estrena
àngel quintana
Quan la pintura es mou
Lech Majewski s'inspira en ‘El camí del calvari' de Bruegel ‘el Vell', per construir una complexa pel·lícula on se segueix la trajectòria de dotze personatges i es dóna vida animada a un complex món pictòric
Tot va començar quan el teòric de l'art Michael Gibson, autor d'un llibre dedicat enterament a analitzar el quadre El camí del Calvari, de Bruegel el Vell, va veure una pel·lícula de Lech Majewski titulada Angelus (2000). Gibson va quedar fascinat pel sentit plàstic de les imatges de Majewski i li va oferir la possibilitat d'adaptar el seu llibre. El repte era considerable perquè el llibre no era més que un assaig detallat en què interpretava un quadre enigmàtic, pintat el 1564 i exhibit al Kunsthistorishe Museum de Viena. El fet més sorprenent del quadre és que hi havia representades, de manera figurativa prop de 500 persones que giren al voltant de tres motius: la pujada al Calvari, el consol de Maria i el molí que presideix l'estructura central. Majewski va decidir no fer ni cap documental sobre el quadre ni cap ficció, sinó un assaig en forma de tableau vivant on se segueix la trajectòria d'una dotzena de personatges i s'intenta barrejar el procés creatiu de Bruegel amb el context històric marcat per la presència dels espanyols de la inquisició que intentaven aniquilar el pes que el protestantisme tenia a Flandes. Abans d'estrenar-se a les sales, el film es va projectar al Moma de Nova York i al Louvre de París.
La qüestió dels tableaux vivants, basada en la possibilitat de donar temporalitat i relleu a alguns quadres clau de la història de la pintura, ha marcat l'obra d'alguns cineastes. Pier Paolo Pasolini va realitzar –amb la col·laboració d'Orson Welles– un curiós treball titulat La ricotta (1964) sobre la pintura de Masaccio a Pasion (1982), i es va plantejar com un cineasta es podia passejar per un gran plató on es posaven en escena pintures de Delacroix, Gericault o Goya. El repte de Majewski sembla que vol seguir la proposta de Godard, però sense la capacitat reflexiva del primer. El cineasta polonès du a terme una pel·lícula d'una bellesa formal inusual, una mena de filigrana que li ha suposat tres anys de treball, però que peca de la càrrega conceptual de les produccions de Pasolini i Godard. Sembla com si Lech Majewski preferís marcar la seva posició artística per demostrar la seva genialitat.
Proposta inusual
És evident que El molino y la cruz resulta una proposta inusual. No hi ha un relat que estructuri la pel·lícula, sinó les imatges del quadre. Els microrelats dels dotze personatges es mouen entre la funció plàstica que ocupen en l'obra i la seva condició de fragments de vida. Els efectes de postproducció digital creen una estranya sensació pictòrica a unes imatges que estan puntuades per un treball sonor molt destacable, en què el silenci hi domina –la primera mitja hora és pràcticament sense diàlegs– i la recerca de la bellesa s'imposa. A El molino y la cruz hi falta, però, un xic de lleugeresa, sembla com si amb el seu discurs volgués recordar-nos en cada imatge que allò que està veient és una experiència única perquè gràcies a la seva obra el cinema i la pintura es poden fondre. Els reptes del cinema respecte a la pintura poden anar més enllà de l'excés de gravetat dels gestos de Lech Majewski.
