Teatre

engany. versus. veritat

J.b

Dolorós informe

La Sala Atrium presenta una versió impactant i concentrada del ‘Himmelweg' tràgic obra de Juan Mayorga

MMolins, ara, s'aventura amb un text pervers perquè amaga la crueltat en una acció molt educada aparentment.

Què pas­sa­ria si un volun­tari de la Creu Roja inter­na­ci­o­nal acon­seguís entrar en un camp de con­cen­tració per denun­ciar la situ­ació deplo­ra­ble dels jueus que hi ha inter­nats i es troba amb una salu­tació cor­dial d'un coman­dant ale­many culte (con­vençut que Europa és la seva lite­ra­tura uni­ver­sal), uns nens que juguen i es bara­llen per una bal­dufa o s'assis­teix, de lluny, a una con­versa íntima entre una jove pare­lla? Doncs que, con­tra­riat, caldrà redac­tar un informe favo­ra­ble i des­fer els rumors de trens que car­re­guen homes, dones i nens amb pijama de rat­lles i que des­a­pa­rei­xen (tant els trens com les per­so­nes). Què fa que tot sigui men­tida si l'obser­va­dor inter­na­ci­o­nal no rep cap ni un avís d'advertència dels veïns del camp? Qui és més cul­pa­ble de la situ­ació, l'infor­ma­dor que és llec en veure la farsa o els matei­xos jueus que no donen peu a ima­gi­nar res? I fins a quin punt la per­ver­si­tat humana pot actuar amb tanta fre­dor per ama­gar un exter­mini en massa de jueus, gita­nos o homo­se­xu­als de mig Europa? La sala Atrium plan­teja aques­tes pre­gun­tes, fins al 15 de desem­bre, amb el Him­melweg, de Juan Mayorga.

El qua­dre que exposa el dele­gat de la Creu Roja en el seu informe és d'imatge de gran angu­lar. En canvi, la direcció de Rai­mon Molins plan­teja que tot suc­ce­eix en l'estret esce­nari de l'Atrium i que ho inter­pre­ten només tres actors (Gui­llem Gefa­ell, Patrícia Men­doza i el mateix Molins, que és el coman­dant nazi). En rea­li­tat, ells també donen veu i ànima als altres per­so­nat­ges però, enga­nyats per a l'escena plan­te­jada com una ope­ració de pro­pa­ganda nazi més, esde­ve­nen uns veri­ta­bles tite­lles de la situ­ació, es des­do­blen gràcies a la mani­pu­lació de tite­lles. El joc és un bon reflex de la situ­ació i una solució dra­matúrgica que per­met la seva via­bi­li­tat en les estre­tors (d'una inti­mi­tat indis­cu­ti­ble) de la sala.

Rai­mon Molins va expe­ri­men­tar, en el seu dar­rer espec­ta­cle (Lito­ral, 2013, Romea) els can­vis d'ubi­ca­ci­ons de l'epo­peia del jove que busca on enter­rar el seu pare. Ho va fer amb dos cubs que es trans­for­ma­ven amb eficàcia i màgia per pos­si­bi­li­tar múlti­ples espais, unes loca­lit­za­ci­ons que també evo­ca­ven a esce­nes exte­ri­ors i llen­guatge cine­ma­togràfic. Molins ara aven­tura amb un text molt més per­vers perquè amaga la cru­el­tat en una acció molt edu­cada apa­rent­ment, gens vio­lenta, però que escup bilis per tots can­tons. És fàcil ima­gi­nar que els uni­ver­sos de Molins i el de Mayorga coin­ci­di­rien, tard o d'hora, perquè a tots dos els agrada tre­ba­llar amb un tea­tre que diu més per dins que per fora. Que sense voler adoc­tri­nar dóna ele­ments per a la reflexió. Tant de caire per­so­nal com de tota la soci­e­tat en gene­ral. Veient amb atenció més Mayorga i Molins tot­hom seria una mica menys mal­vat.

El cunyat per­fecte

El dra­ma­turg Juan Mayorga és el cunyat que tot­hom vol­dria tenir. Perquè és d'una tolerància ina­bas­ta­ble. Sap escol­tar, valo­rar els pro­ble­mes. Posar-los en la taula d'ope­ra­ci­ons d'un espai escènic i anar eli­mi­nant tots aquells ele­ments d'odi, por i rancúnia que genera el con­flicte. Cons­tru­eix amb una apa­rent sen­zi­llesa, amb un llen­guatge net, que demana més modu­lació de la veu que no pas crit. No insulta.La pugna es tras­llada al cor i al cer­vell de cada espec­ta­dor: perquè amb una escrip­tura blanca, en rea­li­tat, des­perta fan­tas­mes i mons­tres de tot humà amb un mínim d'oïda emo­ci­o­nal. Autor sen­si­ble i intel·ligent, coneix i segueix de fa anys el tea­tre català, amb Bel­bel i Benet i Jor­net de còmpli­ces.

I és que Mayorga (Pre­mio Naci­o­nal de Lite­ra­tura Dramática)gasta una tea­tra­li­tat que és com­pa­ti­ble amb fer ver­si­ons per al Tea­tro Clásico però que, alhora, res­pira una tur­bulència inte­rior. Què pas­sa­ria si un poli­cia per­seguís un pede­rasta i els fills el temes­sin pel mateix? Clau de Hame­lin. O què ha de pen­sar el Flo­quet de Neu, fart que el creuïn per acon­se­guir una caram­bola genètica amb un altre pri­mat albí. Algú va pen­sar que aquesta icona de Bar­ce­lona no va pen­sar mai que volia morir amb calma i sense tanta pressió i plor de la ciu­tat en pes? Sí, tot ple­gat un informe dolorós.

Bunraku
Raimon Molins és un director inquiet, amb ganes d'experimentar. Feia anys que volia fer una peça en la qual apareguessin els bunraku. Neix de la tradició japonesa i exigeix fins a tres manipuladors per donar vida a la fusta. A l'Atrium, els personatges (sovint asseguts)els manipularan només un o, puntualment, dos actors. Si habitualmentels manipuladors queden amagats pel joc de llums, ara es podrà trobar una interessant connexió: es veurà com els manipulen l'alcalde del camp, així com l'observador i el comandant. Molt lúcid.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.