Fotografiant la ‘gent normal'

Cada eclosió musi­cal ha tin­gut els seus fotògrafs. L'apro­xi­mació, per exem­ple, a la Nova Cançó seria ben segur molt dife­rent si no fos per Colita, capaç de cap­tar amb la seva càmera les mira­des ínti­mes de Bonet, Pi de la Serra i Ser­rat, i la trans­cendència històrica de reci­tals com els de Rai­mon i Llach. El mateix li pas­sa­ria, d'altra banda, al punk de la Bar­ce­lona de finals dels setanta si no fos per la càmera de Sal­va­dor Costa (fotògraf insigne de La Banda Tra­pera del Río) i, al de la dècada dels vui­tanta, si no fos per la de Xavier Mer­cadé, que encara assis­teix a cen­te­nars de con­certs cada any com a cap de foto­gra­fia de la revista Ender­rock. El pop català d'avui, que ha emer­git amb ban­des com ara Manel, Mis­hima i Els Amics de les Arts, té –és clar– uns quants ulls que con­tri­bui­ran a fer per­du­rar la memòria de tots aquests grups. Pas­sem llista: Noemí Elias (cone­guda, entre el sec­tor, com “la fotògrafa dels músics”, amb un estudi al Poble­nou on s'hi han fet, per exem­ple, les ses­si­ons de l'Ordre i aven­tura de Mis­hima, les del debut de Joan Dausà o les D'herois i des­as­tres d'Élena); Ibai Ace­vedo (un mas­noví que ha recor­re­gut tot Cata­lu­nya amb Els Amics de les Arts per a les imat­ges de pro­moció de Bed & Bre­ak­fast i Espècies per cata­lo­gar); Román Yñán (res­pon­sa­ble dels aires tar­do­rencs que impe­ren en els últims tre­balls de Mazoni i El Petit de Cal Eril) o Tanit Plana (autora d'una col·lecció excel·lent de retrats a San­jo­sex, coin­ci­dent amb l'edició d'Al marge d'un camí).

Elias ens rep al seu estudi Blan­ca­do­ble, a l'entrada del qual hi ha apar­cada una fur­go­neta Volkswa­gen groga que és ja tot un clàssic de la moguda. Ens des­plega pel par­quet una mos­tra del seu tre­ball i, men­tre obser­vem una foto de Manel en la qual s'intu­eix que Gui­llem Gis­bert i com­pa­nyia no sabien com posar-s'hi, ens revela com es pot foto­gra­fiar una gene­ració de músics que, en ter­mes gene­rals, s'entesta a pre­sen­tar-se com a gent nor­mal. Sen­zi­lla, aus­tera i allu­nyada a més no poder dels antics esque­mes de les rock stars. “És curiós –cons­tata Elias–. Veiem, per exem­ple, una sessió que algú de fora ha fet amb els Beas­tie Boys i diem: «Ostres, qui­nes fotos més guais.» Però després, aquí, no ens hi atre­vim. Impera encara aque­lla cosa tan cata­lana de: «Ui, millor que això no ho fem, que la gent encara dirà que...»”. Amb Manel, Elias hi va tre­ba­llar poc després de l'edició d'Els millors pro­fes­sors euro­peus. “Si s'hagues­sin dei­xat hagués pogut fer coses bas­tant diver­ti­des, però tot just era el seu pri­mer disc i esta­ven una mica impres­si­o­nats amb el que els començava a caure a sobre. Són encan­ta­dors, però va haver-hi uns quants comen­ta­ris en pla «uf, això millor que no».”

Acon­se­guir que els músics arris­quin una mica, però, és una cosa que Elias està acon­se­guint cada cop més. La clau, sem­pre, és “tre­ba­llar en equip”, par­lar abans de fer clic ni que sigui deu minuts i pro­cu­rar, sobre­tot, “no impo­sar el teu ego de fotògraf per sobre del seu ego de músics”. “La gene­ració d'ara està una mica aco­llo­nida –asse­nyala–. Recordo, per exem­ple, una vegada que vaig anar a Eivissa a fer fotos al Gerard Quin­tana i vaig al·luci­nar, ja que ente­nia real­ment que allò era una part impor­tant del seu tre­ball.”

És el cas, segur, d'Els Amics de les Arts, que tot i pro­jec­tar també una imatge de per­so­nes cor­rents, es van ben impli­car en les ses­si­ons dels seus dos últims dis­cos, rea­lit­za­des en un bosc de Sant Hilari Sacalm –en el cas de Bed & Bre­ak­fast– i en pai­sat­ges del cap de Creus, la Molina i la Gar­rotxa –en el d'Espècies per cata­lo­gar–. “No cal tenir una acti­tud d'estre­lla per fer coses boni­ques”, apunta Ace­vedo, que també ha foto­gra­fiat, dalt d'una barca al pantà de Sau, La Iaia. “Amb Els Amics sem­pre hem tin­gut temps per pre­pa­rar-ho, i això ajuda a poder arti­cu­lar un dis­curs. Amb Bed & Bre­ak­fast, que tenia cançons com Reyk­ja­vik, volíem trans­me­tre la sen­sació d'exo­tisme en un lloc fred. Amb Espècies per cata­lo­gar, d'altra banda, vam estar tres dies movent-nos per tot Cata­lu­nya. El disc tenia un caràcter d'explo­ració, de des­co­bri­ment de nous mons, i vam voler-ho reflec­tir. Els va sem­blar per­fecte estar al ser­vei del disc i no mos­trar-se mai en pri­mer pla.” Quan, d'aquí a un temps, recor­dem aquests temps actu­als de pop asse­nyat i quo­tidià, caldrà recórrer a la seva feina. Ells són els fotògrafs, com pre­di­quen Manel en la seva versió de Pulp, de la gent nor­mal.