El pianista que sabia massa

Sitges ha volgut arrencar sota l'estigma del suspens i sota l'advocació d'Alfred Hitchcock o, per ser precisos, Brian de Palma. El problema és que la pel·lícula d'inauguració, Grand Piano, d'Eugenio Mira, no és més que una discreta aprenent de segona fila de les lleis del suspens. La pel·lícula parteix d'una idea de guió que podria ser suggestiva. Un pianista de renom, amb pànic escènic, és amenaçat per un franctirador amb un fusell que li reclama que faci el concert de la seva vida i que no falli cap nota de la peça que ha d'interpretar. El franctirador és el compositor i, a partir d'aquesta premissa, s'articula una trama d'intriga en la qual l'espai de l'escenari es converteix en l'espai de l'acció. No cal dir que l'ombra de L'home que sabia massa o de l'últim de Brian de Palma, Passion,–que es podrà veure diumenge a Sitges– estan darrere la proposta. El problema és que Eugenio Mira infringeix totes les regles per donar versemblança i coherència al que s'està veient. El pianista entra i surt indiscriminadament de l'escenari, el públic sembla format per un grapat d'imbècils sense personalitat i els responsables de seguretat brillen per la seva absència. On la pel·lícula mostra més debilitat és, però, en la manera com articula el tempo musical amb el tempo de l'intriga. La música sembla gairebé el teló de fons del que s'està veient, i no és com la peça de Bernard Hermann del film de Hitchcock, que tenia un gran protagonisme, aquest cop quedaríem igual de satisfets amb qualsevol altra música. És cert que després dels 20 minuts de preàmbul de rigor el film enganxa, però a mesura que avança es torna mecànica sense que hi hagi una resolució que sigui efectiva i enginyosa.