La vista enganya

Un conjunt de cercles de plexiglàs vermell de diferents tamanys semblen surar en l'aire. Es mouen en una dansa contínua, que construeix formes piramidals, concèntriques, espirals i ones, interactuant entre ells, unint-se i separant-se. És l'hipnòtica escultura ingràvida de l'artista veneçolà Elías Crespin, nét de Gego (1912-1994), una de les artistes d'art cinètic més importants. Crespin, en aquesta escultura mòbil d'aquest any, ha incorporat la tecnologia digital i fa moure la peça a través del telèfon mòbil i del wifi.

Aquesta és l'obra més impactant de l'exposició Cinetik!, que es pot veure tot l'estiu a la Fundació Stämpfli de Sitges, i que repassa l'art òptic i cinètic d'un conjunt d'onze artistes llatinoamericans i dos espanyols que es van interessar per aquest art, explorador de la percepció visual.

La majoria d'aquests artistes es van trobar a París a finals dels anys 50 i als 60, ciutat on precisament té lloc aquests dies una gran exposició d'art cinètic, Dynamo, al Grand Palais. De fet, Cinetik! és una mostra absolutament complementària de la de París i amb el mateix comissari, el francès Serge Lemoine.

L'art cinètic és l'art de l'abstracció en moviment però també de l'exploració de la percepció humana. Influenciats per les investigacions de la física quàntica, els artistes cinètics volen demostrar que la nostra vista ens enganya i que res és el que sembla. A la planta de dalt de la Fundació, s'apleguen obres que investiguen la llum. Són caixes que necessiten connectar-se a la corrent elèctrica, amb llum a l'interior. L'argentí Gregorio Vardanega va ser un dels pioners de l'ús de caixes amb vitralls cinètics. De la mateixa manera Martha Boto presenta una peça del 1966 d'estètica gairebé psicodèlica que juga amb la llum interna i les formes geomètriques de la caixa. Hugo Demarca, també argentí, investiga el moviment i crea una obra basada en el xoc d'unes petites boles dins d'una caixa fosca. L'efecte, en la distància, és la d'una pantalla digital o fins i tot una holografia. Però el sistema de funcionament de tot plegat és d'una gran senzillesa i absolutament artesanal. Només són boletes amb un filferro accionades mecànicament. Aquí també es mostra una escultura de l'extremeny Ángel Duarte basada en la forma de les hiperboloides parabòliques.

En una altra banda de la sala s'han agrupat els pintors veneçolans que juguen amb el desplaçament de l'espectador al voltant de l'obra. Carlos Cruz-Diez, artista del 1932 encara en actiu, elabora un complex joc de percepció amb els colors a l'obra Psicocromia n.1653 (2010). D'altres artistes, com Luis Tomasello, influenciat per Mondrian, projecta colors a la tela que en realitat només són reflexos.

A més de Ángel Duarte, l'altre artista espanyol present a la mostra és el castellà, Francisco Sobrino, cofundador del grup de Recerca de l'Art Visual (GRAV) a París, que exposa una escultura construïa a base de peces d'acer que inclouen l'espectador.