disc
xavier castillón
Coppini canta a Víctor, Violeta i Atahualpa Un gran llegat
Germán Coppini, una de les grans veus del pop espanyol menys conformista, torna en solitari amb ‘América herida', un disc en què adapta quinze mostres del gran llegat de la cançó d'autor llatinoamericana del segle XX, marcada sempre pel compromís i la protesta
Germán Coppini: un nom important en l'agitada història de la música espanyola dels últims trenta anys. Primer cantant de Siniestro Total (1981-1983), veu dels imprescindibles Golpes Bajos (1983-1985, renascuts puntualment el 1998) i autor d'una sèrie de discos en solitari que no han tingut la repercussió merescuda, Germán Coppini (Santander, 1961) no ha estat mai parat i, de fet, en els últims mesos ha mostrat una gran activitat discogràfica, a través dels llançaments que el segell Lemuria Music, creat i dirigit per Pablo Lacárcel, ha fet de diversos projectes seus: a principi del 2012 va aparèixer Todas las pérdidas crean nudos, el segon disc de Lemuripop, duet electrònic format per Coppini i Alex Brujas (Stereoskop); uns mesos després Lemuria va posar en marxa el projecte de reedició dels discos en solitari del cantant, sota el títol genèric Huellas de una voz, amb la publicació conjunta dels dos primers àlbums, i recentment s'ha publicat América herida, el primer disc en solitari de Coppini des de Las canciones del limbo (2006) i, per tant, una gran notícia.
América herida, que apareix signat per Germán Coppini i Los Voluntarios, inclou versions molt personals de quinze cançons del gran repertori llatinoamericà, tant populars com compostes per Violeta Parra, Víctor Jara, Pablo Milanés, Atahualpa Yupanqui i Carlos Mejía Godoy. Són autèntiques reconstruccions dels originals, gravades amb una banda de rock: Fernando Martín (guitarra elèctrica i acústica), Armando Martínez (baix, guitarra acústica i cors) i Ginés Martínez (bateria).
“Vaig començar a preparar aquest projecte fa un parell d'anys llargs. De fet, el grup que ha gravat el disc no és el mateix del principi, i ara mateix Ginés ja no hi és, perquè té altres compromisos”, explica Coppini. I continua explicant les seves raons per gravar América herida: “Aquest disc és un caprici meu: és la música amb què jo he crescut, perquè va tenir molta repercussió en els anys setanta, i tots són compositors amb els quals em retrobo habitualment. Els dec molt a aquests artistes, en part perquè els entenc millor que als anglosaxons i això fa que els senti més meus, i també aprecio en ells la càrrega política i social de moltes de les seves cançons. Però amb el temps aquest repertori pràcticament s'ha evaporat i la meva intenció és que aquestes cançons puguin arribar a través de les meves versions, de la manera més modesta i respectuosa, a les noves generacions. El que més m'agradaria seria que després anessin a buscar els originals.”
Coppini recorda que bona part d'aquestes cançons van ser plasmades pels seus autors i intèrprets primigenis “d'una manera molt crua, amb guitarra i veu i, com a molt, algun cor o alguna flauta”. Les seves relectures comparteixen també aquesta vocació de senzillesa: “Vaig voler reduir la formació a la mínima expressió, sense trampa ni cartró, perquè volia fer una cosa senzilla i descarnada. Però també he intentat fer adaptacions força treballades, que no fossin calcades a les cançons que he versionat, que he procurat que no fossin les més arxiconegudes dels seus creadors.” Són cançons com ara Abre la ventana, de Víctor Jara; Corazón maldito, de Violeta Parra; Bastidores, de Chico Buarque; El árbol que tú olvidaste, d'Atahualpa Yupanqui; Quincho Barrilete, de Carlos Mejía Godoy; Pobre del cantor, de Pablo Milanés, i la popular Duerme negrito.
Coppini afirma que, tot i els avenços socials i econòmics, bona part de l'Amèrica Llatina continua ferida per “una pobresa terrible, una casta oligàrquica minoritària que monopolitza el poder i la influència de l'imperialisme nord-americà, que no vol abandonar la seva presa”.
Lemuria ha publicat América herida en una acurada edició: un elapé (vinil de 180 grams) acompanyat del CD i un llibret que, a més de lletres de les cançons, inclou també escrits de Coppini, Carlos Tena, José Manuel Lechado i Gonzalo Romero. L'edició és molt limitada i es pot adquirir a través del web de Lemuria Music. “Una edició com aquesta representa una inversió important per a un segell modest com Lemuria, però ara s'ha de cuidar molt el públic perquè compri discos, i crec que Pablo està fent molt bé les coses”, diu Coppini, que ha trobat en Lacárcel un bon còmplice per tirar endavant els seus nous projectes. En canvi, serà més difícil veure Coppini en directe interpretant aquest repertori, tot i que recentment en va fer un tast en un concert solidari del canal alternatiu de televisió Tmex, promogut pels “exiliats” de Telemadrid. La lluita continua.