Llibres

EL. DISC

GUILLEM VIDAL

Springsteen, en la cruïlla

Per pri­mer cop en molt de temps, un disc de Bruce Springs­teen no és aco­llit amb la con­des­cendència habi­tual de molts mit­jans de comu­ni­cació i el gruix del seu públic, ja que en aquesta ocasió sem­bla que s'ho hagin pen­sat dues vega­des abans de pro­cla­mar als qua­tre vents el quasi sem­pre indis­cu­tit estat de forma del Boss. Els dub­tes vénen sobre­tot moti­vats per la mateixa natu­ra­lesa de High hopes: un calaix dels mals endreços en què s'alter­nen rare­ses, ver­si­ons, rein­ter­pre­ta­ci­ons de temes pro­pis ja publi­cats i com­po­si­ci­ons noves de trinca, sense cap dis­curs apa­rent que entor­to­lli­gui cançons com ara una revi­sada The ghost of Tom Joad (en clau elèctrica i exe­cu­tada amb un dels seus actu­als homes de con­fiança: Tom More­llo, de Rage Against the Mac­hine), Dream baby dream (versió de Sui­cide, que ja vam poder escol­tar en directe quan, l'any 2005 a Bada­lona, va pre­sen­tar el disc Devils & dust), Ame­ri­can skin (41 shots) (escrita fa quinze anys arran de l'assas­si­nat, per ficada de pota poli­cial, d'un jove immi­grant guineà a Nova York), Harry's place (un bon tema que va que­dar fora de The rising, l'any 2002) o High hopes i Just like fire would (adap­ta­des d'Hava­li­nas i The Saints, res­pec­ti­va­ment). La història del rock és plena de grans dis­cos que s'han cons­truït pes­si­gant d'aquí i d'allà (Tat­too you, dels Rolling Sto­nes, se'n recor­den?), de manera que ja hau­ria d'estar assu­mit que, de tren­ca­clos­ques com aquests, poden con­ti­nuar sor­gint-ne obres nota­bles.

Se n'ha dit, de High hopes, també, que és un “disc menor”. Springs­teen, que en la ges­tació d'alguns dels seus dis­cos clàssics, espe­ci­al­ment Born to run (1975), va haver de tra­ves­sar tota mena d'obs­ta­cles perquè les coses arri­bes­sin a bon port, ja fa un temps que alterna dis­cos supo­sa­da­ment majors (Magic o Wrecking ball) amb obres supo­sa­da­ment menors (We shall over­come: The See­ger Ses­si­ons; el rei­vin­di­ca­ble, per la seva desin­hi­bida vocació pop, Working on a dream; o High hopes), gra­va­des i publi­ca­des sense pen­sar-ho dos cops i amb l'ins­tint com a únic guia.

Una mena de resum

Si un disc cosit amb dife­rents pedaços o sor­git de la urgència d'haver de dir un seguit de coses i haver de dir-les en un moment deter­mi­nat, no té motius per ser menys bo, on rau el pro­blema de High hopes? Bàsica­ment, en el fet que és un resum, en bona part, del que menys con­venç de l'Springs­teen dels últims quinze anys: la pro­ducció de Bren­dan O'Brien i Ron Ani­e­llo, satu­rada des­a­gra­da­ble­ment pel que fa al so i al ser­vei d'un Boss a qui, un dia, algú va convèncer que havia de sonar impe­ri­o­sa­ment modern.

Hi ha, mal­grat tot, i és just subrat­llar-ho, espur­nes d'un Springs­teen encara inquiet estilísti­ca­ment i, el més impor­tant, amb coses per dir, la qual cosa ens fa pen­sar que, amb un relleu –que ja toca– de con­se­llers, el Boss podria encara rega­lar-nos dis­cos veri­ta­ble­ment a l'altura del que con­ti­nua fent en directe amb la E Street Band, que –aquí sí que hi ha rotunda una­ni­mi­tat, i tant de bo ho puguem tor­nar a com­pro­var enguany a Bar­ce­lona– con­ti­nua sent excep­ci­o­nal.

HIGH HOPES
Bruce Springsteen
Discogràfica: Sony Music


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.