Ferm, greu i concentrat, com un general armeni
tota la vida
un autor avantguardista”
Moscou. Amb ocasió del bicentenari del naixement de Liszt, el compositor polonès Krzysztof Penderecki (Debica, 1933) dirigeix al Kremlin l'Orquestra Simfònica de Budapest. Després de la intervenció del mestre de cerimònies –que no estalvia elogis al músic convidat–, segueix un ben mesurat compàs d'espera. Tot seguit, un home menut sorgeix entre els negres bastidors i s'adreça cap al podi, al bell mig de l'escena.
Penderecki llueix un frac impecable, el qual deixa entreveure una elegant armilla blanca, que, pel seu cantó, subjecta un ventre prominent. Avança, amb pas ferm, la figura menuda però robusta, coronada per un crani ben modelat; l'esguard, brillant; el front ample, arrufat per la gravetat que demana la màxima concentració. En veure'l, em ve a esment l'entrada en escena de Nicèfor Fokàs, tal com el descriu Tadeusz Micinski a la tragèdia Basilissa Teofanó: “Avança un home robust; un tors herculi sobre unes cames breus; el cap, altívol: és Nicèfor, el general armeni!”
Penderecki s'enfila àgil al podi, agafa el comandament de l'orquestra i comencen a sonar els Preludis de Liszt, als quals seguirà el Concert per a violí i orquestra n. 2, del mateix Penderecki. Després de l'entreacte, és la Setena Simfonia de Beethoven la que omple la sala, acabada la qual el mestre fa posar drets els músics per rebre els aplaudiments del públic. L'orquestra torna a asseure's i ofereix un bis: l'Allegretto de la Vuitena Simfonia de Beethoven. Un altre aplaudiment, que aviat es converteix en un rítmic picar de mans. Amb els seus ulls de mussol, Penderecki recorre la sala, pren el pols al públic i no triga a donar el senyal esperat a la primera violinista. El públic conté la respiració i, quan sonen els primers compassos de la Dansa hongaresa n. 3 de Brahms, prorromp en un aplaudiment breu; acabada la peça, esclata, però, en una ovació enfervorida, que Penderecki rep amb tres reverències solemnes; tot seguit, acomiada l'orquestra i abandona l'escena. Fi del concert.
En l'obra de tot artista, tan important com les influències és el substrat. Quin ha estat el seu substrat? Quina va ser la música de la seva infància?
Jo vaig néixer en un llogaret de Galítsia, on no hi havia cap mena de música. L'única música que vaig sentir de petit era del pare, que, en acabat la feina, solia tocar una estona el violí; i una altra música que vaig sentir de petit era a l'església, però l'organista era molt dolent!... I això era tot. També, de tant en tant –això ja després de la guerra–, el pare em duia a Cracòvia, a la Filharmònica, cosa que per mi era una gran festa. El pare era nascut a la Galítsia meridional, prop de la frontera amb Romania, per això tocava una música una mica estranya: romanesa. L'àvia paterna, pel seu cantó, era armènia, armènia polonesa; abans de la guerra, a Polònia hi havia hagut una gran comunitat armènia (els armenis vivien, sobretot, a l'est del país). Penso que aquestes arrels armènies també em deuen haver influït, perquè tot jo tinc una retirada oriental i la meva música també.
Com va ser que va decidir que volia ser compositor?
De ben menut vaig voler ser un virtuós del violí. Així, doncs, tocava –o provava de tocar– la música dels virtuosos del segle XIX: Paganini, Wieniawski, Vieuxtemps... També, molt aviat, vaig començar a compondre. Abans de la guerra, el pare tenia una biblioteca musical prou important. En entrar els alemanys, però, ens van fer fora de casa i va ser llavors que es van perdre un munt de coses, entre altres, moltes partitures. Per què l'hi explico, això? Perquè, després de la guerra, quan vaig començar a estudiar violí, no hi havia partitures! El meu mestre de violí m'escrivia uns estudis perquè practiqués, però a mi no m'agradaven i jo mateix em vaig posar a compondre'n. Així, doncs, podríem dir que vaig començar a compondre per la manca de partitures. A l'edat de 17 anys, el pare em va enviar a Cracòvia, perquè guaités, vejam què volia fer: m'interessaven la història de l'art, l'arquitectura, la filologia clàssica... El pare em va apuntar a lliçons privades de violí. Vaig arribar a Cracòvia amb una maleta plena de composicions; el mestre que m'havia de donar les lliçons –el professor Skolyszewski– es va mirar allò i em va dir que m'oblidés de tot i que, a partir d'aleshores, començava a prendre lliçons de contrapunt. Quan vaig ingressar a l'Escola Superior de Música ho vaig fer, ja no a l'especialitat de violí, sinó a la de composició.
Podria descriure el procés pel qual sorgeix una obra musical? Hi ha, de primer moment, una intuïció, una amalgama de sensacions, d'idees? I com s'organitzen, després, en una estructura complexa?
