Llibres

opinió

àlex susanna

La novel·la del Montsant

‘Marges' és un text que, tot i que es presenta com a autobiogràfic, se situa de ple en el territori de la millor literatura

Vet aquí una de les obres més des­con­cer­tants i atrac­ti­ves que s'han publi­cat dar­re­ra­ment en català: aquests Mar­ges, de Roger Vilà Padró (Sent­me­nat, 1968), amb què sem­bla debu­tar com a escrip­tor. I dic sem­bla de tant que costa accep­tar que aquesta sigui l'obra d'un escrip­tor novell. L'obra d'un prin­ci­pi­ant que asso­leix –així de cop, si més no apa­rent­ment– una tal madu­resa, perquè Mar­ges és un d'aquells tex­tos que per­dura en el vos­tre ima­gi­nari molt de temps després d'haver-lo lle­git: una obra fonda que sap com res­so­nar en els seus lec­tors.

I ara dei­xeu-me posar estu­pendo (com el Max Estre­lla), ni que sigui per inten­tar con­cre­tar les sen­sa­ci­ons que m'ha depa­rat: estem davant d'una obra d'alta gra­du­ació, cos­sada, flai­rosa i remi­nis­cent. Una obra que du l'empremta inde­le­ble del ter­ri­tori que l'ha vist néixer, que n'és alhora una ema­nació i una con­den­sació: la lle­giu amb avi­desa –con­tin­guda, això sí–, entra dins vos­tre i us enva­eix sigil·losa­ment bo i dei­xant el solc d'un post­gust que rever­bera en vosal­tres de manera tan intensa com dura­dora i mati­sada. Un gran reserva, vet-ho aquí.

Un estudi sobre els mar­ges

Però dei­xem-nos d'històries i anem al gra. Què és Mar­ges? Si no ens hem fixat en el que se'ns diu entre parèntesi a la por­tada, sem­bla tal­ment que esti­guem davant d'una obra de no-ficció: la crònica auto­bi­ogràfica d'una estada d'un mes a un mas per­dut del Mont­sant amb l'objec­tiu de fer un estudi sobre els mar­ges. I, en canvi, sota el títol se'ns diu –per no con­fon­dre les coses i enca­rar-les degu­da­ment– que es tracta d'una novel·la. Crec que pres­cin­dir d'aquesta indi­cació en dis­tor­si­ona la inter­pre­tació i ens n'impe­deix arri­bar al moll de l'os. Per una vegada el nom fa la cosa i l'eleva molt per damunt d'on es tro­ba­ria si fos un mer tes­ti­mo­ni­atge per­so­nal.

Ja hem dit quin és l'objec­tiu del pro­ta­go­nista: aïllar-se tot un mes a un mas per tirar enda­vant un estudi sobre els mar­ges. Al final resulta que d'aquest estudi només ens en pervé una breu arre­plega de frag­ments –afe­gits en forma d'addenda al final del lli­bre–, però de l'estada en resulta una novel·la for­mi­da­ble sobre l'experiència d'aquest enclaus­tra­ment. Una novel·la, direu? I tant, per tal com s'hi pro­du­eix una for­ma­lit­zació tan radi­cal de l'experiència –d'una experiència vis­cuda i alhora pen­sada en un exer­cici de des­do­bla­ment sovint enllu­er­na­dor: ah, Dante, Foix o Pavese, les vos­tres apa­ri­ci­ons són ino­bli­da­bles!–, sense la qual no hau­ria asso­lit el grau de com­pleció que només tro­bem en la ficció més depu­rada.

Aquest és doncs un text que, bo i pre­sen­tant-se com a auto­bi­ogràfic, és el fruit d'una decan­tació i un alam­bi­na­ment que el situen de ple en el ter­ri­tori de la lite­ra­tura. D'aque­lla mena de lite­ra­tura que tre­ba­lla des­ca­ra­da­ment amb mate­ri­als de pri­mera mà, però els sot­met a una tal refosa que dei­xen de ser crònica per pas­sar a ser ficció, nar­ra­tiva de la més alta espècie.

Mar­ges pot ser vista com la gran novel·la del Mont­sant, de tant com el ter­ri­tori –amb tota la seva oro­gra­fia abas­se­ga­dora– s'hi ha ins­crit i l'ha mode­lat, però alhora com una gran novel·la sobre l'acte d'escriure i les difi­cul­tats que l'asset­gen (“no hi ha pre­pa­ració pos­si­ble per al fet d'escriure”, se'ns diu al prin­cipi de l'obra). O també com una novel·la de for­mació, però de segona for­mació. L'autor es dis­posa a ini­ciar la dava­llada de l'altra mei­tat de la seva vida i no sap com aca­rar-s'hi: “He vin­gut aquí no pas a bus­car res, sinó a enso­pe­gar amb un camí que em con­vidi a seguir-lo, pot­ser cega­ment, ine­vi­ta­ble­ment, per començar la segona part de la meva vida. Sé com he vis­cut fins ara, com han estat aquests pri­mers qua­ranta anys, i tinc clar que vull que els pro­pers qua­ranta siguin una altra cosa. No sé com ho puc acon­se­guir, què és el que ha de can­viar, però tinc tot un mes per inten­tar esbri­nar-ho.”

Per això i perquè encara per­dura el record de la com­pa­nya morta fa un parell d'anys, busca refugi en aquells mar­ges que sol­quen, cusen i s'enfi­len per tota una comarca: “Fa temps que em refu­gio en els mar­ges, com un símbol d'allò que la terra havia estat”, tot i saber que “no ens sen­tim pro­te­gits ni entre els nos­tres pro­pis mar­ges”. Uns mar­ges que són com l'escrip­tura de què es val durant tot aquest mes per ama­gar-se, fil­trar-se, apun­ta­lar-se i al cap­da­vall refer-se: “Ah, saber posar la pedra en el marge! Acon­se­guir la con­creció i la bellesa, tot alhora, sense haver de renun­ciar ni a l'una ni a l'altra. De vega­des és això: hi ha mes­tres mar­gers que han sabut escriure ver­sos uti­lit­zant rocs en lloc de mots, pedres per parau­les.”

Com un mes­tre mar­ger de parau­les

Bé pot dir-se que Roger Vilà ha aca­bat con­ver­tint-se en un d'ells, però a l'inrevés: un mes­tre mar­ger de parau­les que ha sabut lle­gir un ter­ri­tori, apo­de­rar-se'n i tor­nar-nos-el fet lite­ra­tura: “Tot el Pri­o­rat és ple de cos­ters escrits, tra­ves­sats per aques­tes línies cal·ligràfiques on les lle­tres han estat subs­tituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi lle­gir el que ens han vol­gut dir, el que hi han dei­xat gra­vat, és arri­bar al moll de l'os del ter­ri­tori [...] Aquesta és la idea que em ronda i no sé com expres­sar. Pot­ser al final, un dia qual­se­vol, ho hauré de pro­var amb pedres.” No li caldrà. El seu estudi sobre els mar­ges no que no el tin­drem, però la gran novel·la del Mont­sant ja és a les mans de qui vul­gui lle­gir-la: dis­po­seu-vos a des­ta­par-la.

Marges
Roger Vilà Padró
Editorial: Barcino (Barcelona, 2013) Pàgines: 229 Preu:16 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.