llibre
Xavier Ferré
Què volen, aquesta gent
Entre el darrer terç dels anys cinquanta i el començament dels anys seixanta es definí un procés de canvi social i intel·lectual materialitzat en projectes culturals desalienadors.
En les nacions minoritzades el component socialment modernitzador prenia un caient revolucionari, basat primordialment en la dignificació d'una cultura nacional sotmesa. El moviment definit com a Nova Cançó aconseguí que la llengua fos transmissora de continguts per a bastir un nou imaginari referencial.
Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país té la virtut d'explicar minuciosament els orígens del grup de cantants que emprengueren la fita de socialitzar la llengua per mitjà de composicions que es proposaven recuperar un llegendari propi. Aquesta fita, però, anà prenent en consideració les influències poeticomusicals europees –sobretot franceses–, de les quals féu traduccions per a un públic que n'anà rebent el sentit.
El manifest que Lluís Serrahima publicà a Germinabit el gener del 1959 sobre la necessitat de fer “cançons d'ara” tenia un passat confegit a base de converses i d'inquietuds que es materialitzaren en el primer recital d'Els Setze Jutges, el 19 de desembre del 1961. Explicar aquest recorregut és un assoliment del volum, poc explicitat en altres històries sobre aquest moviment.
D'altra banda, cal remarcar la vinculació entre la Nova Cançó i l'extraordinari teixit associatiu que hi donà suport. Aquest aspecte, que es pot recórrer exhaustivament a través de l'obra que comentem, mostra la infraestructura a través de la qual es pogué dur a terme una multiplicitat d'iniciatives sociopolítiques: centres culturals, ateneus, aplecs. Analitzar aquests espais de sociabilitat mereix una recerca exhaustiva a fi d'explicar les condicions de possibilitat d'altres organitzacions culturals: cursos de llengua, assemblees civicopolítiques.
Una pregunta prou evident
Del text també es desprèn un interrogant: Els Setzes Jutges equivalia a la totalitat de la Nova Cançó? La resposta és negativa. L'agrupació de setze cantants tingué un objectiu: mostrar que cantar en català –en l'emergència de la cultura de masses– era factible. Amb tot, aquesta evidència no significava monopolitzar el projecte. Individualitats (Raimon) o grups de l'època (Grup de Folk) potenciaren el propòsit de conscienciar musicalment. El nucli inicial –Miquel Porter, Lluís Serrahima, Delfí Abella, J.M. Espinàs– veié acomplert el designi –una favorable crisi de creixement– quan es començà a disgregar. Era senyal que la llavor havia fruitat en noves estètiques, reflexos de nous missatges ideològics.
Les primeres companyies discogràfiques (Edigsa i Concèntric), els mànagers (Lluís Serrahima, Josep Porter) i tot l'entramat de base havia arrelat per bastir una baula essencial de construcció nacional.