Això ningú no ho sap, com és, al capdavall. Les obres surten a partir de diferents fonts d'inspiració: de vegades, a partir d'una altra obra musical, a partir d'una atmosfera... Jo em llevo al matí i em poso a compondre: sempre treballo en més d'una obra a la vegada; em llevo i em poso a continuar les obres que tinc començades. Un altre es lleva i ha d'esmorzar, s'ha d'afaitar, de rentar; jo, abans de tot això, em poso a compondre! Tinc el cap ple d'idees que he d'apuntar; i no sempre me'n surto!, perquè la fantasia és sempre més rica d'allò que un hom pot expressar. Hi va haver una època en què la mateixa forma gràfica de la música em va interessar molt. La música no sols es pot sentir: també es pot veure! Sovint faig que dibuixo sencera l'obra que he de compondre: la seva forma, que puc copsar gràficament. I si aquesta forma gràfica és lògica, l'obra musical també ho serà. Hi ha qui té una imaginació volumètrica... Jo, però, és que tinc una imaginació gairebé arquitectònica! A mi, allò que m'interessa és l'estructura; però no pas l'estructura matemàtica, perquè això fóra massa fàcil: Einstein podia haver estat un gran compositor, però no ho va ser, ¿oi que no?... Així, doncs, primer de tot procuro trobar la forma de l'obra –tenint, evidentment, una idea– i, després tot just, procuro abocar aquesta idea en la forma que he triat, de manera que, tot plegat, adquireixi un sentit arquitectònic.
En la nostra conversa d'ara fa quinze anys, em deia que li'n quedaven vint per igualar Beethoven en nombre de simfonies. Com ho du, això?
Jo li devia dir que “no voldria superar” Beethoven en nombre de simfonies (que, en el cas de Beethoven, són nou). Bé, això, és clar, l'hi dic picant l'ullet...! Però sí: jo em vaig proposar compondre nou simfonies i en compondré nou. De moment n'he compost vuit, sols que la sisena no la tinc acabada. Vaig començar a compondre simfonies a l'edat de 40 anys; ara en tinc 85 i set simfonies acabades. Així, doncs, podem dir que les componc a un ritme d'una simfonia cada cinc anys.
A la dècada dels seixanta es va començar a interessar per la música sacra: va compondre ‘Els psalms de David', ‘La passió segons Sant Lluc', més tard el ‘Rèquiem polonès'...
Jo em vaig educar en una família molt religiosa; el llibre més important que hi havia a casa era la Bíblia. D'altra banda, en un país esclafat per cinc anys de guerra i després per l'ocupació soviètica, l'església era l'únic lloc on podia respirar una mica de llibertat. Així, doncs, vaig començar a compondre música sacra, no sols per l'ambient de casa, sinó perquè a Polònia l'Església era trepitjada, potollada... Sota el comunisme, l'Església va ser la institució que va unir els polonesos. Ara, però, això s'ha acabat. Avui l'Església aspira a continuar tenint un paper... A mi, però, la que em va interessar va ser l'Església sofrent, no pas l'Església triomfant.
El 2007 Andrzej Wajda va incorporar la seva música a la pel·lícula ‘Katyn'.
El meu oncle va morir a Katyn. I el pare de Wajda també. Per això, quan vaig saber que Wajda rodava la pel·lícula, li vaig dir que allà s'hi havia de trobar la meva música. D'altra banda, quanta gent no va ser assassinada a Lwów, quan hi van entrar els soviètics? Quants polonesos no van ser deportats a Sibèria? Perquè aquí no es tracta sols dels vint mil de Katyn, sinó de mes d'un milió de persones. I les víctimes pertanyien, sobretot, als quadres superiors; és a dir: van voler eliminar els quadres superiors, per tal de delmar la resistència! Polònia, en l'última guerra, hi va perdre sis milions de persones, la meitat dels quals eren jueus, jueus polonesos, que en la nostra cultura ocupaven llocs importantíssims.
Creu que hem après alguna cosa d'un segle tan terrible com el XX?
La gent no aprèn mai dels errors del passat; muda el temps i hi torna a caure.
Pel que fa a la cultura, actualment, en quin indret pot observar més dinamisme, més creativitat?
Allà on hi ha diners!... Miri: al meu país la cultura mai no es va desenvolupar tant com sota el comunisme: el cinema, el teatre!... El govern havia de tenir alguna cosa per mostrar, i no en tenia d'altra, llevat de la cultura. Els teatres mai no havien estat tan subvencionats. Mai abans no hi havia hagut tants compositors: el grup de tot just després de la guerra, amb Szymanowski, amb Lutoslawski; i el nostre grup, dels més joves. Ara ens alegrem que vivim en un país lliure, però també voldríem que aquest país valorés més la cultura. Ara mateix, enlloc no es pot observar cap dinamisme, perquè a tot arreu la cultura està miserablement subvencionada.
Vivim uns temps accelerats, la societat està sotmesa a una pressió cada vegada més gran.
El flux d'informació ha atès el súmmum: només cal prémer un botó i ens assabentem de tot el que passa. Igualment, el compositor que vol escriure una obra i disposa d'un ordinador, només cal que premi un botó i sent com sona aquest o aquell instrument. Per tal de ser lliure, és clar que cal tenir fantasia! Ara: si aquesta fantasia hom la pot obtenir en un tres i no res, com qui va al supermercat, on troba els productes ja pre-cuinats, llavors no podem parlar d'un Art amb majúscula. Avui dia gairebé no hi ha innovació. Tot això que es diu de l'art contemporani i de l'avantguarda és una repetició d'allò que nosaltres ja fèiem millor ara fa cinquanta anys. Jo no sé ni fer anar un ordinador. I no és que no en sigui capaç, sinó que no vull! Jo vull ser jo mateix. En una plena globalització, un deixa de ser ell mateix; passa a tenir una dotzena de personalitats. Jo ja he fet allò que havia de fer en la música. No es pot ser avantguardista tota la vida. Per a mi, els qui busquen constantment en una altra banda... També es pot buscar davant i darrere d'un mateix! Cal ser conscient que un és, malgrat tot, la continuació d'allò que ha estat, cosa que no li impedeix, alhora, de ser innovador.