Glass en concentrat

Quin greu que el Teatre Auditori de Sant Feliu no s'omplís. Glass pot arribar a ser un compositor de masses, però concentra sempre l'auditori en un puny. Els solos de piano d'Opening i de Metamorphosis demanaven d'entrada tota l'atenció, no per difícils, sinó perquè és música de l'observar, de veure els reflexos d'unes notes posades sobre un temps que passa i torna a passar. Això ve del minimalisme, on res desencaixa i el temps es torna contemplatiu, oriental i orgànic.

La cello Wendy Sutter va ser l'admiració del concert. No és estrany que Glass se n'enamorés i composés per a ella els Songs and Poems for Solo Cello que va interpretar. Ja no era minimalisme sinó una actualització de l'ineludible Bach de les sonates, passat pel romanticisme i executat en els temps d'internet. La vibració rítmica era la d'un fluorescent tornat música, i és un elogi: la solidesa astoradora de Sutter, greu i severa als atacs i als finals de l'arquet, era tan íntima com si Glass li dictés a l'orella el discurs obsessiu de l'amor a través del cello. La percussió de Mick Rossi va treure sonoritats noves del piano. Als temes de Naqoyqatsi, els músics buscaven el silenci amb el mateix esforç físic que buscaven uns sons industrials i melangiosos. Rossi va acompanyar Sutter al piano amb una interpretació de L'agent secret, que va tenir grans aplaudiments. El trio final de The orchard també va ser molt celebrat.

Vam tenir un concert calidoscòpic, amb el fil conductor d'una interpretació que juga a fer veure que tempteja la impassibilitat. Els bisos van acabar amb un Cant dels ocells renovat per Sutter que no va desentonar gens de la resta del concert. L'estil de Glass s'hi adeia de ple, i de ple va agradar a un públic que va acabar aplaudint dempeus.