La Fundació Dalí adquireix un dels dibuixos del guió escrit amb els Marx
L'obra, que serà fins a final de setembre a Púbol, pertanyia al projecte del film «La dona surrealista»
El títol original de la pel·lícula era encara més delirant, d'acord amb l'estratègia paranoica de Dalí: Girafes en amanida de lloms de cavall, potser com a ressò llunyà de Plomes de cavall, una pel·lícula anterior dels Germans Marx (1932), però en la revisió del guió va acabar sent simplement La dona surrealista, tot i que al film, efectivament, era previst que apareguessin unes quantes girafes amb el coll incendiat, motiu que l'artista ja havia desenvolupat en alguns dels seus quadres dels anys trenta. Sigui com sigui, del projecte, que no va arribar mai a realitzar-se, només van sobreviure dos manuscrits, escrits en francès amb la cal·ligrafia inconfusible de Dalí i amb il·lustracions seves als marges, un de dipositat a la Biblioteca del Centre Pompidou de París, de 81 pàgines, i l'altre, més breu, al Centre d'Estudis Dalinians de Figueres, a més d'uns quants esbossos d'escenes, dels quals es coneix l'existència de ben pocs, entre ells, un de conservat al Museu de Sant Petersburg de Florida i que representa un Sopar al desert il·luminat per girafes incendiades, i aquest El piano surrealista, un dibuix al carbonet amb tocs d'aquarel·la i pastel que la Fundació Gala-Dalí va adquirir el 23 de juny passat en una subhasta a Christie's de Londres per 310.000 euros.
El dibuix, procedent de la col·lecció Mugrabi, havia estat propietat dels Germans Marx i és, segons la directora del Centre d'Estudis Dalinians, Montserrat Aguer, un compendi de la iconografia daliniana del moment: el piano del qual emergeix un xiprer fàl·lic, la perspectiva en fuga, la piscina en forma de violoncel, la font que brolla, el bust de dona amb rellotge al cap..., elements estretament relacionats, a més, amb l'escenografia íntima concebuda per Dalí per al castell de Gala a Púbol i amb el paisatge que l'envolta, en especial el jardí, amb la seva font wagneriana i la seva atmosfera romàntica, raó per la qual l'obra s'exposa per primera vegada al públic, fins al 30 de setembre, en aquest museu, a la sala del taller, abans de ser trasllada al Teatre de Figueres per a la seva exhibició permanent. Els reflexos d'aquesta simbologia a Púbol demostren, segons va constatar ahir Aguer en la presentació de l'obra, que «el triangle dalinià és la culminació d'unes obsessions que ja perseguien Dalí des dels anys trenta».
La bogeria triomfant
Dalí, igual que altres surrealistes, identificava en la desimboltura insolent dels Germans Marx una irracionalitat i un desafiament a les convencions socials ben pròximes a les seves. Per Harpo en concret, «aquell rostre de la bogeria persuasiva i triomfant», com va descriure'l en un text primerenc dedicat al cinema, sentia Dalí autèntica fascinació, de manera que no va voler perdre l'ocasió de conèixer-lo quan l'actor americà va visitar París l'estiu de 1936. Els dos homes devien congeniar prou perquè l'artista, que trobaria en les pantomimes bufonesques de l'actor inspiració per a la construcció del seu propi personatge públic, expressés al mut dels Marx el seu desig de retratar-lo i li regalés una arpa en la qual havia substituït les cordes per filferro espinós i les clavilles d'afinar per forquilles. A Harpo el va complaure tant aquell obsequi, que va enviar a Dalí una fotografia seva amb els dits embenats, com si efectivament hagués gosat tocar un instrument tan perillós, seguida d'un telegrama invitador, datat el 31 de gener de 1937, en què accedia a la seva petició: «He rebut telegrama de Jo Forrestal dient que vostè està interessat en mi com a víctima. Emocionat davant la idea. El rodatge actual [d'Un dia a les curses] acabarà d'aquí a sis setmanes. Si ve a l'Oest, estaré encantat de ser empastifat per vostè.»
La nota, en la qual Harpo s'acomiadava manifestant la seva admiració explícita per La persistència de la memòria, va donar ales a Dalí, que al febrer es va presentar a Hollywood, va dibuixar dos retrats del seu amic publicats a la premsa nord-americana i va començar a tramar amb tota la troupe l'argument d'un film que havia de durar uns trenta minuts a l'entorn d'una dona molt rica que personificava el món de la fantasia, el somni i la imaginació (la dona surrealista), i la seva contraimatge, una dona també rica, però esnob, ambiciosa i convencional, entre les quals es debaten l'enamoradís Jimmy i, per descomptat, els Germans Marx, per tractar de dilucidar quin dels dos mons, el de la imaginació o el de les convencions, és en realitat més absurd.
