Una estranyesa inquietant

Gente en sitios, de Juan Caves­tany, és una pel·lícula cer­ta­ment estra­nya que pot pro­vo­car sen­ti­ments con­tra­dic­to­ris durant la seva visió que es fan per­du­ra­bles: començant pel fet que, encara que pugui crear certa empa­tia perquè fa supo­sar que s'ha rea­lit­zat amb qua­tre duros, tal cosa no jus­ti­fica l'absència de qual­se­vol volun­tat estètica. Més encara: l'autor pot haver tro­bat la col·labo­ració prou valu­osa i no sé fins a quin punt des­in­te­res­sada de mul­ti­tud d'actors més o menys cone­guts i reco­ne­guts (de Mari­bel Verdú a Edu­ard Fernández, de Tristán Ulloa a Adri­ana Ugarte, de l'ine­vi­ta­ble San­ti­ago Segura a Coque Malla, d'Alberto San Juan a Anto­nio de la Torre), però no s'acaba d'enten­dre que les pres­ta­ci­ons tècni­ques siguin tan des­as­tro­ses pel que fa a la manera de fil­mar, d'il·lumi­nar i de mun­tar. De veri­tat que és vol­guda tanta mala traça? I si és així, per què? Per això mateix fins i tot hi ha un moment en què pot pujar la mosca al nas: l'apel·lació a un mínim pres­su­post, com en altres oca­si­ons i amb l'argu­ment afe­git que és una manera de fer per afron­tar la crisi, no com­porta exi­gir una bene­volència exces­siva davant de tanta des­cu­rança? Amb el suport d'Apache Enter­tain­ment (ni més ni menys que la pro­duc­tora de Lo impo­si­ble) i amb dis­tri­bució de Cameo, Gente en sitios tam­poc no és una pel·lícula tan des­em­pa­rada com per fer llàstima o, d'altra banda, que pugui pre­sen­tar-se com un pro­ducte mar­gi­nal i mal fet en con­tra del bon gust estètic.

Amb tot, havent-la vist en una pro­jecció espe­cial fora de con­curs a Sant Sebastià, on va arri­bar ava­lada per un cert èxit al fes­ti­val de Toronto, crec recor­dar que aquesta pel·lícula cali­doscòpica, com­posta amb petits esquet­xos que a vega­des sem­blen acu­dits amb una gràcia diversa, em va man­te­nir prou engan­xada, sovint per­plexa i, en els millors moments, estra­nyada. Tan­ma­teix, mol­tes de les situ­a­ci­ons les he obli­dat o pot­ser són a la meva memòria com una nebu­losa: entre­veig Edu­ard Fernández en una mena de bucle després de tro­bar-se atra­pat en la fil­mació d'un vídeo esco­lar, em sem­bla que algú hi parla sol, diria que Mari­bel Verdú té pro­ble­mes amb un veí per una xim­ple­ria i que San­ti­ago Segura es pene­deix d'haver pujat algú al cotxe, em revé un cam­brer que triga tant a ano­tar la comanda que pro­voca la incre­du­li­tat d'una pare­lla en un res­tau­rant, tinc la impressió que s'hi apro­fita alguna lle­genda urbana. És la fra­gi­li­tat de la meva memòria o té a veure amb la futi­li­tat i incon­sistència de mol­tes de les situ­a­ci­ons plan­te­ja­des en aquesta pel·lícula frag­mentària del també dra­ma­turg (Urtain, d'Ani­ma­la­rio) i guio­nista (com ara de Guer­re­ros, de Daniel Cal­par­soro) Juan Caves­tany? No ho sé. En tot cas, con­servo la sen­sació que Gente en sitios pre­senta una diver­si­tat d'indi­vi­dus en un estat de con­fusió i sobre­tot amb una experiència d'estra­nyesa que pot fer pen­sar en aquell con­cepte del sinis­tre encu­nyat per Freud: allò més o menys cone­gut de sobte es fa estrany. Tam­poc no tinc clar que sigui una pel·lícula amb mis­teri, com vol­dria el seu autor, apel·lant a la influència de Buñuel. Més que mis­te­ri­osa, com he dit és estra­nya: a vega­des pot sem­blar plana com un acu­dit vul­gar, però a vega­des és cer­ta­ment sor­pre­nent i sobre­tot inqui­e­tant. No és ali­ena a l'absurd que pot engan­xar-se a la quo­ti­di­a­ni­tat.