“Al Mediterrani, el carrer és la nostra segona casa”

Con­sis­teix a expli­car la vida de Sal­va­dor Espriu a través d'imat­ges, de sons, de músiques i dels seus poe­mes. Serà un pro­jecte tre­ba­llat amb els alum­nes del bat­xi­lle­rat d'arts escèniques de l'IES Domènech i Mun­ta­ner de Canet de Mar. Fem una pre-estrena a Canet i pre­sen­ta­rem el pro­jecte defi­ni­tiu al juliol a Arenys de Mar, la ciu­tat natal de Sal­va­dor Espriu amb motiu de la cele­bració del seu cen­te­nari.

Comen­cem amb un escal­fa­ment cor­po­ral i després ens posem a assa­jar el pro­jecte divi­dint-lo en qua­tre parts: la infan­tesa, l'ado­lescència, l'edat més fosca de la Guerra Civil i l'etapa en què es va fer famós. Això per­met als alum­nes prac­ti­car inter­pre­tació, cant, ball i reci­ta­tiu de poe­mes.

El farem a Canet i a Arenys amb la par­ti­ci­pació de la gent del poble, i també el repre­sen­ta­rem al Fes­ti­val de la Porta Fer­rada a Sant Feliu de Guíxols i a la Mercè de Bar­ce­lona, on modi­fi­ca­rem l'espec­ta­cle una mica adap­tant-lo a esce­na­ris mòbils.

Les dues: la pedagògica per expli­car com Come­di­ants tre­ba­lla i així ense­nyar-los el camí que han de seguir per posar en escena una obra de tea­tre, i la pro­fes­si­o­nal, on els dono eines perquè vegin com ho han de fer per gua­nyar-se la vida amb això.

Molta res­pon­sa­bi­li­tat. Sobre­tot per saber trans­me­tre un camí que hem estat inves­ti­gant nosal­tres, com és el fet de fer tea­tre al car­rer. Per això, m'agra­da­ria expli­car totes aques­tes coses que van implícites en el fet i sobre­tot ense­nyar el plaer que jo he tin­gut i que penso que poden sen­tir, no tots però molts d'ells en el fet d'actuar al car­rer, perquè aquí al Medi­ter­rani, el car­rer és la nos­tra segona casa.

Els avan­tat­ges és que, si en saps, sus­ci­tes l'entu­si­asme i les coses van bé; i difi­cul­tats, que si no trans­mets bé la seducció de com fer bé una història després et sap greu perquè no surt com t'agra­da­ria o com has pen­sat que sor­ti­ria. Una altra cosa són les difi­cul­tats pròpies de cadascú.

Si, bas­tants. Per exem­ple, quan vam posar en peu la vida de Pablo Neruda a Xile, com que era un pro­jecte que neces­si­tava una gran par­ti­ci­pació d'actors i no es trac­tava de des­plaçar tota una com­pa­nyia, vam apor­tar un equip direc­tiu i durant 15 dies vam fer un taller i un càsting per bus­car la gent ade­quada i ense­nyar la manera de desen­vo­lu­par el pro­jecte a Xile a par­tir de la nos­tra experiència, el tea­tre al car­rer.

En certa mesura m'he espe­ci­a­lit­zat en aquest tipus de coses. He tocat la figura de Neruda, la de Mozart, la d'Espriu, les Arts en gene­ral, Jean Vilar, el fun­da­dor del tea­tre popu­lar francès, i Don Qui­xot.

Això sem­bla una frase de l'Espriu! De la manera que puguem. Inten­tem dei­xar lla­vor d'allò que fem perquè la gent tin­gui interès per con­ti­nuar. I també ens man­te­nim fidels al nos­tre estil, perquè la gent coneix i reco­neix l'estil propi de Come­di­ants. I d'altra banda, inten­tar fer-ho amb pro­fes­si­o­nals i amb gent que vul­gui apren­dre i fer-ho millor. Tenim molt en compte les per­so­nes també, i per això les inten­tem cui­dar, que la gent després que col·labora amb nosal­tres pugui trans­me­tre i expli­car el que viu.

Sobre­viu, però no viu, sobre­viu. Come­di­ants ha tin­gut la sort de ser com un arbre. Hi ha el tea­tre on el públic paga l'entrada i es gua­nyen uns bene­fi­cis; el tea­tre al car­rer on els espec­ta­dors no paguen però ho finan­cen enti­tats; l'òpera, que encara que hi hagi reduc­ci­ons pres­su­postàries, podem fer-ho i obte­nir bene­fi­cis; els encàrrecs que és la que ajuda a com­pen­sar a les altres; i, per últim, la col·labo­ració, on no obte­nim bene­fi­cis, però gau­dim i ens dóna dimensió social.

Ens va per­me­tre desen­vo­lu­par la cre­a­ti­vi­tat a bons nivells, ja que va ser una satis­facció que els res­pon­sa­bles de l'acte apos­tes­sin per artis­tes locals. També va supo­sar un repte molt impor­tant per a nosal­tres ja que havíem de fer un espec­ta­cle en viu per 70.000 per­so­nes i un espec­ta­cle tele­vi­siu per varis cen­te­nars de mili­ons d'espec­ta­dors. Ens va donar molta fama i ens va per­me­tre sal­var-nos perquè en aquell moment teníem el dubte de con­ti­nuar o no amb la com­pa­nyia perquè se'ns va cre­mar La Vinya i ens trobàvem amb els 20 anys de tra­jectòria. Però vam con­ti­nuar i a par­tir d'aquí ens van sor­gir molts espec­ta­cles d'encàrrec per fer. No tot van ser bene­fi­cis: ens va per­ju­di­car, perquè al 1992 vam entrar en pèrdua econòmica a causa de créixer tant i no saber con­tro­lar les des­pe­ses econòmiques.

Ara estem tre­ba­llant en la cre­ació d'un docu­men­tal sobre els 40 anys de Come­di­ants. En aquest docu­men­tal hi ha el guió, la recerca del finançament i la pro­ducció, la direcció, l'esce­no­gra­fia, els actors, els tex­tos, els dibui­xos i l'animàtica, la post­pro­ducció, la sono­rit­zació, el cast, el talo­natge i les lle­tres i després la fase de publi­ci­tat, estrena i difusió. En tots aquests pas­sos inter­ve­nen dife­rents pro­fes­si­o­nals. Inten­tem tre­ba­llar en equip. Pel que fa el guió es fan molts per ajus­tar-ho més a la idea prin­ci­pal, en la pro­ducció a través d'un bon dos­sier s'ha d'obte­nir el finançament. En els audi­o­vi­su­als les finan­ci­a­ci­ons són de TV3, TVE, Canal +, Canal Arte, o qual­se­vol que els hi pugui interes­sar. Després ja ve un altre procés de deter­mi­nar qui fa totes les altres coses a base de mol­tes tro­ba­des, tre­ba­llar molt i mol­tes reu­ni­ons.

El que pre­te­nem fer amb aquest docu­men­tal és que el màxim de gent pos­si­ble que ha col·labo­rat o ha estat a Come­di­ants hi tin­gui veu. Volem expli­car la nos­tra història des de molts punts de vista i amb mol­tes inter­ven­ci­ons de la gent, on expli­quen que han vis­cut, com ho han sen­tit, que els hi hem apor­tat, etc. Lla­vors hem vol­gut fer aquest docu­men­tal de manera ani­mada entre­llaçat amb una animàtica com la d'un còmic per expli­car la his­to­ria a part d'apor­tar les entre­vis­tes i inter­ven­ci­ons de la gent.