La dona castigada

Tres pel·lícules recents i diver­ses amb pro­ta­go­nis­tes feme­ni­nes reva­lo­ren la capa­ci­tat sig­ni­fi­ca­tiva dels pri­mers plans per reve­lar l'expres­si­vi­tat dels ros­tres i també el seu mis­teri, que, al cap­da­vall, ho és de la inte­ri­o­ri­tat humana: La vie d'Adèle, Blue Jas­mine i Cami­lle Clau­del, 1915. La intèrpret d'aquesta última és, de fet, una de les actrius con­tem­porànies que donen més sen­tit al pri­mer pla. Des de fa uns 25 anys, entre la trans­parència i la màscara, el ros­tre de Juli­ette Binoche és un mirall de l'ànima humana on reconèixer-nos-hi. Amb el nou film de Bruno Dumont, cine­asta de fil­mo­gra­fia estra­nya (La huma­nité, Twenty­nine Palms, Flan­des i la molt interes­sant Hadewijch) en què pot­ser ha reduït massa la huma­ni­tat a l'ani­ma­li­tat, l'actriu fran­cesa, amb el ros­tre des­pu­llat, és a l'altura o pot­ser més enllà de Les amants du Pont Neuf, Bleu i Copia cer­ti­fi­cada. I, de moment, la cul­mi­nació del seu art inter­pre­ta­tiu pot­ser arriba amb el memo­ra­ble pla final en què, asse­guda en un banc men­tre el sol il·lumina lleu­ment el seu ros­tre, la Cami­lle que encarna té una mirada incerta (que ens inter­pel·la sense mirar-nos) i esbossa un som­riure.

En aquest final, unes lle­tres sobreim­pres­si­o­na­des recor­den que Cami­lle Clau­del va viure 29 anys més con­fi­nada per la seva família en aquell mateix asil de Mont­de­ver­gues, a prop d'Avinyó, on trans­cor­ren els fets, con­cen­trats en una set­mana, de la pel·lícula. Hi va res­tar, doncs, del 1915, men­tre a l'exte­rior s'escam­pava la boge­ria de la I Guerra Mun­dial, fins al 1943, quan França estava ocu­pada pels nazis. En aque­lla set­mana, Cami­lle espera la visita del seu germà, l'escrip­tor Paul Clau­del, amb l'espe­rança que l'alli­beri. Amb aus­te­ri­tat, minu­ci­o­si­tat i sobre­tot ver­sem­blança, el film recons­tru­eix la quo­ti­di­a­ni­tat de Cami­lle Claude a l'asil: els àpats i els banys, la soli­tud, el temor de ser enve­ri­nada, les con­ver­ses amb el metge, l'escrip­tura d'una carta, l'intent frus­trat de mode­lar un tros de fang que fa sen­tir que l'art l'ha aban­do­nat, la relació amb altres inter­nes, encar­na­des per dones afec­ta­des per un tras­torn psíquic. Dumont, doncs, con­fronta Binoche (la pri­mera gran actriu que diri­geix havent tre­ba­llat abans amb actors no-pro­fes­si­o­nals) amb paci­ents reals i la decisió plan­teja un dubte o una inqui­e­tud: és cert que va fil­mar-les amb res­pecte i amb la con­for­mi­tat de met­ges i fami­li­ars, però, ho ha dit el mateix Dumont, les dones no tenien consciència del real o, més aviat, de la ficció en què par­ti­ci­pa­ven, cosa que resulta una mica per­tor­ba­dora.

En tot cas, pre­ce­dida per la irrupció de Paul Clau­del durant el seu viatge cap a Mont­de­ver­gues amb els seus moments espi­ri­tu­als que dei­xen entre­veure el seu fana­tisme, l'última part con­fronta Binoche amb un altre gran actor, Jean-Luc Vin­cent, que inter­preta el germà ultra­catòlic que no con­sent l'alli­be­ra­ment de Cami­lle perquè, de fet, con­demna que el seu com­por­ta­ment no s'ajustés a la moral i a l'espai, lluny de l'art, des­ti­nats a les dones. I és així que aquest film col­pi­dor és al cos­tat d'una dona víctima de la intran­sigència i la hipo­cre­sia.