L'absurd o la vida

S'ha aca­bat pen­jar-li l'eti­queta de tea­tre de l'absurd a aquesta peça de Samuel Beckett, clama el direc­tor Sergi Bel­bel. Sota l'apa­rença d'una acció absurda, aflo­ren pro­fun­des refle­xi­ons sobre la vida, la mort, la soli­tud o l'angoixa. És molt més que un joc meta­li­te­rari o meta­te­a­tral (tot i que també hi sigui): és l'uni­vers de Beckett des­til·lat. Els dies feliços “és una obra fron­tissa”, segueix dient Bel­bel, perquè a par­tir d'aquest mun­tatge renun­cia al movi­ment i al cos humà. Beckett es desen­tendrà de la trama per dei­xar netes les refle­xi­ons abo­ca­des amb tota la radi­ca­li­tat pos­si­ble. Emma Vila­ra­sau s'atre­veix, doncs, amb un repte inter­pre­ta­tiu que han afron­tat altres pri­me­res actrius. Una peça en què la feina en el matís és impres­cin­di­ble. La Win­nie és una dona que vol ser feliç, que sobre­viu en un ter­reny erm, que fa fes­tes quan des­co­breix, encara una for­miga, car­re­te­jant d'una banda a l'altra. La mirada que han plan­te­jat Bel­bel i Vila­ra­sau del text és d'un escru­polós res­pecte: “Té un clas­si­cisme que s'adapta sense forçar”, acla­reix el direc­tor. Fins i tot, exem­pli­fica, han situat un teló al Tea­tre Lliure de Gràcia (per poder res­pon­dre a la demanda de l'autor i a la sor­presa de l'espec­ta­dor) tot i la poca tra­dició a tapar l'escena del tea­tre del car­rer Mont­seny. Els dies feliços es repre­senta des del 15 de maig fins al 15 de juny.

El pano­rama que plan­teja Beckett és deso­la­dor. Una dona atra­pada fins a la cin­tura en una terra morta, com el pla­neta Mart, on les dar­re­res expe­di­ci­ons científiques han con­fir­mat que hi va haver aigua fa milers d'anys. La Terra tindrà la mateixa sort. El pano­rama que dibuixa Beckett és una dis­to­pia, una fosca mirada al futur. Però, per Bel­bel, aquest paratge deso­la­dor con­trasta amb una vida inces­sant de Win­nie “d'un opti­misme vital”: “No l'hem feta naïf: És posi­tiva però no ingènua.”

Beckett escriu una peça per a una dona després d'haver sig­nat els dar­rers tre­balls amb papers dramàtics mas­cu­lins: és el cas de Tot espe­rant Godot, Fi de par­tida i L'última cinta. Aquest és un per­so­natge més arre­lat als petits ele­ments, a les ruti­nes que con­ver­teix en victòria cada cop que les acon­se­gueix fer. Sens dubte, té un refe­rent que el fa témer: l'evo­lució del seu com­pany, Willie (Òscar Molina). Aquest ha per­dut pràcti­ca­ment la capa­ci­tat de parla, de raó, tot i que encara tin­gui la capa­ci­tat d'arros­se­gar-se. Win­nie no vol filo­so­far i evita par­lar de la consciència, però veu com la dolença de Willie el priva de deci­dir lliu­re­ment. Ella entén que ha de per­sis­tir en la vida, fins que el dolor apa­re­gui. Ha de tirar enda­vant; és el seu deure. Com la for­miga té l'obli­gació d'omplir el for­mi­guer d'engru­nes per si arriba un altre hivern.

Win­nie neces­sita Willie, però. Perquè sense ell seria inútil par­lar i embo­gi­ria. Per Bel­bel, hi ha un punt d'humor negre en aquesta pare­lla que es com­ple­menta i alhora esquitxa amb ins­tants ten­dres: és un humor sub­til, que no supera el som­riure, “una obra dura i no com­pla­ent” però que extreu de l'espec­ta­dor un punt com­pas­siu pels per­so­nat­ges.

Emma Vila­ra­sau va con­vi­dar Bel­bel a diri­gir-la en aquest text com­pli­cat. Beckett acon­se­lla que Win­nie ha de ser una dona de 50 anys, amb raó: “A una dona de vint li falta l'experiència acu­mu­lada.” Win­nie reme­mora la pulsió de la seva joven­tut. Aquest record té un sen­tit físic i un altre de moral (no són els pri­mers vint anys de vida, sinó els segons: els pri­mers irra­dien joven­tut, men­tre que els segons mar­quen el pas de l'equa­dor vital). De les intèrprets de les cinc ver­si­ons pro­fes­si­o­nals d'aquesta obra de Beckett a Cata­lu­nya, pos­si­ble­ment Vila­ra­sau és l'actriu més cone­guda per la ves­sant de comèdia i pels seus papers dramàtics als seri­als de TV3 (amb Nis­saga de poder de porta d'entrada a mol­tes cases). Hi pot haver públic des­pis­tat que s'esperi una peça més lleu­gera? Bel­bel entén que el públic ha d'enten­dre que Beckett no és pre­ci­sa­ment un autor de comèdia, “ni el Lliure de Gràcia és el Paral·lel”. En tot cas, el públic des­co­brirà una faceta de Vila­ra­sau, arre­lada en la història del Tea­tre Lliure des dels pri­mers anys, d'una amarga pro­fun­di­tat. Una actriu en la madu­resa que s'enfronta a un per­so­natge mític per ser vital en plena apo­ca­lipsi.