Descobrir l'accionisme

Bio­ac­ci­o­nisme?

Ens ha arri­bat anun­ci­ada a bombo i pla­te­rets a la Fun­dació Tàpies una xer­rada amb Manuel Segade sobre el Nou bio-acci­o­nisme vienès. Les cerimònies del cos en la cul­tura con­cep­tual cata­lana. Apunts genealògics des de l' acci­o­nisme vienès. Un títol super­pompós per par­lar de les acci­ons que Jordi Benito va fer a la Fun­dació Miró a ini­cis dels anys vui­tanta i que no són exten­si­bles en cap cas a cap més artista del con­cep­tual català. I és que ara Manuel Segade sem­bla que ha des­co­bert la sopa d'all. La relació de Benito amb l'acci­o­nisme vienès ja ha estat publi­cada manta vega­des, la pri­mera de les quals l'any 1994 al But­lletí del MNAC en decla­ra­ci­ons del mateix artista quan con­fessa que es va ofe­rir com a aju­dant de Her­mann Nitsch al Fes­ti­val de Per­for­mance de Lió de l'any 1979. Si no li hagués tocat revi­sar per encàrrec les expo­si­ci­ons de l'Espai 10 de la Miró, aques­tes acci­ons que han viat­jat a Manc­hes­ter i Sout­hamp­ton, se n'han edi­tat postals i han estat expli­ca­des pel mateix Benito paral·lela­ment a l'expo­sició sobre acci­o­nisme vienès que va tenir lloc a Sevi­lla el 2008, Segade hau­ria pas­sat per­fec­ta­ment de llarg d'aquest fet com de tants altres de l'art d'aquest país.

Nove­tat?

Aquest ano­me­nat “nou bio­ac­ci­o­nisme” de què se'ns parla, doncs, no és nou. I tam­poc de les pràcti­ques dels anys setanta a Cata­lu­nya se'n pot deduir que exis­teixi una cul­tura con­cep­tual cata­lana. D'altra manera ens ani­ria si la soci­e­tat hagués avançat fins com­pren­dre aques­tes pràcti­ques, gai­rebé sem­pre rebut­ja­des. Apro­fi­tar-se a poste­ri­ori de les acci­ons del tris­ta­ment malau­rat Jordi Benito qua­li­fi­ca­des de “sang i fetge” per tot­hom (escor­xar un bou a la Fun­dació Miró ha estat un fet que s'ha vol­gut sem­pre mirar d'obli­dar a la ins­ti­tució) és fàcil, però no prou ètic ni res­pectuós, ni en nom de les millors i pures teo­ries del cos i el nar­ci­sisme.

Escar­nir l'acci­o­nisme

Acom­pa­nyant aquesta ope­ració, més pròpia dels pocs escrúpols de la soci­e­tat de l'espec­ta­cle que d'una rigo­rosa lec­tura del feno­men, ens arriba paral·lela­ment aquest ano­me­nat nou bio­ac­ci­o­nisme vienès en versió feme­nina d'Amanda Piña, Mag­da­lena Chowa­niec i Daniel Zim­mer­man en una acció ava­lada pel Mer­cat de les Flors. Veient-ne les imat­ges, se'n va tota sos­pita. Són una burda imi­tació i còpia des­ca­rada de les foto­gra­fies i films que en el seu dia van fer fotògrafs i rea­lit­za­dors com Hof­fen­reich, Kren i Cibulka de les acci­ons dels vie­ne­sos Otto Mühl, Günter Brüs, Her­mann Nitsch i Rudolf Schwarzko­gler, artis­tes que van patir en pell pròpia i de les seves famílies la repressió i les con­seqüències de la Segona Guerra Mun­dial a la Viena dels pac­tes amb Hit­ler. L'escarni d'aques­tes acci­ons a par­tir de les imat­ges fotogràfiques i fílmi­ques por­tat a la dimensió espec­ta­cle/reclam, com a deri­vat d'unes imat­ges ja mani­pu­la­des, no diu res a favor de la seva pre­tesa nove­tat, al con­trari. Si amb això s'enar­bora la ban­dera de la cre­a­ti­vi­tat, val més ple­gar.