len d'herois i heroïnes –que sem­pre són anònims–, d'àvies i tie­tes ten­dres, d'històries gai­rebé dig­nes del neo­re­a­lisme italià, d'una poètica pròpia fruit de pas­sar pel sedàs de la ima­gi­nació la peripècia vital de San­zol i les dones grans de casa seva, aque­lles que van veure la seva joven­tut tren­cada per la Guerra Civil, experiència que les tor­nar reser­va­des de tracte, gai­rebé esquer­pes, i apa­rent­ment dures.

L'estruc­tura dramàtica amb què tre­ba­lla San­zol és molt recognos­ci­ble i, en oca­si­ons ante­ri­ors, efec­tiva: cus les nom­bro­ses esce­nes, apa­rent­ment incon­ne­xes, amb tran­si­ci­ons gai­rebé ine­xis­tents, donant la necessària con­tinuïtat a un espec­ta­cle for­mat per poc menys d'una vin­tena de micro­re­lats. San­zol, al vol­tant dels seus records d'infan­tesa, a par­tir del tracte amb aque­lles dones de casa seva, com­pleta els seus records, en mol­tes oca­si­ons incom­plets, a vega­des ide­a­lit­zats, a vega­des sim­ple­ment rein­ven­tats de cap a peus, i mos­tra un uni­vers propi que vaig tro­bar que, tret d'històries molt pun­tu­als, pre­ten­dre que tin­gui interès pot­ser és pre­ten­dre massa. El tedi no triga gaire a fer acte de presència, i serà sos­tin­gut, mal­grat els esforços de les T de Tea­tre i d'Albert Ribalta i Jordi Rico, incor­po­ra­ci­ons mas­cu­li­nes, que són el millor de l'espec­ta­cle.