art. &co
pilar parcerisas
Serra + Altaió
Història i mite
L'any 2009 es publicava per primer cop en castellà la Histoire de ma vie, de Casanova, memòries escrites al final de la seva vida, publicades en versió censurada el 1825 i obra inclosa a l'índex de llibres prohibits el 1834. El llibertinatge, el gust depravat, la intensitat dels plaers, la sublimació de la sensualitat, l'esperit viatger i antireligiós del personatge, han fet d'aquestes memòries un referent dels costums de la societat del segle XVIII. Ara, el 2013, ens arriba el film d'Albert Serra, Història de la meva mort, contraplà cinematogràfic de la vida literària d'aquest personatge històric que encarna la manera de pensar d'un segle i que es contraposa a un altre personatge, aquest cop de ficció, Dràcula, el vampir de Bram Stoker, que tant ha inspirat el cinema.
Un llenç pictòric
Al film, Casanova representa el segle XVIII, racionalista, científic, lúdic, sensual, que tingué com a gran filòsof i mestre Voltaire, un segle que mor per l'aparició d'un món ple de foscúria i nocturnitat, on plana l'esoterisme, l'alquímia, el ritual del sacrifici i la mort, que representa l'arribada del món romàntic i la novel·la gòtica. La pel·lícula acusa aquest pas de la llum a la foscor, de les tertúlies literàries a l'estrany personatge que xucla la sang. El transcurs de les escenes, moltes en temps real, ens recorda el tempo warholià, però la llum que impregna el continuum de les imatges fa un cicle que va de la llum a l'ombra, del dia a la nit, de la vida a la mort. I és en aquests canvis de llum que se'ns apareixen a la vista referents pictòrics: Fantin Latour, amb la il·luminació de l'escena amb la flama de canelobres i espelmes; Caravaggio, amb la voluptuositat dels plaers per les fruites i els dons de la natura; el romanticisme de Friedrich en el tractament del paisatge i la nocturnitat de Van Gogh. El film és un gran llenç pictòric que es desplega en el temps, figuratiu, que tracta la vida des de la més pura quotidianitat: la relació amb l'altre sexe, amb els instints més primaris, des de dos pols: la racionalitat i la irracionalitat.
Naturalitat
Albert Serra sempre ha triat com a actors persones del seu entorn que donaven la imatge del personatge que es busca, bé per tipologia, bé per aparent comportament. Naturalitat i artifici es donen la mà en aquest film, on destaca el personatge de Casanova, interpretat per Vicenç Altaió, un caràcter que li va pintat. Un Casanova madur, decadent, que escriu les memòries d'aquesta Histoire de ma vie, que Albert Serra transforma en Història de la meva mort, on el romanticisme devora vampíricament el segle de les llums.
Serra i Altaió han sumat en aquest film l'I + D del cinema avui, des d'una mirada al futur i al mateix temps al passat, que ens recorda aquella proposta de Dalí de renovar la pintura moderna mitjançant la pintura pompier. En aquest marc postmodern, sembla que la literatura ja no pot parlar de res més que de literatura, el cinema només de cinema i l'art des de l'art mateix.